—Quan vau deixar Makrónissos -en direcció al cap Súnion, no gaire lluny d'Atenes- el 1949, damunt del vaixell, vau prometre- us de no tomar mai a l'illa. Malgrat tot, hi fareu una sèrie de concerts. És un moment històric per a vós i per al vostre públic. Què és per a vós Makrónissos?
—Makrónissos es diferencia de tots els altres llocs de martiri perquè els detinguts -la major part veterans resistents comunistes de la Segona Guerra Mundial- eren uns conillets d'índies sobre els quals aplicaven diversos mètodes de tortura mental i física. L'objectiu era aconseguir de "transformarlos", fins al punt que arribaren a ser capaços d'anar al front a matar els seus antics companys d'armes. Per tal d'aconseguir-ho en tan poc temps, l'única solució era fer-los tornar bojos. La gent que hi vaig conèixer, i que ja havien passat pels diferents estadis de "transformació", havien embogit com a conseqüència de la por que els torturadors havien aconseguit d'infringir-los. Perquè, en aquella illa, el terror era absolut. Encara avui pense que cap dels vells "makronistes" que vindrà al concert no podrà evitar tenir el cor encongit i reviure els espectres del terror que perviuen en la seua memòria. En principi, hauria de fruir d'aquesta "torna" històrica: retrobar aquells indrets detestables, no solament com una persona lliure sinó, a més, en certa manera, com a vencedor. Però, en realitat, el que sent és dolor i por. Es difícil d'explicar, però els fantasmes dels torturadors encara viuen en mi: s'arreceren dins les ombres per assaltar- me en qualsevol moment... No, no m'hi trobaré bé, malgrat que hi estaré envoltat de gent, i malgrat que la gent escoltarà atentament les meues cançons. Pel que sembla, sempre duré Makrónissos dins meu...
—Quines raons van al·legar per enviar-vos-hi?
—D'ençà del principi de la guerra civil -el 1946- que van començar les persecucions i els arrestos a resistents veterans i a simpatitzants de l'esquerra. A cadascuna de les ciutats importants s'hi van crear tribunals militars d'excepció i comitès de seguretat. Els primers tenien competències per condemnar a penes de presó i fer trasllats disciplinaris als membres de les organitzacions favorables a l'alliberament nacional. Els segons tenien el poder d'enviar gent a l'exili. Fou així com més de 50.000 persones van anar a la presó, 10.000 van ser objecte de trasllat disciplinari i van exiliar-se més de 100.000. Les autoritats van enviar a Makrónissos els joves cridats a files que els resultaven sospitosos de ser comunistes o simpatitzants, per tal de "recuperar-los" i "transformar-los", tot "batejant-los" als llocs de tortura. "El baptisteri nacional", era el nom que rebia l'illa. A partir del 1948, les autoritats van crear, a Makrónissos, el batalló Delta, format per civils, i van començar a enviar-hi els exiliats de les altres illes, per tal de "reeducar-los", també. A mi em van deportar a l'illa d'Icària, el 1947. A final del 1948 em van traslladar al batalló Delta de Makrónissos, i el 26 de març del 1949 em van dur, amb 299 persones més, al batalló Alfa perquè ens hi "reeducaren". Des d'allà vaig passar directament a l'hospital militar número 401, a la sala de detinguts. I de seguida, cap a Makrónissos, per a una nova reeducació. L'agost del 1949, lliure, per fi, i amb crosses, vaig poder trepitjar sòl cretenc.
—Què vau sentir la primera vegada que vau arribar a Makrónissos?
—Vaig pensar que acabava d'entrar a l'infern.
—Pertanyíeu a una família de funcionaris de rang elevat, i estudiàveu dret i música. Com us tractaven les autoritats?
—Pitjor que als altres, perquè consideraven que havia traït la classe social a la qual pertanyia, si és que podem considerar que els funcionaris com mon parc pertanyen a una classe social alta. En qualsevol cas, el que els treia de polleguera, als meus torturadors, era que fóra l'únic instruït.
—Després de tants anys, hi ha alguna cosa que encara no s'haja dit, sobre Makrónissos, i que hauríem de revelar?
—Els mateixos vells de Makrónissos no volen ni parlar de la seua illa. Els entenc: jo mateix, quan la vaig veure per primera vegada, des del cap Súnion, el 1962, em va venir un calfred. Es cert, que sempre hi haurà secrets. Abans, en aquella època, no sabíem el que passava al camp del costat. Elstorturadors tenien milers de llocs secrets per fer la feina bruta, a l'ombra. De sobte, agafaven algú, se l'enduien i tornaven sense ell. Ningú no podia saber si l'havien alliberat, mutilat o mort. Qui hauria gosat preguntar-ho, i com? L'illa sencera estava aïllada. Ningú no podia acostar-s'hi. Qualsevol temptativa de comunicació amb el món exterior estava condemnada al fracàs. El món s'assabentava només del que a les autoritats els venia de gust fer-li saber.
—Podíeu compondre-hi, a Makrónissos? Teníeu, per exemple, paper per escriure?
—A l'exili sempre podies fer alguna trampa. Teníem paper i llapis. Sempre duia al damunt llibres de música. Estudiava i escrivia. Vaig compondre molt, a Icària. Quan em van portar a Makrónissos, m'hi vaig endur Elegie et lamentations à Vasilis Zanos. Vasilis era un amic i company de la resistència que va ser executat el 1948. També hi vaig compondre una altra obra en homenatge a un amic de l'exèrcit nacional -l'exèrcit regular de la postguerra, oposat a l'exèrcit democràtic, que pertanyia a la resistència comunista-, que es va fer matar. Vaig tenir la idea d'agrupar-los i fer-ne la meua Prernière Symphonie. Allò havia estat una sotragada molt forta per a mi. Els apreciava molt. La pèrdua em va obligar a preguntar-me "per què". Quan em van traure d'Icària, duia una petita maleta amb els projectes. Un cop arribats a Makrónissos, ens van dir que ho deixàrem tot a la platja, per fer-ne una supervisió. Llavors vam muntar la tenda, i una tempesta s'ho va endur tot, fins i tot la maleta. Vaig trobar les notes enganxades als filats del camp. Em vaig prometre que la Première Symphonie acabava de nàixer.
—I després?
—A Makrónissos vaig tornar a començar de zero, amb nous projectes. Van passar uns mesos i ens van reunir per traslladar-nos al batalló Alfa, i ens van dir que agafàrem les coses. Jo duia les partitures. Anàvem molt carregats. Ens fuetejaven, però resistíem. Calia córrer. En un moment donat, vaig veure que els altres llençaven tot el que duien a les mans. Llavors vaig fer el mateix: jo també vaig llençar les partitures per escapar dels colps. Només se'n va salvar una partitura, Camp Delta, tente Epsilon. Algú se la va trobar i me la va dur a l'hospital.
—A la vostra autobiografia, Les Chemins de l'archange, esmenteu que aquella prova us va omplir de sons...
—Makrónissos és un forn a mil graus. Una prova d'aquesta mena, o bé reforça o bé destrueix la gent. Alguns van acabar destruïts, i les famílies també. Quan parle de Makrónissos em ve una suor freda. Allà hi transmetien un terror absolut. Tothom tremolava contínuament. Sabíeu que els coreans van imitar els camps de Makrónissos per construir-ne d'altres on formar els comunistes? O siga, que vam donar lliçons, en això del terror.
—El concert de Makrónissos el fareu amb d'altres artistes joves. Podran transmetre millor el missatge que hi ha a les obres, que passaran a la història amb el mateix nom que el lloc del concert?
—A banda d'algunes commemoracions, la memòria de la resistència nacional i de la guerra civil no existeix. La van enterrar. El concert de Makrónissos, amb tota la cobertura que tindrà, esdevé el primer pas envers el coneixement del passat del nostre país, la qual cosa és essencial. És un element indispensable per a l'educació dels nostres joves, que haurien de conèixer, al capdavall, la veritat històrica. Que les conveniències deixen lloc a la veritat. Que els esdeveniments de la història siguen coneguts, amb tota l'objectivitat que els dóna la distància del temps. Des d'aquest punt de vista, Makrónissos és, per als joves, una escola que els permetrà dir: "Mai més camps de concentració" i, sobretot, "mai més una guerra civil". Pel que fa a les cançons, estic orgullós de poder fer-me entendre, amb la música com a arma, i d'oferir els versos d'aquells amics poetes detinguts al meu costat, Yaimis Ritsos i Tassos Livaditis, a l'indret del seu martiri. Ja els he presentat arreu del món. Però aquesta vegada, tots plegats, poetes i compositors, farem el cim, perquè exorcitzarem el mal i vencerem, d'una vegada i per sempre, els nostres carcellers, per mitjà del nostre treball intel·lectual.
—Creieu que aquell lloc hauria d'esdevenir un museu?
—Sense un tros de memòria així, les generacions actuals i les futures quedaran invalidades.
—Us fa por la mort?
—No, no me'n fa gens. L'espere. A ella sí que li faig por. Però no acceptaré cap homenatge de ningú. Els homenatges que m'agraden són els de la gent desconeguda, que no tenen vincles amb el poder.
—Quin desig us ha quedat per aconseguir?
—La vida et fa tants regals, és tan bonica! A mesura que passen els anys, em sent benaurat. La meua vida ha estat bonica, però he passat moltes proves. M'agradaria, per exemple, anar a l'Iraq, però és un viatge difícil. Pense que, anar als llocs, exorcitza el mal.
Recull de Fairy Chrisochoo
© Eleftherotypia
Traducció: Maite Irisa