Des del 2017, se’n fa càrrec el jove curador torinès Lorenzo Balbi, que durant la pandèmia ha ideat una iniciativa museística que ha fet parlar: la transformació de les sales del museu en tallers per artistes. Parlem amb Balbi de la seva acció dinàmica i tentacular al timó del MAMbo.
El crític i curador Lorenzo Balbi (Torino, 1982) va guanyar fa cinc any el concurs per a dirigir el museu d’art modern i contemporani de la ciutat de Bolonya. Era un moment de relleu generacional a molts museus d’Itàlia, però especialment a la capital de l’Emilia Romanya, que ha donat a les arts visuals una funció estratègica en la promoció de la ciutat. Bolonya, certament, és capital de tantes coses -la universitat, la gastronomia, la indústria-, i té, sens dubte, la potencialitat de ser-ho, també, en matèria artística. Ens ho argumenta Balbi: la ciutat té un passat pioner en la cultura experimental dels anys seixanta i setanta, havent acollit les primeres accions performàtiques i de vídeo art de tot Itàlia. Així, ha generat al llarg dels anys, un públic curiós i fidel a la dissidència artística. Des del dopo guerra, a més, el museu ha anat col·leccionant les veus més enceses de la contemporaneïtat, en un fons ric i diversificat que representa tant els artistes cabdals de l’Arte Povera, com de la Transvanguardia italiana, a més d’artistes internacionals (com Antoni Tàpies, amb una peça de la cèlebre exposició del 1956 a la Biennal de Venècia). I com a capital universitària, Bolonya té també una població artística emergent molt superior a qualsevol ciutat veïna, a més de comptar amb més d’una quinzena de galeries i un esdeveniment firal (l’ArteFiera) de primer ordre. Lorenzo ens explica com la seva missió és aconseguir perpetuar aquesta flama experimental que sempre ha caracteritzat aquesta alegre i nodal ciutat italiana.
I és llavors quan agafo aire i prenc nota. La quantitat de competències i accions que es gestionen des del MAMbo és ingent. La causa n’és una decisió estratègica del municipi: el MAMbo és el cap i casal de la institució Bologna Musei, encarregada de la gestió de tots els espais i accions d’art modern i contemporani de la ciutat. És, penso, el revers del que passa a Barcelona. Us imagineu el MNAC i el MACBA fusionats en un sol ens i encarregats de gestionar la fundació Tàpies, la Capella i la Fabra i Coats? Doncs aquesta realitat, en una escala més reduïda, és la que timoneja Lorenzo Balbi, amb uns resultats més que notables. Li recordo algunes accions encomiables, com una exposició del recent traspassat Christian Boltansky (Anime. Di luogo in luogo, 2017), feta a 5 indrets de la ciutat (parcs, un teatre, fins i tot un búnquer). També li faig elogi de la darrera exposició de Gregor Schneider (guanyador del Lleó d’Or a Venècia, el 2001), a l’antiga seu de la Galleria d’Arte Moderna de la ciutat; o de l’exposició de l’Antoni Muntadas –Muntadas. Interconnessioni-, a la deliciós palauet del set-cents Villa delle Rose.
Però li pregunto, específicament, per la iniciativa que més titulars ha donat al MAMbo, que és la decisió, en plena pandèmia, de transformar la sala principal d’exposicions -la Sala delle Ciminiere (sala de les ximeneies)- en tallers per artistes. “No entenc la sorpresa -em respon-, a mi em sembla una decisió d’allò més normal. Teníem el museu tancat, els artistes a fora patint: què hi ha d’estrany en cedir el lloc natural de l’art, que és el museu, als artistes?”. Va convocar, així, una Open Call d’urgència, el maig del 2020, pels artistes residents a Bolonya sense taller per a cedir-los espais de treball durant un any sencer. S’hi van presentar més de 250 -xifra important per una ciutat de 390mil ànimes-, dels que se’n van seleccionar tretze. Només se’ls hi va posar com a condició que el seu treball tingués una naturalesa relacional, empàtica amb el territori. D’aquesta realitat en nasqueren iniciatives diverses, com la Neu Radio, que cada setmana ha anat narrant, des de l’interior del museu, la vida artística de les sales.
“I què n’heu fet de les produccions resultants dels artistes?”, li pregunto. “Res”, contesta. “No era l’objecte del museu patrimonialitzar l’experiència, sinó normalitzar una cosa que hauria d’estar tant a l’ordre del dia dels museus com és el procés artístic. I d’altra banda, molts d’ells han realitzat produccions efímeres i relacionals. Hem pensat més aviat en termes de com un artista és capaç de posar el seu talent al servei de l’acció quotidiana del museu. A més, durant la residència, han vingut crítics, col·leccionistes, curadors, directors. Hem preparat, també, una cuidada edició internacional. Crec que tots estan més que satisfets. I nosaltres, ja estem pensant en com repetir l’experiència.”
Balbi em dona detalls també de nous projectes deslocalitzats del MAMbo, com el futur trasllat de la col·lecció de Giorgio Morandi al Palazzo Magnani. Perquè el gran Morandi, efectivament, és fill de Bolonya. El museu gestiona la seva casa-taller, a la silenciosa i cèntrica Via Fondazza, i el fons que llegà, amb els seus immutables i sensiblíssims bodegons, exposats actualment al museu. El fons Morandi es traslladarà en un edifici inserit també dins el nou districte cultural de Bolonya anomenat La Manufattura delle arti, antic enclau industrial, que l’ajuntament ha anat consolidant, amb el MAMbo, el trasllat de la filmoteca -la cineteca: una de les més actives i respectades d’Itàlia-, i diferents departaments de filosofia i música de la mil·lenària universitat de Bolonya. Darrera el MAMbo, així, hi ha una estratègia no només en la gestió de l’art modern i contemporani, sinó també en la vertebració urbana d’una ciutat que entén l’art i la cultura com un motor actiu, polièdric i habitable, de transformació ciutadana.