Mohseni, de 55 anys, va viure de petit a Londres perquè era fill d’un diplomàtic afganès. Després de la caiguda dels talibans el 2001, va anar a l’Afganistan i va fundar l’emissora de ràdio Arman FM, la primera cadena privada del país. Més endavant, amb recursos del govern nord-americà va crear Moby Group, que a banda d’emissores de ràdio també gestiona el canal de televisió Tolo TV. Durant les últimes setmanes, Tolo TV ha ofert imatges del drama afganès: de persones desesperades a l’aeroport de Kabul que s’aferraven a un avió militar nord-americà, d’unitats talibanes patrullant per la capital. La setmana passada, una presentadora de Tolo va entrevistar un representant talibà: una estrena a la televisió afganesa.
—Senyor Mohseni, Tolo TV era la veu de l’Afganistan lliure. Què passarà amb la seva cadena ara que els talibans han arribat al poder?
—Sincerament, no ho sabem. Evidentment, feia mesos que preveiem l’escenari que els talibans podien acabar arribant al poder. Però no teníem clar com de ràpid passaria. El que ha passat en les últimes dues setmanes sembla com un accident a càmera lenta. Ens fem moltes preguntes: què passarà amb els nostres companys i companyes de feina? Podrem substituir els que abandonin el país? En les noves condicions, podrem treballar igual que abans? Podrem informar d’una manera equilibrada i dir la veritat?
—Els seus treballadors corren un greu perill?
—Sempre ha sigut perillós treballar de periodista a l’Afganistan. Fa anys que els nostres reporters són detinguts, apallissats i amenaçats de manera reiterada. En els últims cinc anys, han mort tretze dels nostres col·laboradors. Actualment, enmig d’aquesta situació complexa, a Kabul diversos comandants talibans controlen diversos barris, amb tropes pròpies, xarxes pròpies i normes pròpies, com petits principats. Hem de bregar amb deu centres de poder diferents a la capital abans no s’acabi formant –potser– un lideratge centralitzat. Òbviament, aquesta situació també és perillosa per als nostres treballadors.
—Quina és la principal amenaça per a la redacció actualment?
—Ara mateix el principal problema que tenim és la falta de personal. Fa uns quants dies em va trucar el nostre cap de notícies i em va dir: demà probablement no podrem emetre, no pas perquè els talibans ens ho prohibeixin, sinó perquè ens falten tècnics, reporters, presentadores. En 36 hores vam haver de contractar dotze nous treballadors. Miri: aquí gestionem una cadena professional i ben equipada, no pas un negoci del Tercer Món. Normalment, passa un any i mig fins que algú que acabem de contractar es posa davant la càmera. En aquest cas s’hi ha hagut de posar al cap de poques hores. M’ha sorprès la qualitat dels nous companys.
—Quants dels seus empleats encara són al país?
—Calculo que una quarta part dels nostres col·laboradors vol fugir o ja se n’ha anat. Dels periodistes i tècnics en plantilla potser en són la meitat. És dur. Ens estem plantejant si no és més sensat a llarg termini operar amb un model híbrid: una part de la redacció al país i una altra fent el programa des de fora.
—La setmana passada, la presentadora de Tolo Beheshta Arghand va entrevistar un representant dels talibans al plató. Les imatges del fonamentalista deixant-se entrevistar per una dona van fer la volta al món. Com es va fer l’entrevista?
—Vam demanar una entrevista als talibans i ells hi van accedir. Quan van saber que les preguntes les faria una dona, van dir: d’acord. Els talibans afirmen que volen acceptar dones, als mitjans i en altres llocs; i també parlen amb dones. A veure si això es manté. Però miri: l’Afganistan també ha canviat molt en els últims vint anys. Molta gent té accés a internet, a les xarxes socials, a WhatsApp o Telegram. Els joves milicians talibans també fan servir aquests canals; molts d’ells ni tan sols saben com van governar als anys noranta els seus predecessors.
—No tem que l’Afganistan torni a descendir en els temps foscos dels anys noranta i que els talibans continuïn el seu règim de terror?
—Sí, naturalment, podria passar, però en aquesta fase tots hem de tenir un paper constructiu. Jo parlo per telèfon cada dia amb l’expresident Hamid Karzai, que encara és a Kabul. Ell debat amb els talibans sobre els drets de les dones, la llibertat de premsa i sobre la qüestió de quina bandera ha d’onejar als pals del país. Suposadament, els talibans volen renunciar a la seva bandera a favor de l’afganesa. Tinc curiositat per veure si això passa realment, però el sol fet que deixin que es parli d’aquesta mena de coses ja és un bon senyal. Per això és tan important que ara nord-americans, britànics, alemanys i altres nacions, juntament amb l’ONU, i també xinesos i russos, s’asseguin a una taula i reflexionin sobre quines tres, quatre o cinc exigències poden formular als talibans. Això ho dic també als diplomàtics internacionals amb qui parlo: no doneu als xinesos cap excusa perquè vagin a la seva i tanquin un acord amb els talibans per la seva banda.
—Qui mana al bàndol dels talibans?
—Actualment, diversos comandants regionals competeixen per tenir influència. A grans trets, hi ha tres focus de poder dintre els talibans: en primer lloc, Mohammad Yakub, el cap militar dels talibans i fill d’un dels cofundadors dels talibans, el mul·là Omar; en segon lloc, el mul·là Baradar, l’actual cap de facto de l’organització; i en tercer lloc, els germans Haqqani, una xarxa de guerrilla que dona suport als talibans des de mitjan anys noranta. El problema dels talibans és que han de fer-se càrrec de l’aparell d’un Estat d’avui per a demà. No comptaven que arribarien tan de pressa al poder.
—Diu que els talibans s’han sorprès del seu èxit?
—Jo crec que es pensaven que com a mínim tindrien unes quantes setmanes de temps per ordenar la transició. Tot l’Afganistan odia l’expresident Ashraf Ghani, que de la nit al dia va fugir del país. Si s’hagués quedat més temps, almenys hauria ordenat el traspàs de poder i hauria salvat la fase més dura. La policia hauria pogut actuar millor, igual que l’autoritat de l’aeroport i el sistema sanitari. Jo suposo que els talibans s’haurien alegrat de poder assumir la direcció d’un Ministeri de l’Interior mitjanament intacte, i no haver de dependre d’un exèrcit desordenat de milicians procedents de tot el país per garantir la seguretat a la capital. Quan Ghani va desaparèixer, es va ensorrar tot l’aparell Estatal: van desaparèixer policies, els ministres se’n van anar a casa i va deixar-hi d’haver gent a l’aeroport. Durant unes dotze hores ningú tenia el control.
—Disposen de prou personal per col·locar persones afins en institucions i ministeris?
—No disposen de res de res. Han de posar-se en mans de l’aparell burocràtic del govern Ghani. Una idea que circula actualment és deixar que els ministres actuals continuïn en el càrrec i assignar-los a cadascun un representant dels talibans, com una mena de supervisor. Si els talibans volen ocupar tot l’aparell de govern, necessiten unes 2.000 persones mitjanament competents. Però no les tenen. Potser en tenen cent.
—Quant de suport tenen els talibans entre el poble?
—Jo calculo que la seva base és d’entre un 10% i un 15% dels afganesos. Però no oblidi que l’antic govern només tenia uns índexs d’aprovació d’entre un 15% i un 20%. El govern no era gaire popular, però els talibans tampoc no ho són.
—Creu que els talibans, en el repartiment del poder, arribaran a acords?
—Cal intentar negociar amb ells. Segur que no es deixaran convèncer de renunciar a la presidència, però potser estan disposats a admetre dones a l’executiu. No faran immediatament tot el que ens agradaria que fessin, caldran molts petits passos. El món ho haurà d’acceptar, en tots dos bàndols caldrà fer concessions.
—Continuarà existint la seva cadena en la seva forma actual?
—Ni idea. No hi tinc una gran esperança.
—Per què no?
—Els talibans es pensen que actuen seguint instruccions de déu, vulgui dir el que vulgui dir això. Cal molta fermesa per acceptar crítiques. Fins i tot en el cas de l’antic govern van haver de passar anys fins que alguns polítics van desenvolupar prou pell morta per rebre atacs. Crec que els talibans no tenen la maduresa suficient per suportar crítics autèntiques i dures. O almenys, no encara. Ho provarem, al capdavall és el nostre país.
—Hi ha amenaces concretes contra treballadors seus per part dels talibans?
—No, al contrari, busquen el contacte amb nosaltres. Quan informem d’alguna cosa amb què no estan d’acord, es posen en contacte amb nosaltres per deixar clara la seva visió. Tenen oficines de premsa i portaveus. Actualment, la seva prioritat és conquerir els cors i les ments de la gent, volen posar de part seva tantes figures polítiques com puguin i l’oposició. Els interessa obtenir suport internacional. Els talibans tracten hàbilment amb els mitjans, intenten imposar el seu relat. Si en algun moment els ànims es giren en contra nostra, se’ns haurà d’acudir alguna altra cosa.
—Què farà quan ja no pugui emetre des de Kabul?
—Aleshores operarem des d’un altre lloc, des d’Europa o des de l’Orient Mitjà. Ara mateix estic parlant amb vostè des del meu despatx a Dubai. En casos d’emergència hem de recórrer a informadors que són al país. Abans també hi havia persones que informaven des de bastions talibans. Ja no vivim al segle XX, ara fem servir xarxes socials. Confio que a la llarga d’alguna manera ens en sortirem.
Traducció d'Arnau Figueras