Donald Trump ha concebut un colofó especial per a aquest dissabte calorós al vespre. Apareix a la pantalla una bandera nord-americana enorme i, al davant, George Patton interpretat per l’actor George Scott. “Als americans els encanta combatre”, exclama el llegendari general nord-americà de la Segona Guerra Mundial. “Per això els americans no hem perdut mai cap guerra ni en perdrem mai cap. Als americans, la mera idea de perdre ja ens repugna”. És un discurs que Patton va pronunciar davant el Tercer Exèrcit dels EUA abans de travessar el canal de la Mànega el dia D.
Donald Trump no ha estat mai un home de missatges subtils. Quan després del vídeo puja a l’escenari, deixa clares immediatament les seves intencions. Els EUA estan vivint la humiliació més greu de la seva història, diu l’expresident enmig de l’enrenou dels seus seguidors, que des de la tarda s’esperen en un camp fangós. “Comparat amb la catàstrofe de Joe Biden, el Vietnam sembla una proesa estratègica”.
De fet, Trump ha anat a Alabama per donar-se ànims. En aquesta zona no hi ha de fer campanya electoral; al comtat de Cullmann un 88% dels electors van votar-lo a ell. Però aquest vespre d’estiu l’expresident veu que finalment ha trobat un tema amb el qual pot atacar el seu successor.
Trump disposa d’una “intel·ligència reptiliana”, escrivia no fa gaire l’autor George Packer a The Atlantic, i probablement no hi ha cap terme que resumeixi millor el talent polític de Trump. No és ni un analista clar ni un estratega sagaç, però sap mossegar en el moment oportú. El pla de Biden era retirar-se de l’Afganistan fent el mínim soroll possible i guanyar popularitat posant fi a una guerra impopular. Ara, amb una cadena de decisions de principiant, ha aconseguit just el contrari: dijous les televisions nord-americanes retransmetien imatges d’allò més dramàtiques. Cossos trossejats de persones que havien fugit fins a l’aeroport de Kabul amb l’esperança de pescar un dels últims avions per sortir del país.
En l’atac bomba, que segons l’exèrcit nord-americà va ser obra de l’organització terrorista Estat Islàmic, van morir pel cap baix seixanta persones, entre elles dotze soldats dels EUA. Però hi ha un fet possiblement encara més greu: en vista de la tensa situació, als EUA els costarà encara més evacuar amb avió centenars de ciutadans nord-americans que segons el Departament d’Estat encara estan encallats a l’Afganistan. I la promesa de Biden segons la qual, després de la retirada de les tropes, l’Afganistan no seria un nou caldo de cultiu de terroristes ara ja sembla una broma de mal gust. Dijous al vespre, el president va prometre en una roda de premsa que s’exigirien responsabilitats als instigadors de l’atac. “Us perseguirem i us ho farem pagar”. Però això també significa que Biden es continuarà embolicant en un conflicte que en realitat volia deixar enrere.
L’autoritat política d’un president sempre depèn, entre altres coses, de si els nord-americans confien en les seves qualitats de lideratge. Però ara el món veu un home a la Casa Blanca que ha fet avançar la retirada a una velocitat vertiginosa perquè volia tornar a tenir a casa els seus soldats pel vintè aniversari dels atemptats de l’11 de Setembre. En benefici d’aquest simbolisme s’ha sacrificat, d’una manera molt evident, tota sensatesa. El preu d’això l’estan pagant no solament els afganesos que s’estan quedant atrapats enmig del pànic dels últims dies. La gestió, grotescament amateur, també debilita un govern nord-americà que, quan va prendre possessió al gener, va prometre que tornaria a jugar un paper més rellevant en l’escenari mundial.
La justificació de la ràpida retirada per part de Biden ha inclòs, entre altres motius, que vol aconseguir recursos per als problemes veritablement urgents de la política internacional: una Xina a l’alça que vol imposar les seves normes al planeta i una Rússia que està soscavant les democràcies occidentals amb els seus exèrcits de trols. Però qui ha de continuar creient en la capacitat de lideratge d’un govern nord-americà que es precipita en aquest caos sense cap necessitat?
Fa sis setmanes Biden encara va declarar que, mentre ell fos president, no hi hauria imatges com les de Saigon el 1975, quan helicòpters nord-americans van evacuar diplomàtics del teulat de l’ambaixada dels EUA. Tenia raó. Ara han quedat gravades a la memòria col·lectiva del món unes escenes que són molt pitjors: afganesos desesperats aferrant-se a un vehicle militar nord-americà i després caient del cel.
A Washington ja ha començat el joc de repartir les culpes del desastre. ¿El culpable és el ministre d’Exteriors, Tony Blinken, perquè fins al juliol –és a dir, tres mesos després de la decisió de la retirada– el Departament d’Estat que dirigeix no va crear un grup de treball que s’encarregués de la concessió de visats als treballadors locals afganesos? El primer de rodar podria ser el cap de l’assessor de seguretat Jake Sullivan, la missió del qual era coordinar la retirada.
“Hi ha una cosa clara: no es pot observar la situació i afirmar que tot ha anat com una seda”, diu Laurel Miller, que durant el mandat de Barack Obama va ser comissionada del govern nord-americà per a l’Afganistan i el Pakistan. Membres del govern Biden són encara més clars, sempre que no se’ls citi pel nom. “L’hem espifiada de dalt a baix”, diu un. I el més perillós és que el caos podria eclipsar tota la presidència de Biden.
En política interior, Biden va tenir un inici respectable: amb prou feines havia arribat al càrrec, va posar en marxa un programa econòmic d’1,9 bilions de dòlars. A més, va aconseguir subministrar amb una velocitat impressionant la vacuna del coronavirus en farmàcies i en consultes mèdiques. Però ara torna la pandèmia perquè, especialment al sud republicà, molts ciutadans es neguen a vacunar-se. I alhora, les desagradables imatges de Kabul alimenten els dubtes sobre si Biden realment és el polític previsor i empàtic que havia demostrat ser en campanya. En la premsa nord-americana ja es tracen paral·lelismes amb el desafortunat Jimmy Carter, la presidència del qual no es va recuperar de la catàstrofe de l’alliberament fracassat dels ostatges de l’ambaixada nord-americana a Teheran l’abril del 1980 i que poc després va ser substituït pel republicà Ronald Reagan.
Biden mai no ha cregut que la missió dels EUA fos construir un Estat funcional a l’Afganistan, diu Vali Nasr, que va treballar per al comissionat per a l’Afganistan de Hillary Clinton Richard Holbrooke i que actualment és professor de Ciència Política a la Universitat Johns Hopkins. Holbrooke, mort el 2010, documentava meticulosament la seva feina, i per això ens ha arribat una escena que il·lustra com se sentia Biden respecte a la qüestió de l’Afganistan fa més de deu anys.
Aleshores Biden, que era vicepresident, no es va poder imposar al seu cap, Barack Obama, que, aconsellat pels seus generals, va augmentar massivament les tropes de l’Afganistan. Quan Holbrooke, en una conversa confidencial, va alertar Biden de les conseqüències d’una retirada precipitada i va recordar-li la responsabilitat envers els afganesos que confiaven en la paraula dels EUA, el vicepresident presumptament va dir entre dents: “A la merda, d’això no ens en hem de preocupar. Ja ens vam retirar del Vietnam, i Nixon i Kissinger se’n van sortir”. Pel que sembla, aleshores Biden ja calculava que a un president no se’l valorava pel caos d’una retirada, sinó pel valor de posar fi a una guerra impopular.
“L’establishment polític de Washington i els mitjans han evitat durant anys explicar la veritat d’aquesta guerra”, diu Matt Duss, assessor en política exterior del senador d’esquerres Bernie Sanders. “I ara intenten donar la culpa d’aquesta catàstrofe només a Biden”. Això, segons Duss, és senzillament indecent.
Sí que és veritat que a l’abril més de dos terços dels nord-americans donaven suport a la decisió de Biden de retirar-se de l’Afganistan. Però quan van començar a retransmetre’s per les televisions les imatges de l’assalt dels talibans a Kabul, el valor va caure en picat fins a un 49%. Al mateix temps, es van desplomar els índexs d’aprovació de Biden per sota del 50% per primer cop des que va assumir la presidència. Sembla que, als nord-americans, veure imatges de combatents barbuts amb vells kalàixnikovs encara els agrada menys que la guerra a l’Afganistan.
Un exassessor de seguretat afganès va dir al New York Times que Kabul corria el perill de convertir-se en el Las Vegas dels terroristes de tot el món. El politòleg Vali Nasr creu que els talibans han après dels seus errors i que no tornaran a permetre que sota el seu règim s’escampi pel país la xarxa terrorista Al-Qaeda.
Ara bé: els talibans comanden tan sols unes quantes desenes de milers de combatents, i segons Nasr, amb aquests milicians és impossible controlar un país enorme de més de 38 milions d’habitants. “Certament, els talibans han pogut finançar una guerra de guerrilles amb diners provinents del tràfic de drogues”, diu Nasr. “Però així és impossible que puguin mantenir un Estat en funcionament”. Seria un malson que l’Afganistan es tornés un regne de taifes de províncies ingovernables, creu Nasr. “El perill més gran per a Occident no és un govern talibà estable. El principal perill és que no hi hagi govern”.
Traducció d'Arnau Figueras