Feia exactament una dècada que no es vivia una represa de curs polític tan calmada com la que s’està vivint enguany. La calma no sempre és ben rebuda en un país en què encara hi ha represaliats i en què un sector polític important reivindica trepitjar l’accelerador del procés independentista. Aquest serà el propòsit de l’Assemblea Nacional Catalana el pròxim 11 de setembre, que servirà per mesurar l’estat d’ànim d’un moviment sobiranista que els darrers deu anys havia sorprès tot Europa amb cada exhibició de força.
Precisament, la del 2011 va ser l’última diada tranquil·la. Si s’exceptua la de l’any passat, condicionada per les restriccions de la pandèmia. Entre 2012 i 2019, mai no es va baixar del mig milió d’assistents en una cita obligada per prendre el pols de la política catalana. La pandèmia i les restriccions que en deriven tornaran a limitar el nombre d’assistents als carrers l’11 de setembre, però hi ha altres factors que podrien impedir una nova mobilització massiva.
D’una banda, l’absència de full de ruta per part del Govern català pot desembocar en un desencís que es veuria reflectit als carrers. Així ho suggeria implícitament Elisenda Paluzie, segons va expressar al programa ‘Via Lliure’ de RAC1, si bé animava la ciutadania a fer que la mobilització servesca perquè l’objectiu de la independència torne a marcar l’agenda política.
Tot i que l’ANC desvincula la manifestació del dia 11 de la nova sessió de la taula de diàleg, prevista per al dia 13, sembla evident que de la força exhibida per l’independentisme durant la diada donarà o llevarà arguments el Govern català per a aquesta reunió. Pedro Sánchez, qui encara no ha confirmat si seurà o no a l’altre costat de la taula, segur que no canviarà de parer segons la magnitud de la manifestació de la diada, però s’aferrarà a la desmobilització, si aquesta es produeix, per legitimar la seua negativa a oferir un referèndum d’autodeterminació a Catalunya.
Alhora, el mirall escocès i l’actitud cada vegada més oberta del Govern britànic a un segon referèndum d’autodeterminació tornarà a estar damunt la taula com a argument per al Govern català, si bé aquestes raons no canviaran la posició del Govern espanyol. Els indults justificaran, també, aquest immobilisme, tot i que a Pedro Sánchez li convé exposar una actitud dialogant si pretén desbloquejar els Pressupostos espanyols gràcies al suport d’ERC, tot just quan les enquestes li juguen a la contra.
Tornant als indults, els presos polítics alliberats fa uns mesos seran un dels grans atractius de la Diada. Tornaran, segur, als carrers davant la gent. La incògnita serà veure com són rebuts entre un públic que sovint es mostra més dividit cada vegada entre uns i altres, en funció del partit o de l’estratègia plantejada. Una qüestió que també afecta Jordi Cuixart, que no forma part de cap partit i que va rebre les crítiques de bona part de l’independentisme després de defensar Ada Colau durant el pregó de les festes de Gràcia, quan molts dels assistents van interrompre el discurs de l’alcaldessa de Barcelona amb una xiulada sonora.
I als despatxos?
Si el carrer deixa d'esdevenir el motor de l’actualitat política, caldrà prestar atenció a l’interior del Palau de la Generalitat i del Parlament de Catalunya. Descartats els Pressupostos del 2021 pel mateix conseller d’Economia, Jaume Giró, aquest ja treballa en els del 2022, que podrien ser desbloquejats per la CUP, que exposa una actitud molt més propositiva que durant els anys més calents del procés. Com s’ha dit anteriorment, l’independentisme, fonamentalment Esquerra Republicana, afrontarà un nou dilema davant els Pressupostos espanyols, atès que el Govern estatal necessitarà del suport d'aquest partit per aprovar-los.
Però hi ha qüestions que podrien desestabilitzar aquest horitzó pressupostari. I és que si els darrers anys la política catalana s’ha dividit per la qüestió nacional, enguany la de l’aeroport de Barcelona farà que torne a imposar-se l’eix social. El dia 19 de setembre hi ha una manifestació convocada contra aquesta ampliació. La mobilització comptarà amb el suport de la CUP, que podria tindre en aquesta qüestió un nou argument per bloquejar els Pressupostos i futurs pactes parlamentaris amb els partits independentistes que integren el Govern català. El mateix ocorreria amb Catalunya en Comú, partit que no es preveu que contribuesca a l’aprovació dels futurs Pressupostos, però que sí que en va desbloquejar els últims durant la primavera del 2020.
L’ampliació de l'Aeroport de Barcelona, pactada amb el Govern espanyol des de la Generalitat de Catalunya –concretament entre el vicepresident Jordi Puigneró i la ministra de Transports Raquel Sánchez, exalcaldessa de Gavà, una de les ciutats que més es veurien afectades pel projecte– , encara no s’ha explicat amb detall i desperta les crítiques dels moviments ecologistes, així com també del president Quim Torra, una persona allunyada del joc polític però que encara exerceix influència. Fins i tot hi ha qui ha vist en l’ampliació de l’Aeroport el retorn a una estratègia de connivència del Govern català amb l’Estat que faria descartar, encara més, la unilateralitat i la persistència en l’autodeterminació. I d’aquest retret no poden escapar cap dels dos partits del Govern de Catalunya, Esquerra Republicana i Junts, que sovint s’acusen mútuament amb aquest argument. La manifestació, convocada per la plataforma ecologista Zeroport, servirà també per prendre el pols a la força de l’oposició contra aquest projecte. Una mobilització ben nombrosa, com la de febrer del 2017 a favor de l’acollida de refugiats, sota el lema ‘Volem acollir’, obligaria el Govern català a reflexionar sobre l’ampliació de l’Aeroport.
Pel que fa als nous consellers, que també han complert 100 dies en els càrrecs, no hi ha hagut cap gran mesura que desperte un interès desmesurat. Després dels episodis tensos de la formació de Govern, els consellers d’Esquerra Republicana han mantingut la discreció i els de Junts, lluny de lluitar pel relat intern, també han preferit fugir de disputes tant mediàtiques com estèrils. El nomenament de persones independents als partits per part de la formació del president Carles Puigdemont, com ara Jaume Giró, Josep Maria Argimon o Victòria Alsina, han tingut aquest efecte apaivagador, poc habitual en les anteriors legislatures, en què la convivència era molt més complicada i condicionada per una actualitat molt més convulsa que l’actual. Una represa apaivagada que no és el resultat de l’èxit de l’independentisme, que encara haurà de lluitar per l’autodeterminació i per la fi de la repressió i que haurà de traure profit d'una taula de diàleg que, aquesta sí, divideix el Govern pel que fa a les expectatives.