Han estat diverses les columnistes que als mitjans de comunicació, aquests últims dies han tractat la situació dramàtica que pateixen les dones després de l’arribada dels talibans a Afganistan. I és que ja han començat a aplicar-se les mesures, del tot discriminatòries i vexatòries per a les dones, que pateixen, una vegada més, la violència del fonamentalisme, un fonamentalisme que van viure també les dones a l’estat espanyol els anys de la dictadura de Primo de Rivera i de Franco.
Tots hem llegit les mesures aberrants que els talibans aplicaran a les dones afganeses, unes mesures molt semblants a les que he trobat en un contracte per a mestres, de 1923.
Aquest acord, no tan llunyà en el temps, vigent a l’estat espanyol durant la dictadura de Primo de Rivera (i amb alguns canvis, també durant el franquisme), establia les clàusules del contracte entre “la maestra y el Consejo de Educación”.
El primer article d’aquest absurd document, establia que la mestra tenia l’obligació de “no casarse”, perquè “este contrato queda automáticamente anulado y sin efecto si la maestra se casa”. La dictadura pretenia controlar fins i tot els sentiments i la llibertat de les dones per poder-se casar o no.
En el segon article es demanava a la mestra “no andar en compañía de hombres”, segurament per evitar les temptacions de la “carn”.
El tercer article obligava la mestra a “estar en su casa entre las 8.00 de la tarde y las 6.00 de la mañana, a menos que sea atender en función escolar”, per així empresonar (encara més) la dona.
El quart, totalment aberrant (com tots els altres articles), demanava a la mestra “no pasearse por heladerías del centro de la ciudad”.
El cinquè article, que hui podem trobar també en les dones afganeses, obligava les mestres a “no abandonar la ciudad bajo ningún concepto sin permiso del presidente del Consejo de Delegados”.
El sisè article demanava a les mestres “no fumar cigarrillos”, ja que “este contrato quedará automáticamente anulado y sin efecto, si se encontrara a la maestra fumando”.
El setè article obligava les mestres a “no beber cerveza, vino o whiski”, perquè, una vegada més, “este contrato quedará automáticamente anulado y sin efecto si se encuentra la maestra bebiendo cerveza, vino o whiski”.
El huitè article exigia a les mestres “no viajar en coche o automóvil con ningún hombre excepto su hermano o su padre”. Altra vegada l’obsessió del poder (també de l’Església en altres temps), per controlar la vida de les dones.
Com a les dones afganeses, el novè article d’aquest “Contrato” obligava les mestres a “no vestir ropas de colores brillantes” i l’article deu exigia a les mestres a “no teñirse el pelo”.
Altres articles absurds obligaven les dones que exercien la docència a “usar al menos dos enaguas” (11) i a “no usar vestidos que queden a más de cinco centímetros por encima de los tobillos” (12). El contracte també demanava a les mestres “mantener limpio el suelo” (13) de l’escola: “barrer el suelo al menos una vez al día…fregar el suelo del aula al menos una vez por semana con agua caliente….limpiar la pizarra al menos una vez al día” i encara, “encender el fuego a las 7.00, de modo que la habitación esté caliente a las 8.00 cuando lleguen los niños”. L’últim article del “Contrato” obligava les mestres a “no usar polvos faciales, no maquillarse ni pintarse los labios” (14).
Cal dir que en la llarga lluita de les dones per recobrar la seua dignitat, l’Església no sempre ha estat al seu costat, ni les ha valorat com calia. A diferència del que feia Jesús, que no només no rebutjà les dones sinó que les acollí i les estimà, com a Joana, Susanna, Salomé, Marta i Maria, la Samaritana, Maria Magdalena i les altres dones que acompanyaven el Mestre pels camins de Galilea, tal com assenyala en el seu magnífic article, “Jesús i les dones”, l’amic Eduard Ibàñez (Catalunya Religió, 22 de juliol de 2013).
A les dones de l’Afganistan (i de mols altres estats), els fonamentalistes les han fetes tornar dècades o segles enrere. I mentrestant la Unió Europea, l’anomenada Europa “civilitzada”, continua de braços plegats, ignorant o mirant amb indiferència la situació d’opressió que viuen les dones i les xiquetes, que amb el govern dels talibans queden sense un present i un futur digne.
Davant el fracàs dels estats en la defensa dels drets i de la dignitat de les dones afganeses, cal que l’Europa de les nacions i dels pobles s’alcen per tal de mostrar la seua solidaritat amb aquestes persones. Per això, fa uns dies el papa va demanar que es buscaren solucions per acabar “amb el soroll de les armes”, davant el patiment d’aquest poble “martiritzat”. I per això el papa va dir que les dones que sofreixen “situacions d’exclusió, maltractament i violència”, són “doblement pobres”, ja que “es troben amb menors possibilitats de defensar els seus drets”, com passa actualment amb les dones afganeses.
Amb tot, la situació que viuen les dones afganeses i tot l’Afganistan, també és responsabilitat d’Occident. Així ho resumia, molt encertadament, el Dr. Àlex Arenas, doctor en Física i catedràtic del Departament d’Enginyeria Informàtica i Matemàtiques de la Universitat Rovira i Virgili, en el seu twitter (20 d’agost de 2021) quan va escriure: “Occident ha proporcionat als talibans armes, entrenament militar, apps que permeten localització de persones i sobretot els hem ensenyat a fer política, és a dir, a MENTIR. Què esperàvem?”.
Quanta raó té el Sr. Gonçal Bascuñán en el seu article, “Ens falla la memòria i alguna cosa més” (Regió 7, 22 d’agost de 2021), quan afirma que “vint anys després que s’engegués la cacera de Bin Laden, es torna a reivindicar els drets de les dones afganeses, però la memòria col·lectiva no exigeix també responsabilitats als qui s’han enriquit amb aquella guerra”.
I ara tot són colps al pit i lamentacions inútils.