Nascut a Palma el 1967 i llicenciat en Història de l’Art a Mallorca i a Barcelona, la ciutat i els seus entorns industrials, turístics i naturals és l’eix argumental que unifica el treball de Xisco Bonnín al llarg de més de vint anys. Coherent en la seva diversitat, la seva obra es caracteritza per una nítida objectivitat emocionalment distanciada en el cas de les imatges directes i l’ús expressiu de la manipulació fotogràfica i la superposició de capes visuals en funció de la temàtica. Tanmateix, sempre s’hi pot esbrinar en les seves imatges un component romàntic o una pinzellada sentimental positiva. És el cas del seu projecte “Adéu barri xinés, adéu”, un acurat recorregut per les darreries de tot un barri del centre històric de Palma que s’havia d’esbucar per iniciar un controvertit projecte de remodelació urbana. En aquesta sèrie fotogràfica, Bonnín es va afirmar com aquest lúcid antropòleg de la contemporaneïtat que ens feia veure més enllà de les velles façanes i els murs trencats, en els rètols i totes les restes trepitjades pels carrers, el que quedava de les vides dels antics habitants d’un indret marginal que ja no representava la cosmopolita capital balear dels anys noranta.
Impulsor d’un espai gestionat per artistes i centrat en fotografia, “La Fàbrica de Licors”, Bonnín es va donar a conèixer intensivament en exposicions col·lectives de molt ressò, com “Exit” al Casal Balaguer el 2001, “Somnis i Malsons” presentada al 2004-2005 al Centre Cultural Andratx i “Bombeu d’amor” a Amsterdam l’abril de 2005, mostres que el varen relacionar amb un nombrós grup d’artistes mallorquins que, amb les seves propostes més híbrides, trencaren amb els supòsits estètics i argumentals de la generació precedent.
Una fita a la seva trajectòria fou el seu ambiciós projecte “Motorland”, diari visual d’un viatge al llarg de 2.500 quilòmetres per la Mediterrània Sud – presentat a la Galeria Xavier Fiol de Palma- en què l’artista contraposava la seva visió alternativa a aquella idíl·lica imatge de postal d’uns territoris farcits de memòria històrica i bells paratges, posant l’èmfasi en el caràcter impersonal dels espais anònims i “no llocs” que conformaven l’altra cara dels seus sumptuosos escenaris.
Són artistes com Xisco Bonnín els que ens ajuden a llegir la ciutat com un fet canviant i ens fan descobrir les noves experiències a què ens conviden les seves transformacions. La ciutat de Bonnín és, de fet, tant un lloc físic com conceptual, un entorn mental i literal on té lloc un encontre singular amb el present. Cercador de llocs inèdits dins el conegut, Bonnín ha interpretat visualment tant l’antic barri jueu de Palma com les anodines ciutats dormitori, les cases burgeses i els ressorts turístics de luxe, els clubs nocturns, les fires d’art i també tots els signes, cartells i reclams visuals que surten cada dia al nostre encontre.
Amb motiu de la seva exposició retrospectiva “Les ciutats (in)visibles” al Casal Solleric de Palma el 2015, l’artista va classificar les seves ciutats en tres àmbits principals: la ciutat submergida -els entorns marginals que mostren l’embat de les transformacions del present-, la ciutat continua -que mostrà la magnitud del fenomen urbà així com l’homogeneïtzació de les tipologies de les ciutats contemporànies- i la ciutat espectacle -la ciutat del “simulacre” de l’oci i el consum, d’aquesta híper-realitat que ens condueix cap a la “civilització del desig”, de la moda i la multiplicació infinita de l’oferta del lleure.
És molt curiós que després de tants anys perseguint la diversitat del fenomen urbà i d’haver viatjat al llarg i ample de diferents continents per trobar històries originals i vestigis de diferència, un accident tecnològic hagi resultat un fet cabdal dins la trajectòria de l’artista. Deia Marco Polo que “tenia por de perdre Venècia si no parlava d’ella”. Xisco Bonnín no pensava que la pèrdua, o millor dit la “corrupció” dels seus arxius digitals li oferiria un ventall d’imatges tan diferents i suggeridores com les que conté el seu llibre “Photo Data Corruption”, publicat aquest any i presentat recentment a Can Balaguer de Palma.
Es ben sabut que Joan Fontcuberta és un dels millors artistes i teòrics de la fotografia actual i que ha investigat amplament sobre la revolució digital tant amb texts com “La fúria de les imatges” com amb exposicions temàtiques sobre post-fotografia. Segons Fontcuberta, la post-fotografia és un llenguatge que “reubica la desmaterialització de la imatge i la seva autoria, i que dissol les nocions d’originalitat i de propietat, de veritat i de memòria”. No és estrany que aquesta i altres reflexions en torn a aquest nou àmbit sorgit de les evolucions digitals encaixin perfectament amb les imatges de “Photo Data Corruption”, que són en realitat un doble mirall en el qual podem endevinar tant el reflex de la imatge inicial com el d’aquella altra causada per la “corrupció” accidental dels arxius perduts en el procés.
Potser ens hauríem de demanar què passaria si l’artista no hagués fet públic aquest fet atzarós i si haguéssim cregut que, igual que ell mateix féu amb altres sèries com “Motorland”, volgué novament transformar unes fotografies que li semblaven massa conegudes en quelcom de nou i diferent superposant-hi capes d’imatge i color. I és que la diferencia, la singularitat i tot allò que ens separa del comú i el conegut és quelcom que perseguim tots, artistes i persones corrents.
I si bé aquest cop l’artista comparteix “autoria” amb un ordinador capritxós, del que no hi ha dubte és que la font original (la imatge perduda), la selecció i l’ordenació de les imatges dins el llibre són totalment obra de l’artista. És ell i la seva mirada la que ens guia per les successives pàgines d’un llibre que, finalment, té molt d’ell i dels seus interessos, dels seus punts de vista, de la seva sensibilitat, fins i tot la que ens amagava abans, quan només era ell l’artífex de les obres, encara que superposés plànols. És Bonnín qui ha construït aquest darrer viatge visual que comença amb vistes de jardins i entorns naturals i que, a poc a poc, ens endinsa per indrets turístics i urbans transformats atzarosament, per arribar fins a les darreres formes d’abstracció cromàtica, imatges totes elles que creen una bella metàfora d’aquesta realitat paral·lela que ja ens hem acostumat a mirar, fills com som del flux inacabable d’imatges que corre per l’univers intangible de les xarxes virtuals.
Fou un error, l’accidental exposició a la llum dels seus negatius, el fet que va obrir els camins a la fotografia experimental per a Man Ray i a tots aquells artistes que van entendre que el fins aleshores llenguatge “secundari” de la fotografia podia mantenir fermament el pols a la pintura, alliberant-se també de la responsabilitat de “descriure la realitat”. I han estat errors, o canvis de perspectiva, els estímuls que han propiciat la gran diversitat de solucions que caracteritza la pràctica contemporània, avui més oberta que mai a interferències de tota mena. I quan ja tenim a les mans la magnífica publicació que recull el fruit de la imprevisible corrupció dels arxius digitals de Xisco Bonnín, cal pensar que ben segur que aquest projecte marcarà un punt d’inflexió en el seu quefer, del qual n’haurem d’esperar impacients les seves millors conseqüències.
“Photo Data Corruption”.
Publicació editada per SAMAKINETA amb el suport del Departament de Cultura, Patrimoni i Política.
Lingüística del Consell de Mallorca.
Projecte fotogràfic: Xisco Bonnín.
Text: Evarist Torres.
Disseny i maquetació: Ramon Giner.