Ministeri de la postveritat

'You're fired'

Amb l’acomiadament del cap de l’FBI, sembla que Donald Trump vol aturar les investigacions contra el seu equip de campanya. Però ara sí que sembla ben bé com si volgués amagar alguna cosa. Aquest assumpte li pot acabar costant el càrrec?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La carta que Richard Nixon va enviar a Donald Trump només té cinc ratlles, però l’admiració gairebé vessa del paper. Trump havia sortit en un programa de tele i l’esposa de Nixon, Pat, l’havia vist per casualitat. “Benvolgut Donald”, comença Nixon la carta, i seguidament explica que la seva dona està entusiasmada amb ell. “Si mai es planteja presentar-se a les eleccions, segur que guanyarà”. Era l’any 1987.

Es pot interpretar la carta com un mal pressentiment o com una picada d’ullet cínica de la història; en qualsevol cas, però, durant anys tots dos homes es van tenir una franca admiració. L’ex-president, que va deixar el càrrec per l’escàndol del Watergate, i el magnat immobiliari, que, 43 anys després, va instal·lar-se a la Casa Blanca: dos egos gegants, dos homes amb una amenaçadora fam de poder.

Des d’aquesta setmana les similituds entre Nixon i Trump encara s’han fet més abundants. El 1973 Nixon va acomiadar el fiscal especial del cas Watergate; va ser el començament de la fi de la seva presidència. Dimarts Trump va acomiadar sorprenentment el cap de l’FBI, James Comey, que investigava les connexions de l’equip de campanya de Trump amb Rússia.
Comey se’n va assabentar per la televisió. Això, si més no, fa joc amb Trump, que en el seu reality show The Apprentice acomiadava els candidats per a una feina a la seva empresa amb la frase que ja s’ha fet famosa “You’re fired” (‘Estàs acomiadat’). La carta d’acomiadament enviada a Comey contenia, per contra, una estranya formulació: “Si bé valoro molt que vostè hagi garantit tres vegades que no se m’investigués, estic d’acord amb l’apreciació del Ministeri de Justícia que vostè no està capacitat per dirigir l’FBI amb efectivitat”.

Però realment Comey havia fet que no s’investigués Trump? Des de l’entorn de l’ex-cap de l’FBI ho desmenteixen. En una entrevista amb la cadena NBC el president va afirmar, en canvi, que va dinar amb Comey, li ho va preguntar dues vegades per telèfon, i que va rebre la corresponent garantia. Tan sols que Trump admeti que va influir així en la investigació ja és corprenedor.

Pràcticament ningú s’havia imaginat que Trump aniria tan lluny. Nixon va haver de dimitir. I Trump?
No es pot dir com acabarà la situació, però els Estats Units s’hi juguen molt. Hi ha moments que defineixen una presidència. La “massacre del dimarts a la tarda”, en al·lusió a la “massacre del dissabte a la tarda” de Nixon, podria passar a la història com un dels moments decisius de la presidència de Trump.

El que cal preguntar-se és si aquest president té alguna cosa per amagar i si el seu temperament és compatible amb les exigències del càrrec. Si les institucions democràtiques dels EUA tenen la força per contrarestar rampells autoritaris. I si el propi partit el deixarà continuar així com així. El podrien fer dimitir? I, encara que no ho facin, quin marge de maniobra polític li queda, ara?

El que va passar dimarts no va ser només un dia més de caos a la Casa Blanca, sinó un atac a la democràcia. Evidentment, el president té dret a acomiadar el cap de l’FBI. Però no ha d’abusar d’aquest poder per salvar la pell. El cap de l’FBI és nomenat per a 10 anys, perquè estigui per damunt de la política, perquè sigui independent. Però Trump en aquests quatre mesos al càrrec ha demostrat que es mira les institucions democràtiques amb desdeny i fins i tot hostilitat.

Els demòcrates, després de l’acomiadament de Comey, immediatament van fer la comparació amb Nixon. Trump suposa un “perill per a l’Estat de dret”, va dir Bernie Sanders. Fins i tot alguns republicans es van mostrar entre estranyats i preocupats, encara que gairebé tots es posin de part del president. La Casa Blanca, que sorprenentment no havia previst tanta resistència, es va embolicar en contradiccions i va donar motius diversos de l’acomiadament de Comey. Una portaveu de Trump va exigir públicament que s’aturessin les investigacions sobre Rússia. L’endemà ho va retirar.

Dimecres Trump va rebre precisament el ministre d’Exteriors rus, Serguei Lavrov, juntament amb l’ambaixador Serguei Kisliak, que es troba al centre de les investigacions de l’FBI. No hi va haver roda de premsa. Les úniques fotos de la trobada van ser publicades pel Ministeri d’Exteriors rus, no per la Casa Blanca. Davant els periodistes, Lavrov va fer comentaris sarcàstics sobre l’acomiadament de Comey, semblava que gaudia amb el rebombori. Igual que Vladímir Putin, va dir que amb la destitució de Comey “nosaltres no hi tenim res a veure”.

La qüestió de si els assessors de Trump en la campanya electoral van mantenir contactes amb Rússia, i què en sabia Trump, ja fa temps que plana sobre la seva presidència. Amb l’acomiadament de Comey l’assumpte no ha fet més que engrandir-se.
No és la primera vegada que Trump fa fora funcionaris ben considerats que l’entorpeixen en els seus plans. A final de gener va destituir la ministra de Justícia, Sally Yates, perquè s’havia negat a defensar davant dels tribunals la seva congelació de les entrades al país. Aquesta setmana es va saber que la ministra havia alertat la Casa Blanca amb antelació que Rússia podria fer xantatge a Michael Flynn, ex-assessor de seguretat nacional. A començament de març Trump va acomiadar el fiscal de l’estat de Nova York, Preet Bharara, que havia obert diligències contra el ministre de Sanitat de Trump, Tom Price.

I Trump continua negant-se a fer públiques les seves declaracions de la renda, que possiblement donarien pistes sobre les relacions comercials amb Rússia.

El que sí que se sap és que l’assessor de seguretat acomiadat Michael Flynn havia acceptat diners no declarats de Rússia i Turquia i que, a més a més, va mentir sobre les seves converses amb l’ambaixador rus. L’FBI ha fet intervenir les comunicacions de l’assessor de campanya de Trump Carter Page i, aparentment, sospita que podria ser un agent rus. L’ex-director de campanya de Trump, Paul Manafort, va rebre milions de dòlars d’un oligarca rus pròxim a Putin. No és clar, però, si es pot demostrar que hi va haver una “col·laboració” entre Rússia i la campanya de Trump.

Costa distingir entre el que és cert o fals, entre el que són conspiracions autèntiques o el que són només teories conspiratives; precisament per això serien tan importants les investigacions independents. Altrament, el tema rus es convertirà en una qüestió de fe. Justament aquest podria ser l’objectiu de Trump.

Però encara que el futur cap de l’FBI, escollit per Trump, aturés les investigacions, el president amb prou feines es podrà desempallegar de la qüestió. Això també s’ha fet evident aquesta setmana. La comissió del Senat que s’ocupa de Rússia ha optat per un procediment més dur i ha encarregat a Michael Flynn que faci públics tots els correus, gravacions de trucades i de trobades relacionats amb Rússia, com també les relacions comercials. A més a més, els senadors han rebut els documents d’una investigació sobre blanqueig de diners que hauria beneficiat Trump.

La destitució de Comey podria conduir al que Trump volia evitar: més compareixences davant de comissions i més atenció centrada en les investigacions. Sembla que el president no es va assessorar amb ningú i va reaccionar impulsivament.
Als mitjans nord-americans se’l descriu com un home que cada cop està més aïllat i frustrat a la Casa Blanca i que amb prou feines vol aparèixer davant l’opinió pública. Les investigacions sobre Rússia fa temps que el treuen de polleguera. La revista Politico informa que se sent impotent davant la investigació. Trump, diuen, sempre preguntava als seus col·laboradors per què les investigacions no acabaven, i fins i tot escridassava el televisor quan sortien informacions sobre el tema. Mitjans i polítics, creu Trump, s’haurien de fixar en la seva afirmació que, quan era candidat, el president Barack Obama va ordenar que li intervinguessin les comunicacions; d’això, però, no n’hi ha proves.

Comey, com a director de l’FBI, va dirigir la més exhaustiva de les investigacions contra l’equip de campanya de Trump. La setmana passada, en declaracions públiques davant les comissions de la Cambra de Representants i del Senat, no va deixar cap dubte que Rússia volia influir en la votació. Els russos, va dir, detestaven Hillary Clinton i es pensaven que amb Trump podrien arribar a acords millors. Per això esperaven que guanyés el magnat. A la Casa Blanca va imperar la ràbia durant la compareixença de Comey.

Però, pel que sembla, Trump primer es va acovardir i no volia acomiadar-lo de seguida. Per això, va encomanar una justificació per destituir Comey. El fiscal general adjunt, Rod Rosenstein, va redactar un informe en què retreia a Comey errors en l’afer del servidor de correus privats de Hillary Clinton. Exclusivament amb aquest informe la Casa Blanca va justificar la destitució; fins que els arguments han fet aigües.

 

James Comey FBI Donald Trump
Assenyalat. James Comey, cap de l'FBI, va ser acomiadat del seu càrrec mentre investigava les relacions de l'equip de campanya electoral de Donald Trump amb Rússia. Un fet que qüestiona la voluntat democràtica de Trump de voler garantir unes entitats judicials i policials independents del poder polític.

 

En una entrevista dijous passat, Trump va tirar per terra aquest relat elaborat amb molta cura, va culpar els seus portaveus i va assumir-ne la responsabilitat: hauria acomiadat Comey independentment de l’informe, ja que el cap de l’FBI “venia fum” i no era bo en la seva feina. Els intents contradictoris de justificar la destitució de Comey havien conformat una barreja —notable fins i tot per a aquesta Casa Blanca— de mentides, amateurisme i desvergonyiment.

La ira de Trump contra Comey, segons sembla, ja s’havia anat acumulant des de la seva compareixença una setmana abans. I hi va haver una frase que el va fer enfadar: Comey havia dit que “no se sentia gaire bé” per la idea d’haver ajudat Trump a entrar a la Casa Blanca. Feia referència a la famosa carta de Comey en què només 12 dies abans de les eleccions anunciava noves investigacions contra Hillary Clinton.

I realment l’ex-director de l’FBI ha estat criticat massivament per aquells que ara el defensen: pels demòcrates, que aleshores van demanar-ne la dimissió. Molts van veure la carta de Comey —fos justificada o no— com un motiu de la derrota de Clinton. A això s’agafa ara la Casa Blanca amb totes les forces. Però el que retreuen a Comey ens remet a fa més de mig any. Des de llavors ha estat investigador en la qüestió russa i per la seva actitud independent ha estat elogiat per demòcrates i republicans.

Qui s’ho creu, que Trump l’ha acomiadat justament perquè va perjudicar Hillary Clinton en la campanya electoral? A més, Trump mateix els últims dies havia piulat diversos cops contra l’FBI: les investigacions sobre Rússia són, deia, una “endevinalla”, una “mentida absoluta”, i s’han d’acabar.

Alguns republicans ja s’avergonyeixen del seu president a la Casa Blanca. Un d’ells és Richard Painter, que durant dos anys va ser assessor d’ètica de George W. Bush. “El Watergate va començar amb uns quants estafadors de tercera fila que van ficar-se en un despatx dels demòcrates”. En el cas de Trump el problema és que Rússia ha penetrat profundament en la democràcia dels Estats Units. La seguretat nacional, diu, està en perill; és un cas d’alta traïció i engany. “Però la Casa Blanca fa com si es tractés d’una cosa insignificant”.

Ara Painter és catedràtic a la Universitat de Minnesota i un dels republicans que expressen obertament el seu rebuig a Trump. Poc després que Trump jurés el càrrec, Painter va presentar una demanda contra ell. Li retreu que infringeix la Constitució perquè no s’ha desmarcat clarament de les seves empreses. Ara cal fer pressió políticament, diu Painter, per exemple amb un fiscal especial del Congrés, i si cal fins i tot amb un impeachment. Els obstacles són força considerables. En la història dels EUA només hi ha hagut dos procediments d’aquesta mena: el 1868 contra Andrew Johnson i el 1999 contra Bill Clinton.

El procés de destitució del càrrec ha de començar al Congrés. No és cap procés purament jurídic, sinó un procés polític i moral que desplega la seva força a través de citacions i interrogatoris públics. En una primera fase, la majoria dels diputats de la Cambra de Representants han de votar a favor d’iniciar una investigació; si no, el procés no pot tirar endavant.

Això comporta que, amb les proporcions actuals, una dotzena de diputats republicans haurien de votar contra Trump per iniciar el procés. Els republicans ostenten la majoria a la Cambra de Representants i al Senat; com a mínim una part hauria de tenir la voluntat de fer fora el seu president. L’“apartament del càrrec” s’ha de decidir al Senat amb una majoria de dos terços, molt difícil d’aconseguir.

Tanmateix, l’historiador Allan Lichtman diu que, si el poble canvia d’opinió sobre Trump i li retira la confiança, els diputats i els senadors tindrien la responsabilitat d’iniciar el procés.

Lichtman va ser un dels pocs que van predir la victòria de Trump i que van alertar aviat de la volubilitat del candidat. De tota manera, també va profetitzar que el president seria destituït del càrrec. En un llibre acabat de publicar, Lichtman sosté que s’hauria de denunciar Trump per abús de poder, per les connexions amb Rússia i per conflictes d’interessos amb els seus negocis. Diu que l’afer Comey accelerarà la fi de Trump. Lichtman veu possible que el procés formal es posi en marxa aquest mateix any.

Fins ara no sembla que hagi de ser així. Mentre el president mantingui la confiança de les bases, poca cosa li pot passar políticament. En una enquesta de fa tres setmanes, un 94% dels votants de Trump afirmaven que tornarien a votar-lo. Si bé 15 senadors republicans s’han mostrat “preocupats” per la destitució de Comey, cap d’ells no ha anunciat que es posarà en contra del nomenament del nou cap de l’FBI o que donarà suport a una llei per al nomenament d’un fiscal especial.
Fins i tot els qui s’han mostrat més crítics no van més enllà de les paraules. Però ara dependrà d’ells: els senadors republicans moderats.

The New York Times es va dirigir al fiscal adjunt Rosenstein, en el dictamen del qual es basa l’acomiadament de Comey: Rosenstein ha de fer servir el seu poder per nomenar un investigador independent. El cap provisional de l’FBI, Andrew McCabe, va assegurar davant el Senat que es continua investigant sense informar dels progressos la Casa Blanca; i no hi ha hagut cap intent de posar traves a l’FBI: va voler confirmar expressament que l’afirmació de Trump que a ell no se l’investiga és falsa. I va deixar clar que l’afirmació de la Casa Blanca que Comey havia perdut la confiança dels treballadors de l’FBI tampoc no és certa.

Investigacions a banda, l’acomiadament de Comey ha fet augmentar enormement la polarització que es viu a Washington. És gairebé impensable que els demòcrates facin concessions polítiques al president. La lluita contra l’impopular Trump els uneix a tots. Els seus índexs d’aprovació ronden entre un 36% i un 38%, un mínim de rècord. La setmana passada es va fer públic un sondeig en què a la majoria d’enquestats el primer que se’ls acudia en sentir el nom de Trump era “idiota”. De moment a això és al que s’agafa l’oposició.

Amb les eleccions al Congrés de la tardor del 2018 les majories podrien canviar en benefici dels demòcrates; això podria aturar l’agenda política de Trump i potser fins i tot facilitaria un impeachment. Fins aleshores, però, encara falta molt. I ara com ara allò és l’única cosa de què Trump ha de tenir por realment.

 

Veit Medick, Mathieu von Rohr
i Christoph Scheuermann

© Der Spiegel

Traducció d’Arnau Figueras

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.