Al port de Somiedo, via d’entrada a Astúries per la comarca lleonesa de Bàbia, els senyals de trànsit que alerten de la presència de ramat i animals salvatges no són com els de la resta de llocs. No hi apareix representada cap vaca ni cap cérvol, sinó dos ossos travessant una carretera.
Dotze quilòmetres avall hi ha Pola de Somiedo, on impera el bullici. Es nota que la Pola és cap de conceyu. Al riu que corre per davant de la taverna El Meirel, les botelles de sidra arrenglerades en caixes es mantenen més fredes que no a la nevera. Dins del local, desenes de quadres amb fotos antigues mostren grups d’homes amb ossos morts, alguns dels quals d’una grandària considerable. Els rifles que completen aquestes escenes macabres evidencien que van ser abatuts a trets.
A l’altra punta del poble, els xiquets es retraten feliços amb l’escultura d’un os jove que presideix l’entrada de l’hotel Castillo del Alba. I en girar la cantonada, un edifici inspirat en l’arquitectura tradicional de la zona alberga la Casa de l’Os, inaugurada ara fa 10 anys.
Ossos, ossos i més ossos. A Somiedo, l’os és el rei. La majoria de gent li professa una estima reverencial. En unes poques dècades, els veïns han passat de perseguir-lo i celebrar-ne cada mort com si es tractara d’un triomf col·lectiu a entronitzar-lo. És el seu bé més preuat. Ves per on, l’animal a qui volien segar-li la vida, ara els dona la vida.
L’os bru desprén magnetisme. A Europa no hi ha cap espècie tan imponent ni segurament tan bella. Entre els amants de la natura —i encara més entre els de la fauna— ha assolit un valor totèmic. A qui no li agradaria contemplar un exemplar en llibertat, assaborint els fruits que tant li encisen? Quina sensació ens causaria albirar una ossa de lluny, mentre custodia els seus cadells? Què hi ha més pur, més virginal, que delectar-se amb el mateix paisatge que un os, a dos centenars de metres de nosaltres, observa plàcidament des de la punta d’un rocam?
A l’Estat espanyol, segons la legislació, l’os gaudeix de protecció especial des de l’any 1973, quan va integrar del primer catàleg d’espècies en perill d’extinció. No obstant, les mesures eficients de conservació no arribarien fins dues dècades més tard. Els anys vuitanta la caça furtiva continuava sent una pràctica habitual.
A la serralada Cantàbrica, que comprèn l’extrem oriental de Galícia, la part nord-occidental de Castella i Lleó, Astúries i Cantàbria, a les acaballes de 1989 a penes s’hi comptabilitzaven sis osses amb cries. Avui són més de 350 individus i anualment una quarantena d’osses n’incorporen de nous.
Al Pirineu, la situació era fins i tot més dramàtica. Hi quedaven dos o tres amb vida, i sense capacitat reproductiva. De fet, els prop de 70 exemplars d’os bru que ara com ara hi ha repartits per les muntanyes del Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, la Vall d’Aran, l’Alta Ribagorça, Andorra, el nord d’Aragó, la zona nord-oriental de Navarra i els departaments francesos d’Arieja, l’Alta Garona, els Alts Pirineus i els Pirineus Atlàntics, són d’origen eslovè. Només en resta un que conserva, al 50%, la genètica pirinenca.
A ritme d’os
“A la serralada Cantàbrica, l’os ha abandonat el perill crític d’extinció en què es trobava quan vam iniciar la nostra tasca”, es felicita Guillermo Palomero. “A poc a poc, al mateix ritme que funcionen ells, n’hem recuperat població”.
Palomero és, probablement, el principal expert espanyol en la matèria i el màxim responsable d’un punt d’inflexió que es remunta a començaments dels noranta. Des de 1992 presideix la Fundación Oso Pardo (FOP), nascuda aleshores a Santander i sense la qual no s’entendria el reviscolament que ha experimentat l’espècie. Els programes LIFE de la Unió Europea, la Fundació Biodiversitat del Ministeri de Transició Ecològica, la responsabilitat social d’algunes empreses i la complicitat —en major o menor grau— de les diverses administracions autonòmiques i locals, ha contribuït a treure l’animal de l’UVI.
El control de la caça furtiva, la preservació de l’hàbitat i l’acceptació social han permès la recuperació de l’os a la serralada Cantàbrica
“No era senzill de recuperar un gran carnívor en un escenari com el Cantàbric, ple de poblets i amb molts quilòmetres de carreteres”, afirma Palomero. Perquè, en efecte, no estem parlant d’Alaska o de Sibèria, que contenen àrees vastíssimes sense cap indici de presència humana. El sud-occident asturià i el nord-occident lleonès —on hi ha més concentració d’ossos, uns tres centenars— són de densitat de població baixa, però de dispersió demogràfica elevada i de trànsit de persones constant. La ramaderia extensiva, les activitats cinegètiques, el muntanyisme i els esports d’hivern hi són inherents.
Palomero enumera les tres claus que, al seu entendre, expliquen el canvi de tendència. En primer lloc, l’increment de la vigilància. “El control de la caça furtiva, gràcies al Seprona [Servei de Protecció de la Natura, depenent de la Guàrdia Civil] i els guardes forestals desplegats pels diferents governs, han reduït les trampes que hi havia a la muntanya a la mínima expressió”.
Els llaços d’acer, molt freqüents a les conques mineres de l’occident cantàbric, capturaven animals de manera indiscriminada. Quan una peça hi quedava enganxada, no se’n podia escapolir. Avui no se’n veuen, com tampoc no hi ha episodis d’enverinament.
No debades, Palomero assegura que els caçadors “són uns grans aliats” en favor de la recuperació de l’os. “La batuda del porc senglar genera uns riscos importants”, diu, “però hem fet nombroses campanyes informatives de prevenció”. Tot i això, l’any passat un exemplar va morir de manera fortuïta a la muntanya palentina.
El segon factor decisiu ha estat la preservació de l’hàbitat. D’una banda, mitjançant la sembra massiva de plantes i d’arbres que després proporcionaran alimentació abundant als ossos, i de l’altra, pel fet que tota l’àrea de mobilitat dels plantígrads s’incloguera a la Xarxa Natura 2000, que salvaguarda els espais ambientals més rics de la Unió Europea. “Amb tot, convindria revisar-ne els límits geogràfics, perquè la població ossera se n’ha expandit i ara mateix existeixen osses amb cadells fora la Xarxa”, assenyala Palomero.
Finalment, i no menys important, el president de la FOP fa esment a “l’acceptació social”. Aquest era, sens dubte, un dels objectius primordials que va marcar-se l’entitat. Sense un entorn amable, que abraçara els ossos en lloc de sentir-se’n intimidat, les possibilitats de creixement estaven condemnades al fracàs. “Hem fet molta educació ambiental a les escoles i hem aconseguit una implicació elevada dels líders locals, una circumstància que ha afavorit l’arribada de diners d’Europa”, opina.
Tot plegat ha convertit indrets com Somiedo en àrees de pelegrinatge dels amants de la natura més silvestre. “L’os, tot sol, no resol el futur econòmic d’una comarca, però pot ser-ne un estímul interessant”, continua Palomero. “L’ecoturisme ha evolucionat moltíssim i ja hi ha milers d’espanyols i d’estrangers que volen observar en viu, dins del seu hàbitat, aquest gran depredador”. Un desig que a Somiedo poden fer realitat diversos mesos a l’any amb l’ajuda de prismàtics o d’un telescopi. Amb una mica de paciència i la dosi de sort necessària, és clar.
Les bones notícies procedents del Cantàbric no s’acaben ací. La reproducció de l’os bru n’ha millorat, i de quina manera, la variabilitat genètica. Els anys vuitanta, al llindar de la desaparició, era de les més baixes del planeta, però les dues subpoblacions cantàbriques —separades, fins fa ben poc, per una franja de 50 a 80 km— se n’han fos en una de sola.
Ja hi ha mascles de la banda occidental que han procreat a la part oriental i alguna femella que ha efectuat el camí invers. La distància que els separava ha quedat difuminada. La densitat superior d’ossos a l’oest d’Astúries i el nord-oest de Lleó es manté estable, però ja no és estrany que els uns i els altres bescanvien visites. I una població compacta, unificada, garanteix la supervivència de l’espècie.
Nous reptes
El següent repte, comenta Palomero mentre arrufa el nas, consisteix a “administrar com cal” els hàndicaps que comporta l’augment incessant de la població. “Hem de ser capaços de compatibilitzar l’auge de l’os amb les activitats lúdiques, la ramaderia i l’apicultura que es desenvolupen al voltant seu”. I no sols això, perquè les trobades amb aquest animal ja no se circumscriuen a l’alta muntanya.
Alguns ossos, “oportunistes tròfics” com són, estan sovintejant nuclis urbans per enfilar-se als arbres fruiters o a la recerca de les restes orgàniques que s’acumulen als contenidors del fem. Ha passat darrerament als municipis lleonesos de Villablino i Palacios del Sil, i també, amb un ressò mediàtic notable, al terme asturià de Cangas del Narcea.
Ací, el proppassat 30 de maig, una dona que passejava amb més gent per la carretera va ser arrossegada alguns metres per un os. El contacte li va provocar arrapades a la cara i el trencament del maluc. “Són tres o quatre ossos menuts i poc perillosos, però han perdut la por al contacte amb la gent i s’han acostumat a estar-hi a prop, cosa que ens preocupa bastant”, manifesta el president de la FOP.
El protocol internacional d’intervenció d’ossos amb força indica que, per fer-los canviar d’actitud, cal disparar-los uns trets de cautxú així que s’acosten a zones habitades per humans. Si malgrat tot hi reincideixen, llavors cal capturar-los per intensificar-ne el tractament, i si després d’això encara mantenen el costum de visitar els pobles, se’ls posa en captivitat. A Itàlia, en casos extrems, han optat per la mesura més dràstica de totes: el sacrifici de l’exemplar indisciplinat.
De moment, els tràmits burocràtics han impedit que, tant a Lleó com a Astúries, s’active la primera mesura d’aquest protocol. Les autoritzacions escaients per disparar des d’una àrea urbana no han estat concedides i l’alarma social va in crescendo. Des de la FOP lamenten la lentitud de la paperassa: “És fonamental anar per davant dels conflictes”, emfasitza Palomero. “Els ossos són poc perillosos, però no han d’acostumar-se a la presència de les persones, perquè si se’n senten amenaçats, algú podria prendre’n mal”.
En ocasions, osses joves amb els seus cadells també han rondat repetidament les immediacions de zones urbanes com a mecanisme de defensa, atès que les cries —l’ossa en té d’una a tres, en cada embaràs— acostumen a patir infanticidis. És a les zones abruptes i a recer dels humans, on elles se senten més segures.
I és que els mascles grans, els dominants, no permeten que els més joves es reproduisquen amb les osses. Aquests proven de matar els cadells per tal que la femella, al cap de dos o tres dies, torne a entrar en zel. Un fenomen comú a tots els ossos del món però que no deixa de resultar impactant. La FOP n’ha publicat vídeos molt explícits.
Algunes osses, per evitar aquestes pràctiques dels mascles, també intenten enganyar-los de manera preventiva. Com que tenen dos períodes de zel molt breus, en el primer d’ells es mostren enormement afectives: volen copular amb molts ossos confiant que, més endavant, aquests individus no mataran les cries. Amb tot, són còpules no efectives. En canvi, a les còpules de la segona etapa de zel, que sí que ho són, només hi participen un o dos mascles de bona planta.
És important, en aquest sentit, que els humans no espantem les osses amb cadells. Si en trobem, no hem de posar-les nervioses. D’una banda, perquè, en sentir-se atemorides, podrien reaccionar de manera agressiva contra nosaltres en defensa de les cries, i d’una altra, perquè poden decidir abandonar la zona i exposar els petits a les urpes dels mascles.
Un altre aspecte a tenir en compte és la protecció del bestiar. L’os és un obsés de la mel i la fruita, però si no estan vigilades, sentirà la temptació d’atacar alguna ovella o alguna vedella. Aquests atacs són més usuals al Pirineu que no a la serralada Cantàbrica, on predomina la ramaderia extensiva de boví amb mastins que fan de pastors i espanten l’os.
D’ací, potser, la manera diferent d’acarar la proliferació de l’os a un lloc i un altre. Al Cantàbric, la protecció del ramat és més efectiva i el pagament dels desperfectes, més àgil, per bé que no està exempt d’estira-i-arronses en moments determinats.
“L’os mata molt poc, més aviat fa de carronyaire quan alguna vaca mor a causa d’alguna caiguda o per culpa d’una malaltia”, al·lega Palomero. “Sovint els propietaris reclamen una indemnització que no els pertoca”. Per aquest motiu, la FOP vol generalitzar un protocol en què dos guardes forestals, amb suport veterinari, determinen si la víctima ho ha estat realment o si l’os tan sols hi ha acudit a esbudellar-la. “De ben segur que ens durem moltes sorpreses”, avança. En un altre vídeo sucós difós per la FOP, els llops guaiten la fugida de l’os per sumar-se al banquet i engolir les restes de l’animal que jau a terra. És la natura en estat pur.
El 60% dels atacs de l’os bru estan relacionats amb la mel, i el 30%, amb els arbres fruiters. La seua dentició demostra que els seus hàbits han evolucionat bastant, fins al punt que Palomero li’n diu “el carnívor penedit”. És un omnívor en tota regla. Entre el 80% i el 85% de l’alimentació que ingereix prové del món vegetal, incloent-hi larves i insectes.
Per tant, els autèntics damnificats del renaixement de l’os no són els ramaders, sinó els apicultors. De fet, aquest és un dels col·lectius més acaronats pels conservacionistes. La instal·lació de tanques electrificades al voltant dels ruscos, que és subvencionada, redueix les possibilitats d’un atac. Ara bé, l’os olora la mel a molts quilòmetres de distància, i en tenir-la a la vora, fins i tot és capaç de tombar qualsevol obstacle, ni que li faça mal. L’entrada d’un os a un nucli de ruscs sí que és fàcilment identificable.
Ombres al Pirineu
La llum que exhala l’os al Cantàbric contrasta amb l’ombra que projecta la seua realitat al Pirineu. El darrer cens, ara fa dos anys, parlava de 64 exemplars. És probable, així doncs, que ja se’n supere la setantena. Una xifra positiva si recordem els tres individus que a penes quedaven als vuitanta, però que encara ho podria ser molt més si existira una actuació més decidida.
A mitjans dels anys vuitanta, Marc Alonso, un enamorat de l’os bru, va elaborar els primers estudis sobre la situació de l’animal al Pirineu català. Nascut a Barcelona, porta més de mitja vida a la Vall d’Aran, resseguint les petjades del plantígrad. Els últims tres anys ha dirigit la Casa de l’Os que hi ha a Isil (Pallars Sobirà), oberta una dècada enrere, igual com la de Somiedo. Aquest centre d’interpretació no té la vitalitat del d’Astúries, però, tot i això, s’ha erigit en el principal dinamitzador econòmic del municipi.
Alonso resumeix, amb set paraules només, el balanç de l’evolució de l’os al Pirineu en aquests 30 anys: “Un èxit biològic i un fracàs social”. Ell també pertany a la Fundación Oso Pardo, cosa que li permet d’establir paral·lelismes amb l’experiència cantàbrica.
“Hi ha mancat informació a la població local, més consensos, més diàleg. Els polítics no han posat tot l’esforç que caldria per fer-ne pedagogia i reduir l’hostilitat del món rural”, assevera. “Les condicions ambientals del Pirineu són excepcionals per a la reproducció de l’os: els animals continuen trepitjant les mateixes zones i buscant els mateixos llocs per hibernar, però els ramaders hi mantenen un recel enorme”, es plany. “Sovint el rebuig a l’os amaga un rebuig general a l’Administració, que és percebuda com a massa llunyana del territori… L’os simplement ha fet vessar el got de la paciència”.
A diferència del Cantàbric, on la gent sempre va tenir present que l’os continuava als seus boscos, al Pirineu hi havia la sensació que ja no formava part de l’ecosistema local. “Quan una o dues generacions perden el contacte amb un gran depredador com aquest, costa de recuperar-lo; els humans patim neofòbia, molta gent no entén que l’os és un veí més amb qui han de conviure”, sosté Alonso.
Els ramaders, els més directament afectats, són conservadors de mena, cosa que també ho dificulta tot. “No hi ha massa atacs al bestiar, però, si n’hi ha un, es magnifica molt i l’ambient s’escalfa força”, explica Marc Alonso. Els sindicats han experimentat un creixement d’inscrits en les comarques catalanes amb presència de l’os, que sempre s’havien caracteritzat per uns nivells d’afiliació baixos. EL TEMPS ha tractat de parlar, sense èxit, amb algun representant de la Unió de Pagesos a la zona.
“La clau de volta és el diàleg i la prevenció”, sentencia Alonso. En la mateixa línia, Guillermo Palomero destaca els beneficis del programa europeu PirosLife que s’ha dut a terme al Pirineu: “Els agrupaments de ramat amb tanques electrificades, la contractació de pastors i l’ús dels mastins, que malauradament havien deixat de ser uns gossos de guarda, ha reduït els atacs al sector boví i ha evidenciat que la coexistència és possible”.
L’altre problema rau en la gran quantitat d’administracions involucrades en la conservació de l’os. Tres estats —l’espanyol, el francès i Andorra—, set governs autonòmics —el català, l’aragonès i el navarrès, d’una banda, i el dels quatre departaments francesos, de l’altra—, un òrgan autònom més —el Consell General de la Vall d’Aran— i centenars d’ajuntaments conformen una miscel·lània d’interessos contraposats.
Ara fa tres anys, per exemple, el Govern francès va alliberar amb un helicòpter les osses d’origen eslovè Sorita i Claverina a la vora de Navarra i l’Aragó sense haver avisat prèviament les autoritats espanyoles. A partir d’aleshores, la segona va sovintejar alguns pobles del Pirineu aragonès.
Precisament, el conseller aragonès del ram, Joaquín Olona, ha palesat la seua oposició a la reintroducció de l’animal. En maig de 2020, va dirigir una carta a qui era el seu homòleg català, Damià Calvet, i al secretari d’Estat de Medi Ambient, Hugo Morán, instant-los a adoptar les mesures necessàries per evitar la presència d’aquest os a les muntanyes de l’Aragó. Goiat havia estat alliberat per la Generalitat al Pirineu català en 2017 dins del programa PirosLife.
En una altra missiva a la UE, Olona considerava que “la reintroducció dels ossos al Pirineu manca de la concertació social i la solvència tècnica i administrativa exigible, així com del suport financer suficient”. El conseller criticava, d’aquesta manera, les compensacions escadusseres concedides als ramaders que havien patit atacs de l’animal.
Marc Alonso s’esforça a diferenciar entre el comportament dels ossos problemàtics i els que no ho són. “Hi ha individus que se surten de la norma, com Goiat i en Cachou, que hem de tractar com cal”, afirma. “Si n’hi ha un o dos que causen molta alarma, paga la pena de ser contundents i d’extradir-los a fi de preservar la població global d’ossos”. Aquests dos duien un collar de seguiment, però Goiat va perdre’l a la tardor de 2020. El cas de Cachou és encara pitjor.
L’any passat van trobar-se tres ossos morts al Pirineu. Un que havia estat abatut a trets del costat francès, un altre que havia caigut en una batuda de porc senglar a l’Aragó i, el més famós de tots, el mateix Cachou, que va ser enverinat amb anticongelant. El cas s’ha judicialitzat i ja hi ha diverses persones investigades. La FOP hi és personada.
Cachou com a símbol
A Cachou, alguna premsa va qualificar-lo com “el carnisser del Pirineu”. Si fa no fa, com si ens trobàrem davant un assassí en sèrie. N’hi havia per tant?
El seu cadàver va aparèixer el 9 d’abril, en ple confinament pandèmic, al municipi aranès de Les. El responsabilitzaven de la mort —per activa o per passiva, en haver-los posat nerviosos— de diversos cavalls de la contornada.
En principi, les autoritats araneses van atribuir-ne la mort a la baralla amb un altre animal, però les investigacions, que van mantenir-se sota secret de sumari durant sis mesos, han transitat en una altra direcció.
Fet i fet, entre les sis persones encausades per la jutgessa de Viella hi ha José Antonio Boya, exalcalde de Les i exconseller de Territori del Consell General d’Aran, i un agent de medi ambient d’aquest organisme. La causa provada de la mort de Cachou va ser la ingestió d’anticongelant i hi ha tot d’evidències documentals —sobretot, missatges de WhatsApp— que dibuixen detalladament la preparació de l’operatiu.
“És com si un grup de guàrdies civils haguera assaltat el Banc d’Espanya”, s’indigna Marc Alonso. “Ni al Tercer Món no es veu quelcom així: a Ruanda, els antics caçadors ara custodien els goril·les”, afegeix estupefacte.
Boya és membre de Convergència Aranesa, una formació que ja no és al capdavant del Consell aranès. Els socialistes, que ací porten el nom d’Unitat d’Aran, hi governen amb majoria absoluta des de 2019. Tanmateix, la seua actitud envers l’os bru tampoc no és proactiva.
Roger Martorell, guia de muntanya, pertany a Aran Amassa, una formació occitanista d’esquerres que aixopluga sectors afins a ERC i la CUP. Ell també se’n fa creus: “És un escàndol que el Consell General no promocioni l’os, que no hi vegi el benefici que pot reportar als aranesos”. Martorell lamenta que l’os només siga notícia “per qüestions dolentes” i que la Generalitat de Catalunya hi haja delegat totes les competències en la matèria.
“Per deixadesa o per malícia, els nostres governants no volen saber-ne res, de l’os; s’estimen més que se’n ressenti la imatge per quedar bé davant els ramaders i els caçadors”, s’empipa Martorell. L’entrada del nou conseller de Territori, Francisco Bruna, no ha dut canvis de volada.
Els principals retrets que en fan és la lentitud i la quantia de les indemnitzacions, que consideren escasses. A més, adverteixen que l’animal espanta les egües embarassades. “Ben mirat, en nombres absoluts, els atacs dels ossos són mínims”, conclou Martorell. “També diuen que espanten el turisme, quan tot just és el contrari, perquè hi podrien actuar com un reclam”. El conseller de Turisme i alcalde de Viella, José Antonio Serrano, no ho acaba de veure clar. L’os no l’entusiasma.
Lluny queda la jornada “Turisme i ossos” celebrada en 2008, que va servir perquè les autoritats araneses conegueren, en primera persona, el testimoni de l’alcalde de Somiedo, Belarmino Fernández. Curiosament, en aquell moment Bruna i Serrano també eren els consellers de Territori i de Turisme, respectivament.
Una assignatura pendent
Tot això comença a tenir conseqüències. Piros Explorer, una empresa especialitzada en l’observació d’animals salvatges, ha abandonat la Vall d’Aran i s’ha establert a Tavascan, al Pallars Sobirà. A Catalunya, el 90% dels ossos es mouen entre la Vall d’Aran i aquesta comarca.
Malgrat ser conscient de les objeccions que genera l’os al Pirineu, Guillermo Palomero s’estima més de centrar-se en la part bona. “L’actitud és més favorable que no uns anys enrere i la població ossera no para de créixer”, apunta.
La FOP forma part del grup d’expert pirinenc que coordina el Ministeri de Transició Ecològica i del comitè de seguiment de la població. La seua experiència també ha estat valuosa en el projecte PirosLife, en què prenien part la Generalitat, el Consell General d’Aran i la Universitat de Vic. I després d’haver gestionat durant una dècada la Casa de l’Os a Isil, ara han signat un conveni amb Esterri d’Àneu (Pallars Sobirà) per obrir-ne una altra ací.
Les patrulles de l’os que tan bons resultats van proporcionar a Astúries també han arribat al Pirineu. Ara, la FOP pretén impulsar-hi plantacions d’enriquiment tròfic.
La procedència eslovena dels ossos pirinencs genera controvèrsia. Com si aquests foren més agressius que els cantàbrics. En realitat, afirma Marc Alonso, “els ossos dels Cantàbric són idèntics als d’Eslovènia o Rússia; si els deixes un entrecot a la vora, de segur que se’l fotran”.
Fa 25 anys, quan va iniciar-se la reintroducció de l’os al Pirineu, la situació al Cantàbric també era molt complicada. “Per això es va decidir de dur els ossos de la zona sana més propera, que era l’eslovena”. Encara que Alonso també exhibeix optimisme respecte al futur de l’os al Pirineu —“cada any en tindrem més”—, es declara “pessimista” des del punt de vista institucional. “La incompetència que demostren la majoria de polítics és manifesta”, rebla.
Alonso no acaba de pair que no hi haja una posició més procliu. “L’os ha sortit del llindar de l’extinció a què l’havíem abocat els humans”, continua. “Així com restaurem esglésies romàniques pel seu valor patrimonial, hem de fer igual amb les espècies condemnades a l’extinció per l’acció humana”.
En aquest sentit, reclama més voluntat de cada part. De la banda conservacionista i governamental, a l’hora d’agilitar els tràmits de les compensacions econòmiques per les desfetes que causa l’os, i de part de ramaders i caçadors, més sensibilitat envers l’animal. “No és normal que es practique la caça a llocs de la Vall d’Aran on sabem que hi ha osses amb cadells… Als caçadors no els agrada gens la paraula regulació, estan habituats a fer tot allò que els ve de gust”.
Marc Alonso demana de mirar cap a la serralada Cantàbrica, “on l’ecoturisme funciona de manera increïble”. És cert que al Pirineu costa més de veure ossos, però també ho és que les administracions no fomenten aquest tipus de turisme tant com les d’allà. “No és percebut com una part del PIB local, i sí que ho hauria de ser. Ara bé, quan tots els inputs que reps són negatius, costa d’avançar-hi… L’os bru és la gran assignatura pendent del Pirineu”.
L’experiència de Sofía
Girem de nou la vista a l’occident cantàbric. Tornem a Somiedo. A una de les petites aldees que conformen aquest terme, La Llamardal, va créixer Sofía González Berdasco. Els pares eren vaqueiros de alzada, és a dir, ramaders de vaques en altura. Van arribar a tenir-ne una quarantena. De la raça autòctona de la zona, l’asturiana de los valles, de la qual s’obté carn però no llet. Ella mateixa va fer la transhumància fins als 20 anys. Quan la seva mare va jubilar-se definitivament, va mantenir la ramaderia vuit anys més. Finalment, en 2015, va veure clar que havia de fer un canvi de 180 graus a la seua vida. Les ajudes de la PAC només arribaven als ramaders que en tenien 90, 100 o més. En canvi, a Somiedo, el turisme anava en augment.
El Parc Natural de Somiedo va ser el primer d’Astúries a ser declarat com a tal. Era l’any 1988. Els llacs de Saliencia, la bellesa extrema del Valle del Lago i els hórreos escampats per cada petita població ja constituïen un atractiu de primer ordre. L’os n’ha actuat com a multiplicador.
“Un amic i jo vam crear Somiedo Experience pensant, sobretot, en l’acompanyament de persones per fer-hi rutes i interpretar el paisatge”, explica González. “La intenció no era oferir un servei d’observació de fauna, però a poc a poc vam comprovar que la demanda principal dels clients era aquesta. La veritat és que les possibilitats de veure l’os s’han incrementat molt en els darrers cinc o sis anys.”
A Valle del Lago, cinc quilòmetres amunt de Pola, hi ha ramaders que ara combinen aquesta activitat —sobretot, la criança de cavalls i asturcones, la raça típica— amb l’hostaleria. La fama creixent de Somiedo ha permès assolir el gran objectiu del sector turístic: la desestacionalització. A la primavera i la tardor, hi arriben turistes dels Països Baixos, Alemanya, França i el Regne Unit.
“N’hi ha que volen veure el llop, però és molt més difícil”, fa saber Sofía González. Dissenya packs combinats per veure l’os i completar alguna ruta de muntanya… “Podem fer només l’observació de l’os?”, li pregunten molts. I ella s’empipa, perquè la riquesa de l’entorn és enorme. L’os és, únicament, la cirereta del pastís.
És lògic, però, que la demanda es focalitze en el rei de la fauna ibèrica. Al mes de maig, l’inici de juny, les acaballes d’agost i a començaments de setembre, el percentatge d’èxit de les observacions supera el 60%. “Però el juliol passat, tot i ser un mes més complicat, el vam poder veure cada dia”, comenta González. El creixement de la població i unes temperatures més suaus que de costum així ho han possibilitat.
L’observació requereix paciència. Es fa a molta distància, per tal de no molestar els animals. No porten cap collar de seguiment, però les empreses especialitzades intueixen per on es mouen els exemplars i bescanvien informació.
És com buscar una moneda que algú ha llançat al fons d’una piscina olímpica: saps que la moneda hi és, però cal trobar-la. I el moviment natural dels ossos pot fer que a la piscina, aquell dia, no hi haja cap moneda. Se’n diu mala sort.
Alguns dels qui han fet molts quilòmetres per presenciar l’os en directe i marxen sense complir el seu desig, potser s’hauran emocionat en veure una petjada seua, un gat salvatge o algun isard. Hi ha turistes que, ben al contrari, se senten decebuts per veure l’os a molta distància, sense poder fotografiar-lo de prop. Hi anaven amb la missió de penjar la imatge a Instagram. La roba que cadascú escull per a l’ocasió resulta prou indicativa de les expectatives que hi té dipositades.
“Quan jo era menuda, era gairebé impossible veure un os, i ara de vegades, els veiem massa”, diu González. “Ens cal un protocol més ràpid per tal d’allunyar els exemplars joves que s’acostumen a rondar pels pobles, els veïns no poden tenir por d’eixir al carrer i trobar-nos-en un. Els pobles són de la gent. Els ossos han de respectar el nostre territori, igual com nosaltres en respectem el seu.”
Tal com assenyala Palomero, convindrà ser curosos en aquest escenari nou. Si no, els caçadors potser voldran tornar a matar-los il·legalment, encara que, segons la dita, “val més matar un home que un os”. Les sancions per la caça furtiva d’una espècie tan protegida comporten anys de presó.
Igualment, caldrà evitar la massificació de les zones osseres. “No volem que Somiedo siga com els Pics d’Europa o Baqueira Beret”, alerta Sofía González. “No es tracta tan sols de no molestar l’os, tampoc no hem d’incomodar les persones que hi viuen; els terrenys s’han revaloritzat, s’estan construint cases, hi ve molta gent… Són notícies positives, però comence a detectar un cert cansament amb el turisme. Els visitants no sempre es mostren respectuosos amb les activitats dels veïns: els molesta trobar-se vaques pel camí, els destorba el soroll d’una motoserra i aparquen els cotxes a qualsevol lloc, sense que els importe barrar el pas als veïns”. N’hi ha que, fins i tot, fan volar drons sense el permís exigit a la recerca de la panoràmica més espectacular.
A distància, González percep que la reintroducció pirinenca s’ha fet “de manera forçada, sense el convenciment de la població autòctona”. “L’os significa un plus per al territori, però allà pràcticament havia desaparegut i el consideren un estrany”, prossegueix. “A Astúries, la Fundación Oso Pardo va crear en primera instància unes patrulles en què treballaven fills i filles de ramaders i caçadors; els vigilants del benestar de l’os eren els fills dels qui l’havien perseguit”, recorda.
Els fills i nets dels qui posaven llaços a la vora dels camps de dacsa, on l’os era un assidu. Si n’enxampaven un, el trossejaven i se’l menjaven durant l’hivern. Hi feien xoriços com si es tractara d’un porc. En algun cas, el caçador bullia la sang del cadàver amb mel i orujo, i s’empassava aquell líquid tot d’una.
D’històries d’ossos abatuts de mil i una maneres, Somiedo en va ple. Les fotografies que pengen de la taverna El Meirel en donen fe. L’os sempre va ser el centre de la diana. Perquè se’l considerava molt perillós per al ramat i perquè matar-lo representava el màxim trofeu de caça. Als vuitanta es pagaven 300.000 pessetes —prop de 2.000 euros de l’època— per la seua pell. Només els més agosarats la venien, però: els qui no volien deixar-ne rastre, la cremaven a la solitud de la llar.
Durant moltes dècades, matar un os era fer un bé per a la comunitat. De noms de grans caçadors, recordats com a herois, Somiedo en té uns quants. Qui els havia de dir a tots ells, tan valerosos com presumits, que aquell animal esdevindria la gran icona, el gran símbol del seu conceyu.
COM HEM DE REACCIONAR DAVANT UN OS?
Les possibilitats de trobar-nos cara a cara amb un os són ínfimes. L’os fuig dels éssers humans, som l’únic animal que li genera respecte. A la muntanya, els ossos no se senten perseguits. No temen ningú, però si oloren la presència d’una persona, toquen el dos i marxen ben lluny.
És per això que resulten tan inusuals —i poc recomanables— les visites freqüents dels ossos al nuclis urbans d’algunes poblacions de l’occident cantàbric. No és una qüestió menor. Mai no sabem com pot reaccionar un os en cas de sentir-se assetjat.
La Fundación Oso Pardo i la Fundación Oso de Asturias han confegit un tríptic per saber com hem d’actuar en el cas improbable —però possible— de trobar-nos un exemplar en una excursió que en principi semblava bucòlica. A més, les comunitats de Cantàbria i de Castella i Lleó hi han desplegat informadors sobre el terreny. A Catalunya circula un manual semblant.
“Per sobre de tot, cal evitar que l’os se senta amenaçat; ell no vol menjar-te, però no ha de sentir-se atemorit”, explica Guillermo Palomero. “No has de posar-te massa a prop d’ell ni tractar d’agafar un osset que has vist de sobte per fer-te una foto”, afegeix.
Si anem amb gossos, hem de dur-los lligats, no hem de deixar restes de menjar ni penetrar en zones molt abruptes, no senyalitzades i que no disposen de la senda corresponent. Tampoc no hem d’aproximar-nos a la carronya que hi puga haver estesa a terra… “Són recomanacions genèriques, tal com passa als parcs americans, per evitar situacions incòmodes i reduir a la insignificança els conflictes entre unes espècies i unes altres”, rebla Palomero.
Molt bé, però què hem de fer si hem tingut la sort (no deixa de ser una experiència única que ens farà sentir-nos uns privilegiats) de trobar-nos davant un os? El més probable és que ell marxe o, en el pitjor dels casos, que es quede aturat. Si ha optat per la segona reacció, per la passivitat, caldrà que activem el protocol d’emergència. En què consisteix?
En primer lloc, ens retirarem a poc a poc, sense que l’animal se senta intimidat. No hem de córrer ni escridassar-lo ni bloquejar-li les vies d’escapament. L’os ha de deduir que no volem fer-li cap mal.
Si ens quedem paralitzats i observem que l’animal avança cap a nosaltres, potser és que no ens ha vist (tenen una visió pobra) i ens farem notar emetent algun petit soroll (movent alguna planta, per exemple) però sense cridar ni fer gestos que puga descodificar com a agressius. És fàcil de dir, però la prioritari absoluta ha de ser mantenir la calma. Sobretot si l’animal s’aixeca i s’hi posa dret, a dues potes; davant aquest supòsit, no hem d’alarmar-nos. Només pretendrà identificar-nos, comprovar qui som.
Si no hem seguit aquestes recomanacions i l’os s’aproxima a la nostra posició, és molt possible que s’ature quan el tinguem més a prop i que llavors faça marxa enrere com si res no haguera passat. Si ens persegueix mentre caminem per abandonar la zona, no ho hem de fer apressadament, sinó a poc a poc, tal com hem iniciat la marxa. En cas d’anar-hi acompanyats, parlarem amb un to suau, de manera que el plantígrad no es pose nerviós.
No passa mai —és un fet absolutament anòmal—, però si l’os opta per l’atac directe cap a nosaltres, haurem de llançar-nos a terra i mantenir-nos immòbils en posició fetal, protegint-nos la cara i el cap amb els braços i les mans.
Els caçadors que se’n troben un no han de llançar cap tret a l’aire. Els ossos els perceben com els veritables enemics i és factible que reaccionen amb un atac. Si ens hi creuem un per la carretera i és de nit (l’horari de passeig predilecte és abans de l’eixida del sol i quan és a punt de pondre’s) posarem les llums llargues i reduirem la velocitat fins que desaparega de la via. Si el perseguim mentre corre per davant nostre, estarem violant la llei i podrem provocar un accident.