“Quin gavinam!”. Un grup de pescadors jubilats es mira el moll des de la terrassa del bar Verge del Carme, al costat de l’església de Sant Pere del Serrallo. Són les deu del matí. No fa gaire ha arribat una barca i un estol desordenat de gavines sembla assetjar l’embarcació a una distància prudencial. Escatainen amb una cridòria histèrica. “Osti, quin gavinam!”, repeteix un dels homes. Un altre pescador jubilat, a la taula veïna, diu que això és perquè el vaixell que acaba d’atracar està llençant peix al mar: “Aquet està llençant els petits, que el d’aqueta barca només en vol els grans”. L’altre se’l mira escèptic. “Que sí, home!”, s’exclama l’altre davant la seua incredulitat.
Fa cent anys, la mar era cinquanta o cent metres més a prop. Les onades “besaven” l’església de Sant Pere —segons diuen alguns escrits— i el Serrallo ja era un barri mariner com cal. Les cases d’obra havien substituït feia temps les barraques que alguns pescadors havien anat instal·lant vora mar des de començament del segle XIX —tot i que en aquella època els mariners encara vivien al centre de la ciutat.
A la segona meitat del XIX els pescadors ja es comencen a instal·lar al Serrallo. Segons recull Josep Maria Sabaté i Bosch a Vora la mar (Notes a l’entorn de l’església de Sant Pere del Serrallo) (1985), el 1876 “un grup de 43 veïns demanen —avui diríem exigeixen— a l’Ajuntament, aigua potable”, “una font i un rentador”. I demanen també “el solar i les ruïnes del fortí del Francolí per aixecar una església”.
Les obres de Sant Pere començaren el 1878 i l’església es va inaugurar el dia de Tots Sants del 1880. El barri començava a dibuixar la seva façana marítima, la cara amable amb la qual el Serrallo es mira el mar.
Al bar Verge del Carme, els pescadors es demanen un altre cafè per continuar mirant el mar, les barques que arriben, els pescadors que surten, les gavines que mantenen el setge.
De pescadors, encara
El 1924, Adolfo Alegret (Tarragona, 1851 - Barcelona, 1931) destacava a Tarragona a través del siglo XIX (Historias y anécdotas), la importància dels pescadors de la ciutat, i ho feia citant el Pixaví, un tarragoní famós per combatre a la batalla de Tetuan i ser amic del general Prim: “Es de saber que el mercado de pesca de Tarragona es el más importante de Cataluña, del que se surte también gran parte de Aragón, y por eso solía decir Pixaví: ‘Aquí es giran més pessetes que a la plassa del moll’. Un centenar y pico de barcas o faluchos figuraban entonces en el fóleo de la Comandancia de Marina, las cuales salían a primera hora de la madrugada, llegando muchas veces a surcar las aguas de Mallorca, lo mismo que la de Villanueva y Castellón de la Plana”.
I continuava: “En días felices retornaban al declinar la tarde. Las unas aparecían a lo lejos como salidas de las Golas del Ebro; las otras de la punta de la Mora o del cabo de Salou, marchando con las velas latinas hinchadas por viento en popa hasta llegar a unas dos millas frente a Tarragona. Entonces paraban las parejas enfilando distintas direcciones para recoger las largas redes cuyos cabos respectivos sostenían las dos barcas compañeras y sacar de aquellas la pesca del día.”
La propietària del bar Verge del Carme, Assumpció, diu que el barri és encara un poble: “Ens coneixem tots, tots sabem de tots; si convé, també ens ajudem tots”. La seva companya de feina, Olga, insisteix: “És com un poble dels d’abans”.
La via del tren, i el mur sobre el que passen les vies, separa el Serrallo de la resta de Tarragona, que només queda unit, a banda i banda, per dos túnels sota les vies que el connecten amb la ciutat. Entre les vies i la mar, el Serrallo és una estructura molt limitada de quatre carrers paral·lels al mar (Trafalgar, Gravina, Sant Pere i el carrer de l’Espinach) i tres de perpendiculars (Sant Joan, Callao i Sant Andreu) més dos de més moderns que l’arrodoneixen per la banda sud (Salou i Lepant).
“De pont a pont és un poble dintre de Tarragona”, diu l’Assumpció en referència als dos passos sota les vies. “Jo em vaig criar a la Bisbal de Falset [Priorat] —continua Assumpció— i al Serrallo he vist el mateix caràcter de poble. Tothom ajuda tothom; una meitat és família de l’altra meitat; tothom critica tothom; si et poden donar un cop de mà, te’l donen, però si t’han de posar a parir, també ho fan. Aquí hem vist cops de puny i després abraçades i invitacions a fer el vermut. És un poble”. Assumpció fa vint-i-tres anys que hi viu: “D’aquí al pont, si em trobo deu persones, nou em saluden”.
Lògicament, l’origen i la pràctica marinera de bona part dels seus veïns és el que ha donat caràcter al Serrallo. Josep M. Sabaté explica a Vora la mar que al llibre de bateigs del 1839 al 1841 i al “Libro de desposorios que comienza el mes de Enero de 1842, de la iglesia parroquial del puerto de la Ciudad de Tarragona” hi “podem trobar l’arrel de les branques dels cognoms que fins avui es mantenen en el barri, la genealogia dels quals seria molt oportú de fer”.
I com els cognoms, al llarg dels anys segurament s’han covat també velles enemistats i llaços profunds de solidaritat.
“Hi ha molt corporativisme entre els pescadors”, diu Assumpció. “Si s’han de clavar una punyalada, se la claven, però hi ha molt sentit de la comunitat. Si algú fa una cosa que no està bé, es justifica o es disculpa...”
Això implica un llenguatge i trets del caràcter molt del Serrallo. Olga explica que ella vivia al centre de Tarragona i, quan va començar a treballar al Verge del Carme, la van sorprendre dues coses: “Et xoca molt el llenguatge que fan servir, perquè és molt diferent. I no tenen cap inconvenient en dir-se el que han guanyat. Arriben de la mar i de seguida es pregunten: ‘Tu quan has fet avui?’, ‘Jo, tant’, ‘Ah, doncs jo he guanyat tant avui’”.
També comparteixen els llocs on han anat a pescar i on han trobat més sardina o menys. Fins i tot hi ha una col·lecció de lèxic i expressions populars molt particulars del Serrallo. Assumpció i Olga proven de recordar-ne algunes. “N’hi ha moltes”, diuen, però totes les que finalment suren acaben sent metàfores pescadores de caràcter sexual i sexista. “Per exemple”, recorda Assumpció, “xorrar els palangres: és el que diu un home quan veu que un altre li està intentant conquistar la dona o la núvia”. I, afegeix Olga, “Quan una dona està en estat, diuen que està ouada (com els peixos). I llançar l’ham és anar a per una noia”.
La façana i el fons
Per als turistes —fins i tot per als tarragonins que baixen al Serrallo—, el centre del Serrallo és la façana marítima, on s’han instal·lat la majoria de locals de restauració, d’extrem a extrem del barri. Per als veïns del Serrallo, el centre és la plaça Sant Magí, una plaça minúscula, però arbrada i ombrívola, amb bancs per seure.
La propietària d’una pastisseria propera explica que aquesta plaça és el centre del barri. “Uns s’hi reuneixen per jugar al dòmino; els més grans seuen als bancs i els nens juguen, corren i criden”. Explica que li van traspassar el forn fa un any i mig i està molt contenta d’haver-se instal·lat al Serrallo. Ella encara viu a Tarragona, però el barri li agrada perquè “és com un poble”. Afegeix que “la gent és molt maca, gent molt humil i molt agradable”. Reconeix que hi viu molta gent jubilada però aprecia que hi visqui gent que va nàixer aquí i continua vivint-hi encara que ja no es dediqui a la pesca.
L’únic problema era un edifici ocupat, conegut com el Rancho Grande, un edifici de pisos a tocar de la via on més de la meitat dels pisos estaven ocupats il·legalment. “Això va portar drogues, baralles i problemes”, però fa exactament un any aquests pisos van ser desallotjats. Això ha permès millorar l’ambient del Serrallo, que, segons els veïns, s’havia enrarit en els últims anys.
Assumpció recorda que el barri havia estat un lloc molt segur per al joves. “Ara potser no tant, però jo he criat el meu fill aquí —ara té disset anys— i sortia a les cinc de la tarda i no tornava fins a les deu i cap problema. La cosa va canviar una mica perquè vam tenir aquí el Rancho Grande”.
Creu que la diferència l’ha marcat que alguns habitatges quedin buits. “És que abans totes les cases estaven habitades. Hi havia la gent gran i molta gent d’aquí es casava i es posaven a viure aquí. Ja sabies on estava el xiquet, amb qui i de quina família era cadascú. Tots sabien on eren. Després la gent va anar marxant del barri. Van fer Palau-Torres Jordi aquí al costat i molta gent es va posar a viure allà”. La urbanització Palau-Torres Jordi està a tocar, només passar el pont. Però a l’altra banda de la via. Ja no és el Serrallo.
Els veïns celebren que l’Ajuntament arreglés la façana marítima, però reclamen una mica d’inversió per als carrers interiors del Serrallo. “Ja entenc que la gent ve pels restaurants de vora mar però els veïns de dins també paguem impostos”, diu Assumpció.
Ja li agrada com ha quedat el carrer més comercial del barri, però no pot evitar recordar com era. “Visc aquí des del 1997, abans que arreglessin tota la façana marítima. Abans hi havia la llotja i a la tarda es posaven les peixateres a vendre. Aquí mateix. I allà hi posaven les grades per a les festes majors. Feien el ball del fanalet i tot, com si fos un poble. Això ja s’ha perdut”.
Cent trenta anys abans, el 1867, el Diario de Tarragona publicava una petita crònica de les festes en aquest barri anomenat, per raons gens clares, com els harems d’alguns països musulmans. És un text recollit per Vicent M. Garcia Llopis a El Serrallo. Origen del nom del barri de pescadors de Tarragona. Es titulava “Baile en el Serrallo” i explicava que “aquella nueva población, limitada por una parte por nuestra apacible rada y por otro por el ferrocarril de Valencia y varias huertas, ofrecía en la verbena de San Juan una animación indescriptible. Al resplandor de las hogueras, y al compás del suave embate de las aguas y... de una chillona orquesta, mil aficionados danzaban alegremente, mientras algunas sibilas y nigromantes investigaban por sus medios enigmáticos e infalibles el porvenir amoroso de las jóvenes”.
Històries del Serrallo. •