Situat a uns quatre quilòmetres del centre antic de Palma, els primers habitatges s’hi van construir a finals del segle XVII, al voltant d’una ermita. Però no fou fins a mitjan XIX quan adquiriria la fesomia de barriada gràcies a la gent modesta que s’hi anà instal·lant progressivament aprofitant els terrenys a preus barats. Eren artesans i, molts, pescadors, els quals a bord dels seus modestos i petits llaüts procuraven el manteniment de la respectiva família i venien l’excedent. A poc a poc, així com s’hi erigien fàbriques —d’adobaments, de mistos... — a l’altra banda de la carretera de Llucmajor, que separava les dues zones de la barriada —la industrial de la pescadora—, s’anà ampliant la demografia amb la mà d’obra obrera.
El Molinar, que avui té uns 8.000 habitants, pren el nom dels molins de vent per moldre que s’hi van construir. Encara se’n poden veure dos, situats davant la platja de Can Pere Antoni, zona que dona entrada al primer Molinar o Portitxol, dit així per diferenciar-lo del segon o de Llevant, el qual acaba en el Rotlet. Avui ningú diferencia entre les tres zones, tot i que no són el mateix. Però en general se li diu a tot el Molinar.
La vida no va ser gens fàcil en el barri fins fa uns quaranta anys. Quan la mar s’agitava, el normal era que s’hi embassessin grans quantitats d’aigua que amb la calor provocaven onades de mosquits que convertien la zona en endèmica de paludisme. No tenia sanejament, l’enllumenat públic era deficient o nul... Fins els anys vuitanta del segle XX no començaren a canviar les coses de bon de veres.
Ara són molt diferents
Els molins supervivents de Can Pere Antoni, reformats, són bars i restaurants, situats als peus d’uns edificis de pisos de luxe, amb panoràmiques vistes a la badia, que quan surten a la venda de segona mà és a uns preus d’uns 10.000 euros el metre quadrat, segons l’única oferta vista a internet. Els més nous —la promoció, que és enorme, s’ha fet a poc a poc— s’han arribat a vendre a un 50% més cars. “Just aquí davant veníem a agafar pagellides de les roques”, recorden Jaume i Miquel, nets de Francisca Rosselló, ja desapareguda, matriarca d’una família que tenia l’origen en un pescador de la zona, conegut pel malnom de Bailón. Els dos germans passaren la infantesa per aquelles contrades a finals dels anys seixanta i principis dels setanta. “Aquí hi ha el que tothom coneixia llavors com la merdera”, un dels emissors d’aigües residuals de Palma. Encara ara existeix i, de fet, ha provocat en els últims anys protestes i fins i tot denúncies contra l’Ajuntament de Palma, el qual començà l’any passat una llarga i costosa obra —que encara no ha acabat — per canalitzar-les millor i estalviar les periòdiques prohibicions de banyar-se per risc de contaminació. A pesar d’això “nosaltres no només hi fèiem capficons sinó que ens menjàvem els peixos, els crancs i les pagellides que trèiem; per ventura gràcies a la merdera eren ben grossos i boníssimes”, riuen. Els actuals veïnats de la zona, rics i refinats, no només no han intentat pescar mai res allà sinó que probablement ignoren el nom popular tan escatològic que se li donava a l’ara molt distingida zona on viuen.
“El Molinar ha canviat els últims trenta anys com de la nit al dia”, coincideix Miquel Obrador, president del Club de Persones Majors del Molinar i així mateix president de la Federació de Veïnats Ciutat de Palma. Porta molts anys vivint a la barriada —“des que em vaig casar, la meva dona ja vivia aquí” — i recorda ben bé quan “era un desastre, quan la humitat es menjava les parets de les cases, quan a cada tempesta la mar entrava, quedava embassada, ens deixava les cases inundades i no només a primera línia”. Un temps en què gairebé ningú hi volia viure. Quan, en fi, “les cases valien molt poc”, recorda. Encara en els anys vuitanta “amb dos o tres milions” de pessetes “es podia comprar una casa”, recorda Obrador.
La tipologia de les baixes edificacions tradicionals sempre solia ser igual: façana estreta —de 3,5 o 4 metres en els casos més extrems, segons va poder comprovar encara aquest setmanari en un carrer del barri, el Palmera— i el material de construcció sovint era marès o, en el seu defecte, terra premsada amb pedres incorporades. Així la humitat feia malbé les parets, per molt que s’encalessin, i també les portes, els marcs de finestres i persianes de fusta. I no només: “record que ma mare i la padrina sempre es queixaven perquè la roba mai s’eixugava”, diu una veïnada, ja d’edat avançada, que viu en una casa devora l’església. “Ara la humitat és igual, però tenim assecadora”, somriu. Obrador aporta una altra vessant del problema: “Les rehabilitacions i noves construccions són més cares que a d’altres bandes per la zona que és avui el Molinar, però també perquè s’han d’impermeabilitzar els fonaments perquè, si no, tot d’una que excaves t’entra l’aigua. Bé, són cares si és que en trobes qualcuna per comprar, perquè se’n venen poques i quan es posa el cartell tot d’una surt un comprador” que majoritàriament —en un 80%— és estranger: suís, suec, alemany...
- observació directa des de la primera línia fins a la carretera vella de Llucmajor queda clar que Obrador té raó. Aquest setmanari només en veié dues a la venda. Una de les dues, adossada, de 170 metres construïts davant la mar, que data de 1996, s’ofereix a internet per 2,5 milions; o sigui: a 14.700 el metre quadrat. Obrador corrobora que no és un preu excepcional. Conta que si la casa està bé se’n va a preus propers a 1,5 milions d’euros davant de la mar, si és de les més petites, “de dues o tres habitacions, dues plantes, vistes a la mar, amb jardí posterior”. I que hi ha exemples més cars: “No fa molt se’n va vendre una en perfecte estat, més gran, per 7 milions”.
A pesar dels preus desbarats, tot es ven
De fet, el normal és que els veïnats rebin sucoses ofertes per posar a la venda el seu immoble.
“Nosaltres ja hem perdut el compte de les ofertes que ens han fet per comprar ca nostra”, diuen Mari i Pablo, veïnats de tercera línia des de mitjans dels anys vuitanta. Arribaren de la Península i després de viure al casc urbà de Palma “trobàrem aquesta caseta barata i la compràrem”. Uns cinc metres de façana i una dotzena de profunditat, dues altures de construcció antiga, modesta, amb humitats a la vista. “La darrera va ser d’una immobiliària que ens digué ‘posau vosaltres el preu’, però sap vostè què passa? Ja som jubilats i hem fet aquí la vida, no volem vendre, ens donin el que ens donin”, diu Pablo. Però molts d’altres residents sí que han venut. “No els ho podem retreure perquè et posen un munt de doblers damunt la taula”, tot i que ho lamenta perquè “el barri ha canviat molt, ja no és el que era”.
A pesar de les massives vendes “encara conservam el nostre caràcter”, discrepa Obrador. “És vera que hi ha molta pressió compradora però els darrers trenta anys el barri també ha millorat moltíssim. El passeig marítim (un passeig elevat més de metre i mig sobre el primer carrer, davant la mar) acabà amb les inundacions, les noves construccions ja no pateixen tant la humitat, ha vengut molta gent que en general és respectuosa amb el barri, tenim zona rural que són uns horts aquí devora... No hem perdut la identitat que teníem”, afirma.
Per alguns veïnats aquest caràcter s’ha palesat en el moviment popular que esclatà per oposar-se, ara fa set anys, al projecte d’ampliació del Club Marítim Molinar. Els socis aprovaren presentar la petició de fer un nou espigó cap a dins la mar i augmentar el nombre d’amarraments, cosa que no agradà a tots els veïnats. Així va néixer la plataforma “Al Molinar, Port Petit” per lluitar contra la petició d’ampliació. Fou un èxit: el projecte de reforma inicial va ser denegat per l’Autoritat Portuària de Balears i substituït per un altre de més reduït. L’ampliació de la zona de passeig, amb un segment enjardinat, ja està a la vista i queda per reformar l’antic edifici del club marítim.
De l’observació in situ es nota que encara queda viva una part de la fesomia del barri i del caràcter tradicional dels seus residents. Una forma de ser orgullosa i batalladora. En dona fe el bust d’Aurora Picornell en el Born del Molinar, activista comunista, veïnada de la barriada, que durant la Segona República es va fer força coneguda arreu de l’illa —arribà a ser considerada com “la Passionària de Mallorca”— i que juntament amb les altres quatre “roges del Molinar” va ser afusellada el 6 de gener de 1937 pels falangistes.
Sens dubte el Molinar encara té vestigis de la tradició
Tanmateix els símptomes del canvi radical es noten per tot. La presència de cotxes d’alta gamma, de cases noves luxoses que no tenen res a veure amb la tipologia arquitectònica tradicional, restaurants i bars davant la mar que contrasten fort ferm amb els pocs cafès de sempre que encara queden, preus de venda desbaratadament alts dels habitatges —entre els més cars de tota l’illa—, parlars estrangers... indiquen que les coses han canviat força les dues últimes dècades. I no fan cara que parin de mudar en l’immediat futur. •