Si es mira cap al sud des del barri de Sant Gabriel s’observa l’illa de Tabarca. Més al fons hi ha el far de Santa Pola, al Baix Vinalopó, on també hi ha la pedania de l’Altet, que pertany al terme municipal d’Elx i on hi ha l’aeroport, des d’on ixen —i arriben— centenars de vols diaris. Per això, cada vegada que es mira cap al cel, és habitual identificar un avió. Cap al nord es distingeix el castell de Santa Bàrbara, que domina tot Alacant gràcies a la seua altura. La fortalesa recorda que Sant Gabriel és l’entrada a la ciutat des d’Elx, dues ciutats a tocar, tot i que conviuen d’esquena l’una de l’altra. Davant del castell, més a prop, es contemplen les humils drassanes del barri, que garanteixen certa ocupació laboral, però que estan ben lluny d’assegurar la prosperitat que Sant Gabriel anhela.
Molts veïns d’aquest barri , avui portuari, denuncien el seu abandonament per part de les autoritats locals. L’orografia del terreny anul·la les seues possibilitats estratègiques. El barranc de les Ovelles canalitza l’aigua procedent de les comarques d’interior. Va ser, també, el gran escenari de batalla a inicis del XIX entre els qui defensaven Alacant i els 100.000 fills de Sant Lluís, que arribaven des de França per restablir l’absolutisme. Tot i la utilitat i el simbolisme d’aquest accident geogràfic, el cert és que divideix Sant Gabriel en dues parts i fa mirar el barri cap a la mar, sense possibilitats d’expansió, impedida també per la serra del Porquet.
Pel mig del barranc, a la desembocadura, es creuen dues vies de tren, cadascuna en un sentit, que enllacen Alacant amb Elx, el Baix Segura i Múrcia a través d’una connexió obsoleta. Hi ha la possibilitat d’alliberar Sant Gabriel d’aquestes vies. Caldria que l’enllaç entre Alacant i Elx es fera des de l’ampliació vial a la pedania il·licitana de la Torre del Pla —que connectaria també amb l’aeroport, encara incomprensiblement aïllat de les connexions ferroviàries—, tal com ja es preveia a finals dels vuitanta, quan es projectava un gran passeig litoral a Sant Gabriel una vegada retirades les vies. Però aquesta decisió mai no es va prendre, i avui Sant Gabriel veu passar trens cada dia que fan en aquest barri una aturada prescindible. També en passa un, setmanalment, de mercaderies, que seria fàcil de substituir per un transport alternatiu. La infraestructura ferroviària s’ubica enmig d’unes plataformes reconstruïdes després de la riuada de 1982 a l’altura del barranc esmentat. Els veïns temen que un nou episodi de riuades ho devaste tot. A les últimes que es van viure a Alacant, el 1982 i el 1997, Sant Gabriel va poder expulsar l’aigua perquè encara no hi havia cap retenció artificial. Ara, es tem que l’ampliació del port tinga un efecte barrera.
Si altres barris han pogut adequar-se a la demanda turística, a Sant Gabriel no ha estat possible. El terreny ho dificulta, i la indecisió política encara més. Uns 8.000 veïns, si es compta la zona del Palmerar, poblen el barri, on a les últimes eleccions municipals es va imposar el PSOE, a poca distància del PP, partit que va mantenir el 2019 l’alcaldia d’Alacant. El barri, tot i que no massa polititzat, va guanyar protagonisme els últims anys arran les protestes contra la contaminació derivada de l’activitat portuària. La càrrega a granel desenvolupada per les empreses estibadores que operen al port del barri va ser aturada per qui era el vicealcalde, Miguel Ángel Pavón, d’Esquerra Unida, partit que s’inseria dins la coalició Guanyar. Aquella decisió va motivar una de les moltes crisis que es van viure al si del govern local, regentat entre 2015 i 2018 també per PSOE i Compromís. Finalment, un jutge donaria la raó a les empreses i permetria la descàrrega de materials sensibles, si bé una altra sentència obligava a efectuar aquesta operació en nau tancada i no a l’aire lliure. Així ho expliquen des de l’Associació de Veïns de Sant Gabriel, que denuncien que la sentència no s’està respectant. “Ara, quatre anys després de la sentència judicial, encara estan construint la nau”, lamenten. “No han entès encara que aquest port és urbà: les cases n’estan ben a prop”, diuen assenyalant els balcons, pròxims, per queixar-se de la contaminació, que afecta els veïns del barri. Segons l’Associació de Veïns de Sant Gabriel, aquestes resolucions no es compleixen pel fet que “per a les administracions, Sant Gabriel és la claveguera d’Alacant”. “Han assumit que el nivell de degradació és ja tan gran que no hi ha marxa enrere. Només podem fer pressió per la via judicial, però les sentències no s’executen”, adverteixen.
Lluny queda la fàbrica d’adob que va donar vida al barri dècades enrere. Moltes famílies, explica Santiago Sempere, veí de Sant Gabriel i implicat també en els moviments veïnals, vivien d’aquesta feina. Les plataformes esmentades que avui posarien en perill la canalització d’aigua en cas de pluja torrencial encara no existien quan ell anava a l’institut. Hi havia una petita platja de pedres, on poc abans també s’hi veien barques, explica Antonio Escolano, un veí veterà de Sant Gabriel que ha vist canviar el barri en què va nàixer. Les barques aprofitaven les vies ferroviàries per ser impulsades i fer-les arribar a la mar. El palmerar del barri, font de progrés per a les datileres —normalment eren dones— va inspirar el pintor Joaquim Sorolla per fer algunes de les seues obres entre finals del XIX i principis del XX.
Aquesta vida, diu Antonio, va acabar a finals dels setanta. El barri va passar a ser portuari, i el port d’Alacant, amb els empresaris més poderosos, són els responsables del negoci més rendible de la zona. Les contrapartides mediambientals de la seua activitat compten, asseguren els consultats, amb el beneplàcit de l’Autoritat Portuària. “El port és intocable”, critiquen des de l’Associació de Veïns. I posen un altre exemple: “Al port hi ha una fàbrica de betum asfàltic i instal·lacions de plantes de fertilitzants. Hem presentat al·legacions a la pròrroga de la concessió, perquè un port tan pròxim a la ciutat no pot sobrepassar la seua pròpia norma, marcada per la delimitació d’espais i usos portuaris”. Segons l’Associació de Veïns, la concessió de la fàbrica de betum va caducar al març del 2020, però la planta continua activa. “El port és una ciutat sense llei”, denuncien. “I qui denuncia el port acaba sent perseguit”, assegura mentre Antonio Escolano confirma l’argument.
Mentrestant, Sant Gabriel manté certa reminiscència. Pescadors aficionats col·loquen la canya sota la llum del sol al límit del barranc de les Ovelles. Les festes del barri, que coincideixen amb el sant que li dona nom, són les més tradicionals, si bé ja fa uns anys que els veïns van plantar una foguera per sumar-se a les Fogueres de Sant Joan, les festes d’Alacant, presents des del 1928. Les tradicions es mantenen, d’altres es renoven, i les mancances encara duren. Al barri no hi ha centre social, ni tampoc biblioteca ni aula d’estudis. El consultori mèdic és auxiliar i s’ubica als baixos d’un immoble que no ofereix accés directe amb cotxe. Recentment els veïns van demanar que l’edifici que acollia el CEFIRE (Centre de Formació, Innovació i Recursos per al Professorat), dependent de la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana, es reconvertira en un centre de salut. En canvi, l’alcalde d’Alacant, el popular Luis Barcala, va cedir en 2019 l’immoble a l’Associació a Favor dels Discapacitats Psíquics (APSA), que encara no n’ha fet ús. L’edifici resta inutilitzat, i els veïns sense centre de salut.
Sant Gabriel, però, sobreviu entre mancances, perquè hi està acostumat a fer-ho. I recorda, encara, una activitat pesquera que va desaparèixer del barri, però que sempre el definirà, atès que el seu paisatge resisteix el pas del temps. Perquè és immutable. •
•El Raval Roig, l’altre barri alacantí amb tradició marinera
Tot i no ser un indret d’aturada turística obligatòria, el Raval Roig d’Alacant, antic barri pescador, també guarda algunes particularitats. Aquest setembre celebrarà l’edició 182 de les festes de la Verge del Socors, les més antigues de la ciutat. Fa unes dècades, el barri es va sumar també, com Sant Gabriel, de manera artificial, a les Fogueres de Sant Joan.
El pas del temps ha acabat amb bona part de la singularitat del Raval Roig. Un dels dos últims pescadors que queden en actiu, Rafael Torres, conegut com Espayero, malnom de tradició familiar, explica que no ha deixat l’ofici, perquè és el que li agrada. Teixeix xarxes de pesca al seu garatge, reconvertit de manera quasi improvisada en una mena de manufactura casolana. Ven el seu peix a Santa Pola, on arriba en furgoneta cada dia des d’Alacant, i admet que no sent cap nostàlgia quan constata que les pròximes generacions ja no es dedicaran a l’ofici marítim. Al seu barri, del passat, queden les vistes a la mar, la tenda d’ultramarins regentada per un matrimoni octogenari i Espayero. També l’escena que regalen alguns carrers i el català autòcton que s’hi sent.
Espayero, però, reconeix que no domina la llengua dels seus avantpassats, si bé les generacions posteriors a la seua la rescaten després d’haver-la après a l’escola i de recuperar-la com a registre familiar. Tot després de dècades de dictadura en què l’autoodi es va imposar fins al punt que l’idioma quedaria marginat en els àmbits públic i privat en barris com aquest, limitat quasi exclusivament a l’àmbit fester. Ara, a poc a poc, recupera la presència.
El Raval Roig, com Sant Gabriel, donen la raó a Josevicente Mateo, alacantí d’adopció, d’origen murcià, que tan bé va analitzar cada racó d’Alacant. “No reafirma, Alacant, amb el seu present, immune a les sirenes del passat de i l’enyorança, esgrafiant-les, la seua intenció de no anar-se’n del tot, de quedar-s’hi, qui sap per quants segles o mil·lenis?”, es preguntava al seu llibre Imagen de Alicante, publicat el 1967.
