Cintura, agilitat, ambició i un orgull ferit són els elements que expliquen el renaixement supersònic de “l’esquadró suïcida”, una de les grans apostes del binomi Warner-DC i un dels més grans fracassos de l’univers de superherois competidors dels totpoderosos Disney-Marvel. I és que la cosa no podia quedar tal com la va deixar David Ayer el 2016, amb una pel·lícula que s’ha convertit en la riota de tothom, sobrepassada per les crítiques i l’escarni generalitzat. El fracàs va ser tan inapel·lable que la maquinària es va activar per contrarestar-lo de manera immediata, sense ni tan sols fer el dol.
The Suicide Squad
Direcció: James Gunn
Estats Units, 2021
Durada: 132 minuts
Guió: James Gunn (Còmic: John Ostrander)
Fotografia: Henry Braham
Música: John Murphy
Repartiment: Idris Elba, Margot Robbie, Joel Kinnaman, Viola Davis, Daniela Melchior, David Dastmalchian, John Cena, Alice Braga, Peter Capaldi, Jai Courtney, Joaquín Cosío, Nathan Fillion.
Acció. Comèdia negra
És així com arribem a tenir The Suicide Squad (James Gunn, 2021) només cinc anys després de l’estrena de Suicide Squad (David Ayer, 2016). I la diferència no és només en el “The” del títol. Del precedent se’n salvaven poques coses: ni va agradar la direcció d’actors (Will Smith, esmaperdut com a líder), ni les aparicions falsament publicitades (el bluf pel Joker de Jared Leto va merèixer queixes i, fins i tot, demandes de fans decebuts), ni l’argument (una poca-soltada sense gràcia), ni l’humor (si és que n’hi havia, realment). Només irradiaven llum i una certa esperança els personatges de Rick Flag (Joel Kinnaman), Amanda Waller (Viola Davis) i l’omnipresent Harley Quinn (Magot Robbie). Són els tres únics que James Gunn aprofita per a aquesta nova relectura de la història que comença de zero, excepte per a aquests tres actors i personatges. I el resultat no podia ser millor i diametralment oposat.
Després d’electritzar l’univers Marvel amb les dues entregues de Guardians of the Galaxy (2014 i 2017), Gunn canvia momentàniament d’equip i aconsegueix el miracle de reviure la idea que Ayer va deixar a la cuneta, amb el resultat d’una de les pel·lícules de franquícia superheroica més vigoroses i explosives mai fetes, a mig camí del blockbuster d’estiu i de la gamberrada xarona (un dolent alienígena en forma d’estrella de mar gegant? Un superheroi que ataca amb confeti de colors a l’estil parxís? Una noia amb el “superpoder” de dominar les rates? Un tauró humanitzat amb la veu de Sylvester Stallone? Un inici amb “Folsom Prison Blues” de Johnny Cash o els Pixies sonant a tot drap? Etcètera). Així és la nova The Suicide Squad: divertida, delirant, malcarada i conscientment ubicada en la sèrie B de sang, fetge, explosions, paraulotes i girs impossibles.
En aquesta ocasió, la missió (evidentment, suïcida) consisteix a entrar a l’illa sud-americana de Corto Maltese (que té un president amb el rostre de Juan Diego Botto, fascinant i hilarant com a latin lover). La humanitat depèn de l’èxit de l’operació i per això cal activar tots els recursos, fins i tot el Task Force X, un equip amb el bo i millor dels superdolents que són reclosos a Belle Reve, la presó amb la taxa de mortalitat més alta dels Estats Units. Humor, deliri i acció, amb una lectura soterrada sobre la nefasta política exterior dels “peacemakers” nord-americans. Vinyetes que se succeeixen a cop d’enginy, cossos desmembrats i diàlegs picants. Cine desvergonyit, desacomplexadament absurd i lúdic. Una mica de color en el fastuós i encantat-d’haver-se-conegut univers cinematogràfic DC.