La història ens parla de molts pobles dissortats arreu del món, gairebé tots els que no tenen estat. Però n’hi ha un que, tot i constituir un estat, ha sigut i és desafortunat en escreix: l’Afganistan. Amb una superfície de 652.000 quilòmetres quadrats i 35 milions d’habitants a l’actualitat, és un país relativament petit que gairebé mai no s’ha lliurat de la bota estrangera.
A hores d’ara, en ocasions es transmeten notícies relatives a l’Afganistan que pretenen ser positives. Per exemple, al novembre de 2020 es va divulgar que quatre dones lideraven el procés de pau afganès. Però, era de creure un tomb tan significatiu quant al paper de les dones i quant a les expectatives de pau?
Només cal recordar unes imatges de l’any 2001, quan l’OTAN, sota el lideratge dels EUA, va envair l’Afganistan amb intenció de capturar el jihadista Osama bin Laden i alhora expulsar els talibans del govern. A totes les televisions del món es van difondre escenes en què les dones es desprenien del burca, el xador o el hijab, es maquillaven, es pintaven les ungles, alliberades gràcies als invasors. Transcorregudes dues dècades, ha quedat demostrat que es tractava de mera farsa. Ni emancipació, ni drets fonamentals, ni pau.
Socialment, políticament i econòmicament, extenses zones del país segueixen dominades pels talibans, i les negociacions entre aquests i els successius governs per aconseguir la pau fracassen per enèsima vegada entre sagnants atemptats. Les notícies adverses no poden restar ocultes, per molt que ho intentin aquells que maniobren en el país fa anys i panys. No es pot amagar que, el desembre de 2020, la defensora dels drets de les dones, Freshta Kohistani, va ser assassinada per homes armats, enmig de les incessants onades d’atemptats que turmenten el país.
Cal preguntar-se si en algun espai de temps la població afganesa ha viscut amb certa harmonia. Si alguna vegada les dones han merescut respecte com a éssers humans consemblants. Repassant els annals, s’observa que van ser dos monarques els qui, durant dues etapes distanciades, van proporcionar un parèntesi de respir en aquest país sempre ocupat per forces exteriors. És possible que a alguns republicans això de monarquia benefactora els soni malament, però el cert és que ambdós mandataris van aportar un parèntesi de progressos estructurals i d’avenços per al sexe femení. La resta de la història afganesa està plena d’uns patiments que perduren.
La història sota la bota estrangera
El que seria l’actual Afganistan formava part de l’Imperi persa des de l’antiguitat fins a ser conquerit pels àrabs el segle VII. Fins llavors es practicaven dues religions principals, el budisme i l’hinduisme. La introducció de l’islam no va ser fàcil ni ràpida. Amb tot, cap al 1500 la majoria de la població era sunnita, amb una minoria de xiïtes.
Des dels àrabs fins a la dominació britànica al segle XIX, per als afganesos la independència no deixava de constituir un miratge. Va ser a mitjans del 1800 quan els anglesos van fer acte de presència entre disputes amb els russos. Ara bé, davall una bota o altra, l’ànsia de llibertat no deixava d’empènyer l’imaginari afganès, de manera que la seva consecució va començar a fer camí. Havent de ser inevitablement a través d’un recorregut bèl·lic.
La primera guerra angloafganesa va esclatar el 1838, estenent-se fins al 1842 amb resultat advers per a l’Afganistan. Els britànics van mantenir, doncs, la seva influència sobre el país; situació que va conduir a un segon enfrontament armat, entre el 1878 i el 1880 amb la mateixa resolució a favor dels estrangers. Trenta-nou anys més tard, una tercera guerra va esdevenir la definitiva, sortosament molt més curta, del 4 de maig al 3 de juny de 1919, i amb un desenllaç diferent.
El cessament de la lluita armada es va certificar el 8 d’agost d’aquell any amb l’acord de Rawalpindi, i la independència va ser confirmada amb el tractat signat a Kabul el 2 de desembre de 1921. L’Afganistan encetava un estatus nou mai abans viscut. Semblava que per fi era amo del seu propi destí. Però només ho semblava.
Una història amb emancipació
La primera excepció a la història afganesa de sotmetiment la va comandar Amanullah Khan, sobirà entre el 1919 i el 1929, període en què no sols va proclamar la independència dels britànics, sinó que va dur a terme un seguit de reformes modernitzadores. Per un espai de deu anys, els afganesos van gaudir del seu primer oasi de benestar.
La Constitució aprovada l’any 1923 establia una Cort Suprema i alhora consolidava altres innovacions. Per una banda, abolia tant els privilegis reials com els dels cabdills tribals, i per altra prohibia l’esclavitud. Quant a la igualació entre sexes, les dones no només podien prescindir del vel si així ho volien, sinó que es decretava una educació laica i mixta a les nombroses escoles que s’anaven obrint. La cultura es va expandir així mateix amb la fundació del Museu de Kabul, amb l’adquisició de llibres de reconegut valor compilats a la Biblioteca de la mateixa capital i amb la creació de Ràdio Kabul.
L’afany de transformació d’Amanullah es va traduir també en l’adopció del sistema mètric decimal, la implantació de documents d’identitat i un important foment de les infraestructures, des de línies de ferrocarril fins a embassaments per a la producció d’electricitat i el subministrament d’aigua potable.
Tanmateix, l’alegria dura poc a casa del pobre. La reacció obscurantista va trigar pocs anys a fer-se amb el poder, enderrocant el monarca el maig del 1929. Mentre que Amanullah Khan es va exiliar a Europa, Habib Allah Khan va exercir una cruel dictadura durant sis mesos, fins a renunciar a favor del seu germà Inayatullah. Només tres dies va durar l’autoritat d’aquest, atès que Mohammad Nadir Shah es va proclamar rei, posant fi a tanta convulsió per un període de quatre anys. Tan sols un quadrienni, atès que al novembre de 1933 va morir assassinat. Tot i la brevetat, va tenir temps d’abolir les reformes implementades pel seu antecessor al tron, de forma que inclús un servei tan essencial com el ferrocarril va ser destruït. Tot i això, cal reconèixer-li la fundació de la Universitat de Kabul l’any 1931.
Assassinats a dojo
Cal fer un breu incís per tal de fer esment d’una suma de matances entre els capitosts afganesos que esdevé llarga, malgrat que ens deixem en el recorregut algun crim sense consignar. Tanmateix, que al segle XX es cometessin a l’Afganistan assassinats a semblança dels regicidis i altres magnicidis freqüents a l’edat antiga o a l’època medieval europea, evidencia l’estancament del país. D’una nació víctima de constants intervencions estrangeres portadores de molts conflictes armats i cap avenç polític ni social.
Si ens girem vers l’any 1905, trobem que Habibullah Khan, que era emir des de l’any 1901, va ser assassinat el 1919. Segons algunes fonts pel seu propi germà, Nasrullah Khan. Aquest el va succeir, si bé per poc temps, en ser capturat i empresonat pel mencionat monarca Amanullah Khan, restant en captiveri fins a ser assassinat un any més tard.
Tal com hem descrit més amunt, el rei Amanullah Khan va ser foragitat l’any 1929 pel dictador Habib Allah Khan, el qual alhora ho va ser per Mohammad Nadir Shah, parent de l’antic rei i que se’n proclamà ell mateix sense recança. Amb tot, a penes li va durar el regnat, atès que va ser víctima d’homicidi dos anys més tard.
Tot seguit va arribar un parèntesi de quaranta anys. En efecte, amb Mohammed Zahir Shah assegut al tron, va ser l’oasi més dilatat, el qual es va truncar en produir-se dos nous crims. Després que aquest monarca fos enderrocat l’any 1973, s’instaurà una república de la qual va ser-ne president Mohammed Daud Khan fins al 1978, quan Nur Muhammad Taraki el va fer executar i va prendre el comandament. En mala hora, sens dubte, atès que va ser assassinat al cap de pocs mesos, obrint pas involuntàriament a Hafizullah Amín, que només va exercir la presidència durant 104 dies, fins que va morir enverinat.
Un reguitzell de magnicidis transsumpte de molts altres delictes històrics. Valgui reportar com a mirall, entre altres possibles exemples remots, uns crims acumulats a la Catalunya del segle V. El cònsol romà Estilicó, que a la pràctica va exercir el poder a l’Imperi d’Occident entre el 395 i el 408, va ser assassinat per ordre del rei visigot Alaric l’agost d’aquest darrer any. A penes una dècada més tard, el successor d’Alaric, el seu cunyat Ataülf, va ser víctima d’homicidi l’any 415 per una conjura del noble Sigeric, el qual es va convertir en rei dels visigots just durant una setmana, en ser assassinat aquell mes de setembre, conformant probablement el regnat més breu de la història.
Afers que succeeixen a l’edat antiga, mentre que l’Afganistan ho pateix de forma semblant durant el segle XX, fent-se palès que per a aquest desventurat país el temps s’ha congelat.
Un oasi de quaranta anys
Totalment oposat al regnat regressiu de Mohammad Nadir Shah va ser el del seu fill i successor Mohammed Zahir Shah, artífex de l’oasi més extens de què han gaudit els afganesos.
La sobirania de Zahir Shah va ser llarga. Mentre que el seu pare havia trastocat els avenços fomentats pel seu predecessor, ell va anar introduint durant quatre dècades reformes en sentir contrari i cada vegada més substancials.
Un primer pas, de caire mundial, va consistir en l’ingrés de l’Afganistan a la Societat de Nacions l’any 1934, i una següent disposició va ser la declaració de neutralitat durant la Segona Guerra Mundial. Més endavant, substituïda la Societat de Nacions per un nou organisme, l’Organització de les Nacions Unides, el país també s’hi va incorporar. Regulacions que van propiciar alguns ajuts internacionals per al desenvolupament de diverses infraestructures, alhora que l’Afganistan esdevenia un dels fundadors del Moviment de Països no Alineats.
En tant que la Unió Soviètica i els EUA competien per llur influència al país, als anys cinquanta les dones accedien gradualment a llocs de treball, com ara venedores, administratives o infermeres, i fins i tot una minoria anava a la universitat, desafiant l’oposició dels ulemes. En arribar l’any 1964, Zahir Sha aconsegueix aprovar una Constitució que legalitza aquelles i altres transformacions. S’estableix una monarquia parlamentària i un estat laic que redueix la religió a l’àmbit privat. Tot i que als líders religiosos els hi costa de pair, a les eleccions de l’any 1965 es constitueix el primer Parlament, amb 216 diputats entre els quals hi ha quatre dones.
La igualtat entre ambdós sexes va ser reconeguda atorgant a les dones el dret a vot, a l’educació i al treball en qualsevol àmbit, a més d’acabar amb l’obligació de tapar-se en públic, fos per mitjà del burca o qualsevol altra vestimenta.
Entre el 1969 i el 1971, una terrible sequera va provocar no només una aguda crisi econòmica sinó la mort de quasi 80.000 persones. Aquesta circumstància, unida a les conspiracions de diversos grups polítics nascuts a l’empara de la incipient democràcia, va fer caure la monarquia. Al juliol de 1973, Mohammed Daud Khan va comandar un cop d’estat mentre Zahir Shah es trobava a Itàlia per a un tractament mèdic. El rei va abdicar el mes següent, i es va exiliar a Roma. Com un castell de cartes que s’ensorra d’una bufada, els quaranta anys d’oasi de pau i millores socials van desaparèixer en mans del govern autoritari de Daud Khan, que alhora seria abatut i executat per un aixecament militar l’abril de 1978. Un any més tard, començaria la invasió soviètica, la qual donaria inici a l’època potser més convulsa per a l’Afganistan, persistent a hores d’ara.
Entre la Unió Soviètica i els EUA com una baldufa
Després del cop d’estat contra Daud Khan, el poder va ser assumit per Abdul Qadir durant només tres dies, fins a ser succeït per Nur Muhammad Taraki, fundador del Partit Democràtic Popular d’Afganistan, de tendència comunista. Un cabdillatge que poc més va durar, atès que Taraki va ser enderrocat per Hafizulla Amin l’octubre de 1979 i tot seguit assassinat. Exactament 104 dies va durar el govern d’Amin, destituït del seu càrrec i també eliminat el desembre del mateix any.
Sí, una profusió d’homicidis que el món sencer contemplava impassible, llevat dels que esperaven treure’n profit, que eren els dos grans actors de la guerra freda. D’antuvi van ser els soviètics els afavorits, per mitjà d’una invasió que es va perllongar quasi deu anys.
Expliquen les cròniques que, el desembre de 1979, un comando de 600 membres especials de la KGB, agència de seguretat de la Unió Soviètica, encoberts sota uniformes afganesos, van ocupar els centres del poder civil i militar de Kabul. Era el primer pas de la invasió de l’Afganistan, la qual es va materialitzar el 24 d’aquell mes amb l’entrada de 2.000 carros de combat i 50.000 soldats. Cinc anys després, aquests ja n’eren 250.000, amb la missió de lluitar contra les guerrilles opositores, els anomenats mujahidins. Sent-ne un munt i amb idearis molt diversos, les lluites acarnissades contra els invasors i entre ells mateixos anaven devastant el país. Nogensmenys, l’any 1985 les set faccions principals es van aliar, alhora que l’ajut dels EUA es feia més efectiu enviant sobretot míssils antiaeris. Gradualment, la guerra va anar fent un tomb a favor dels afganesos, fins a arribar als acords de Ginebra de l’abril de 1988.
Unes negociacions en què els mujahidins no hi van tenir art ni part, però que, de la mà de Mikhaïl Gorbatxov, van conduir a la retirada dels soviètics el febrer de 1989. Havia estat gairebé una dècada de lluita contra els invasors i de guerra civil més o menys encoberta, una lluita intestina que no es va esvair amb la retirada russa. Per contra, un perillós gresol s’anava quallant sota l’ègida del mul·là Mohammad Omar, el qual va fundar l’any 1994 el moviment dels talibans, l’objectiu dels quals era convertir l’Afganistan en el país islàmic més pur.
Contemplats amb bons ulls pels EUA, i també per l’Aràbia Saudita i el Pakistan, els talibans van ocupar Jalalabad, a 150 quilòmetres de Kabul, l’11 de setembre 1996, i quinze dies després es van fer amb la capital. El règim talibà ja havia pres cos, ja era capaç d’imposar la llei musulmana més estricta. Com és sabut, a més a més de la subordinació de les dones fins a extrems ignominiosos, tota dissidència o manifestació no musulmana seria perseguida sense treva.
Per altra banda, una coalició de diversos grups de mujahidins, liderats per Ahmad Shah Massoud, creava l’Aliança del Nord com a opositors del nou règim. Malgrat tot, l’any 2000 el 90% del país pertanyia als talibans.
Dels talibans a la invasió nord-americana
Fets consumats. A partir de llavors, l’interès dels talibans es va centrar a aconseguir el reconeixement internacional del seu govern. Pakistan, Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units no van trigar a fer-ho. Per contra, l’ONU imposaria sancions a l’Afganistan els anys 1999 i 2000 pel fet de concedir asil al terrorista saudita Osama Bin Laden, enemic declarat dels nord-americans.
La història següent és ben coneguda. Els EUA van considerar que Bin Laden era el capitost dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 i va requerir als talibans el lliurament del jihadista, a la qual cosa es van negar. El resultat va ser la intervenció d’una coalició internacional, liderada pels nord-americans, que va foragitar el govern talibà. Van enderrocar el seu règim, però no pas la seva força, quallada en la proclamació d’una guerra santa contra la coalició internacional i contra els mandataris afganesos establerts.
Amb la tutela de l’ONU, aviat es van iniciar converses amb diversos grups tribals en vistes d’assolir un govern nou i democràtic, del qual Hamed Karzai és nomenat paixtu provisionalment. Era el desembre de 2001, i a l’altra banda s’alçava amenaçador el mul·là Omar, cap de la ja activa guerrilla talibana. Des d’aquell moment fins al 2021 s’han succeït eleccions, atemptats i recuperació de territoris per part dels talibans, tot plegat molt lluny d’estabilitzar el país. Una autèntica guerra interminable enmig d’una economia calamitosa i del retorn del cultiu de l’opi a l’engròs, quelcom prohibit durant el govern dels talibans.
Dues dècades enrere, just l’any 2001, l’Afganistan havia acariciat un nou oasi. Hauria pogut ser possible si els afganesos haguessin estat lliures de decidir, si una poderosa mà estrangera no hagués interferit una vegada més.
El tercer oasi que no va ser possible
El mes de desembre d’aquell 2001, a l’Acord de Bonn i sota l’ègida de l’ONU, es van establir les bases per a la reconstrucció de l’Estat afganès. La convocatòria d’una Loya Jirga, assemblea de dirigents tribals preeminents, tant polítics com religiosos i militars, havia de configurar un nou govern. Tant l’ONU com els països de la coalició que havia envaït l’Afganistan s’inclinaven per recuperar la monarquia del ja venerable Zahir Shah, tots ells llevat dels EUA. Aquests i l’OTAN van forçar l’establiment d’una república.
Què en pensaven els afganesos? Què volien els governats? Es pot recórrer a l’hemeroteca del 2001 per descobrir quines eren majoritàriament les seves aspiracions. Entre d’altres, una veu valuosa, la de l’escriptora afganesa Spôjmaï Zariâb, exiliada a França des del 1991, serveix per expressar els sentiments de la major part dels seus compatriotes. “El rei Zahir és l’únic que pot reunificar el país“, va afirmar en una entrevista publicada a La Vanguardia el 12 d’octubre de 2001, un mes després de l’atac a les torres bessones nord-americanes.
El monarca enderrocat el 1973, forjador d’un oasi de pau i d’avenços tant polítics com socials de quatre dècades de durada, comptava llavors 86 anys d’edat. Vivia als afores de Roma, i quan se li va proposar de retornar a l’Afganistan es va mostrar disposat a fer-ho. Amb la convocatòria de la Loya Jirga, els diversos grups ètnics veien en ell un projecte d’unitat i la possibilitat d’instaurar un règim democràtic antagònic al dels talibans.
No va poder ser. “Que la represàlia (de les forces occidentals per l’11-S) no suposi un càstig per a la població innocent”, va reclamar Zahir Shah des d’Itàlia. No obstant, això és el que ha succeït. Des d’aquelles paraules de l’ancià han transcorregut 20 anys de contínues accions de guerra interna. Els talibans mai no han desaparegut de l’escena, els atemptats terroristes els han acompanyat i l’Afganistan ha continuat sent un país pobre i un lloc detestable per a les dones. A la fi, dues dècades després de la invasió, el EUA es retiren i els talibans recuperen ràpidament el poder. La seva imatge ocupant el Palau Presidencial a Kabul fa que un possible tercer oasi per als afganesos s’albiri molt llunyà. •