Afganistan

Ana Ballesteros «Hi haurà resistència perquè els afganesos no volen els talibans al poder»

Ana Ballesteros Peiró (Madrid, 1972) és investigadora sènior associada del CIDOB, el Barcelona Centre for International Affairs. Doctora en Estudis Àrabs i Islàmics per la Universitat de Madrid, també ha fet una estada d’investigació doctoral sobre l’Islam a l’Àsia Meridional, i és gran coneixedora de la política i dels cicles electorals a l’Afganistan. Parlem amb ella sobre la situació que viu el país i tots els precedents que l’han conduït fins a la conjuntura actual, tot just quan es compleixen vint anys de l’atemptat de l’11 de setembre i de la invasió nord-americana de l’Afganistan

 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Com és que els talibans han reconquerit tan ràpidament l’Afganistan?

—Hi ha buits en el coneixement que tenim dels acords entre els talibans i els Estats Units, entre els talibans i el Govern afganès i entre els Estats Units i el Govern afganès. Òbviament, els talibans han aconseguit tot el territori perquè el Govern afganès no ha lluitat. Quan no tens davant ningú que posi resistència, és més fàcil. Al final, no crec que l’exercit afganès fos tan incompetent. Però sí que hi ha hagut altres factors que han entrat en el seu càlcul de no oposar resistència.

—Quins?

—Principalment, evitar les baixes civils. Els afganesos estaven demanant que s’evités un bany de sang i el Govern afganès ha volgut estalviar aquestes baixes civils. Suposo, perquè pràcticament només podem especular, que s’ha pactat una amnistia entre els dirigents afganesos amb els talibans a canvi de no oposar resistència. Amb això sí que no comptàvem els altres. Pensàvem que el Govern afganès anava a oposar resistència i això no ha passat.

—Què es pot esperar dels talibans a curt i mitjà termini?

—Fa de mal dir. Podem intuir diversos escenaris, perquè no han canviat la seva ideologia ni la seva manera de pensar: podem esperar una catàstrofe humanitària, podem esperar que augmenti el nombre de persones que fuig de l’Afganistan i crec que podem esperar represàlies contra aquelles persones que han col·laborat amb el Govern i amb els que han estat actius contra els talibans.

—A pesar del que han dit els mateixos talibans, que no hi haurà represàlies?

—No crec res del que diuen. Que des de l’Acord de Doha, ells han intentat llançar una campanya de relacions públiques, netejar la seva imatge i han tingut ajuda. En aquest sentit, ells estan intentant ser mitjanament acceptables per a la comunitat internacional, perquè —recordem-ho— quan van arribar al poder el 1996 només tres països els van reconèixer. I ara estan intentat evitar això. I per això ara ens estan dient el que volem sentir. Els que amplifiquen aquests discursos estan fomentant també una imatge seva acceptable —més val mal conegut...—, però realment ells no han canviat.

—És només façana?

—No han canviat. Menyspreen el concepte de drets humans; menyspreen la dona emancipada, etc. I això ho han continuat dient. Però molta gent s’ha quedat amb altres coses. Però parlen clar: ells han dit que no hi haurà una democràcia. Volen fer el mateix que el 1996 però alguns no ho volen sentir.

—Les dones seran les més malparades amb el nou règim?

—Sí, és clar. Les dones, i també les minories. Sobretot els hazares, que són xiïtes, és una minoria ètnica que ha participat molt en el nou govern i la democràcia, un dels grups que més actius han estat des de la caiguda del règim talibà. A més a més, els hazares tenen trets característics que els distingeixen de la resta de la població.

—Trets físics?

—Sí. Per això corren el risc de ser víctimes dels talibans. L’altre col·lectiu més perjudicat serà el dels infants, perquè a ells se’ls inculcarà una ideologia talibana, intolerant i molt tancada, i a les xiquetes, se les tancarà a casa i se les ensenyarà que el seu únic futur és a la llar. En aquest sentit, tenen molt a perdre.

—Es pot convertir l’Afganistan en un refugi del terrorisme islàmic?

—Al final, els talibans no faran fora els diferents grups jihadistes que hi hagi, siguin Al-Qaeda o Estat Islàmic. Per exemple, el líder del moviment talibà pakistanès [Tehrik-e-Taliban Pakistan] va ser alliberat fa poques setmanes de la presó on estava detingut, i és un grup que ataca directament l’estat pakistanès. Recordem que són els responsables d’un atemptat contra una escola a la ciutat de Peshawar que va matar més de cent nens. Estem dient que han alliberat el líder d’aquest grup. I l’acaben d’alliberar fa no res. Per tant, podem esperar que el Pakistan torne a aquella època en què hi havia atemptats cada tres per quatre. Pel que fa a l’Àsia central, el mateix, perquè hi ha grups amb un fort component uzbek i un fort component tadjik que s’oposen als governs d’aquests països. Fins i tot diria que el grup terrorista ETIM, que és el moviment islàmic del Turquestan Est va intentar atacar la Xina. Aniran en contra de tots aquests països, perquè els consideren tirànics o aliats dels EUA o el que sigui. Tant és. Ells imposaran la seva agenda en els països amb què fa frontera. L’Índia també ha de tenir por de l’Afganistan perquè, per als talibans, no és un país benvingut. Anem a veure una desestabilització important de tota la regió.

 

Ana Ballesteros: «El 1996 els afganesos van acollir els talibans perquè estaven farts dels mujahidins. Ara és diferent. Ja saben com és un govern talibà» // JORDI PLAY

—Alguns analistes interpreten els missatges dels talibans com un intent de fer política exterior moderada, mentre, a l’interior, s’aplica la doctrina talibana més dura.

—Probablement les coses se succeiran gradualment. És un escenari diferent sobre el qual només podem especular.

—Pel que diu, l’Afganistan es pot convertir en un refugi del terrorisme islàmic.

—Sí, jo crec que acolliran —o no perseguiran— aquests grups. Això és molt preocupant. Potser faran servir l’estratègia del Pakistan, d’entregar uns quants però no uns altres en funció dels seus interessos.

—Com seran les relacions entre l’Afganistan i l’Iran?

—Els talibans i l’Iran no són aliats naturals. És clar que, quan els EUA eren a l’Afganistan, tenien un enemic comú, però ara que no hi és no sé com conviuran. Serà difícil la convivència de l’Iran contra l’Afganistan talibà.

—Ja han començat a sortir diversos noms dels que poden ser líders del règim talibà, com l’emir Haibatulà Ajundzada i Abdul Ghani Baradar. Què se’n pot esperar?

—No sé com estructuraran el govern. En el passat, un era ministre de Defensa, un altre ministre de l’Interior. Possiblement siga la mateixa estructura. Curiosament tots dos, Ajundzada i Baradar, són molt pròxims al Pakistan i això vol dir que s’ha de vigilar aquesta influència del Pakistan.

—Tots dos eren persones molt properes al mul·là Omar, que el 1997 es va proclamar emir de l’Afganistan i va dirigir el país durant quatre anys, fins a la caiguda del règim.

—Sí, a més van ser dels membres fundadors del moviment dels talibans. És per això que tenen el respecte de la resta de comandants dels talibans. Són dos membres veterans i tenen tot el suport del Pakistan també, amb la qual cosa és molt probable que siguin sí o sí en el nou govern.

—Tenint en compte el ritme al qual han avançat els talibans, es pot dir que els EUA i els seus aliats els van infravalorar?

—No. Més aviat al contrari. A Doha els van donar legitimitat. I això ha estat definitiu. Els EUA havien plantejat un tipus de guerra que és molt diferent del tipus de guerra que lliuren els talibans. En aquest sentit, es van adonar de l’error; van assumir que el conflicte tenia difícil resolució i van decidir servir-los el país en safata, que en realitat és el que han fet.

—És possible una reacció dels afganesos als talibans, des de l’interior o des de l’exili?

—Sí, òbviament, sempre hi ha hagut activistes afganesos en diferents fòrums. I crec que a l’Afganistan s’organitzarà una resistència, perquè no hem d’oblidar que els talibans governaran a la força. Aquí hi ha una diferència molt important amb el 1996. En aquella època, des que van començar a guanyar territori, uns anys abans, fins que van prendre Kabul el 1996, la població els va acollir perquè estaven farts dels mujahidins, de com havien destruït Kabul i de com havien desfet el país. En aquell moment, tenien la sensació que els talibans posarien una mica d’ordre i pau i que acabarien amb la corrupció. Això va acabar desapareixent a mesura que els talibans estenien les seves pràctiques brutals. Però ara la població ja sap com és un govern talibà i els està plantant cara perquè no els volen. Aquesta és una diferència de la qual es parla poc, però és molt important. Els afganesos no volen els talibans al poder. Hi haurà resistència. I és difícil governar un país quan la població no et vol.

—Hi pot haver una guerra civil?

—L’Afganistan no vol una guerra civil. Serà una mena de guerra per delegació on els diferents bàndols donaran suport als que defensen els seus interessos. Els talibans tenen el suport del Pakistan, han tingut suport de l’Iran, però no hi ha hagut una guerra civil. A l’Afganistan, tots els països —no només els de la regió, també potències mundials— han lliurat les seves batalles. És com l’escenari on els altres competeixen.

—Però com es pot estructurar la resistència? Com una guerrilla? Des de l’exili?

—Al final, hi haurà la diplomàcia per un costat. Ara mateix no sé si la comunitat internacional està molt receptiva, però si hi ha una catàstrofe humanitària, la cosa canviarà. En el pitjor dels casos, serà una guerra per delegació a l’estil de Síria: que cada país trie el seu grup, li proporcione armament i intente contribuir a fer fora els talibans.

—Els nord-americans han estat vint anys a l’Afganistan i els talibans han tornat al poder. En aquest sentit, quin error van cometre les tropes nord-americanes?

—D’una banda, hi va haver un gran error de càlcul. El 2003, l’Iraq va fer molt de mal, perquè si no s’hagueren retirat tropes de l’Afganistan es podrien haver consolidat tota una sèrie d’avenços. Aquesta possibilitat es va perdre amb la retirada de tropes, i llavors el Pakistan va detectar una oportunitat per tornar a reprendre diversos districtes i llançar ofensives per tornar a controlar bona part de l’Afganistan. Un dels errors fonamentals ha estat considerar que els talibans són més independents del que són, i no tindre en compte que el Pakistan té uns objectius molt clars i que la seua postura no ha canviat en cap moment. Si no s’aconsegueix un canvi de comportament per part del Pakistan, els talibans continuaran sent un actor clau a l’Afganistan.

—Què fa el Pakistan per defensar els talibans?

—L’Afganistan és un territori estratègic. El Pakistan necessita un govern a Kabul que els siga favorable, no hostil. Entre altres coses, per defensar la seua frontera amb l’Índia, la gran obsessió de l’establishment pakistanès. En aquest sentit, sobta veure com el Pakistan mai no ha canviat la seua posició: l’hostilitat envers l’Índia continua, i com que els talibans són hostils a l’Índia, l’establishment pakistanès necessita que continuen al poder de l’Afganistan. És aquesta la principal raó que els fa donar suport als talibans.

—Fins a quin punt els Estats Units podrien haver intercedit per fer canviar aquesta correlació d’interessos?

—Ho podrien haver fet. El Pakistan ha estat un aliat dels Estats Units durant moltes dècades, i l’ha necessitat tant a nivell internacional com econòmic. Els Estats Units han fallat, i no sabria explicar per què. No entenc sobretot com, entre el 2001 i el 2014, quan estava la ISAF [Força Internacional d’Assistència per a la Seguretat] allà, com podien donar suport al Pakistan sabent que aquest país albergava el lideratge talibà i que ajudava els talibans, que eren els qui estaven matant els soldats occidentals. Crec que, al final, possiblement la resposta seria que tant els Estats Units com el conjunt de la comunitat internacional no deixa de valorar més la relació amb el Pakistan que la relació amb l’Afganistan. Al final, els interessos que hi ha amb el Pakistan podrien superar el comportament d’aquest país, que s’acaba tolerant.

—Un dels nous actors des de l’arribada militar nord-americana el 2001 és Estat Islàmic, que té presència a l’Afganistan. Té vincles amb els talibans Estat Islàmic?

—En general. no hi ha vincles. Els talibans no tenen el mateix tracte amb Estat Islàmic que el que tenien amb Al-Qaeda, amb qui continuen estant relacionats. Amb Estat Islàmic no tant, i de fet en alguns districtes els talibans han expulsat Estat Islàmic. De fet, el líder dels talibans, Haibatulà Ajundzada, ja va fer una crida a Estat Islàmic perquè se sumaren als talibans o deixaren el jihadisme, perquè l’Afganistan és terreny talibà. Per tant, Estat Islàmic té presència a l’Afganistan, com la té en tots els països on hi ha un buit de poder, però no crec que hi tinga futur a no ser que hi haja alguna mena d’aliança, cosa que veig difícil, perquè Estat Islàmic i talibans competeixen entre si.

—Sovint, a ulls d’Occident es presenta talibans i Estat Islàmic com un tot, com una mateixa cosa. Quines diferències n’hi ha? Què els distancia?

—Els talibans no tenen un projecte internacional, són afganesos i nacionalistes, i el seu projecte és per a l’Afganistan. Estat Islàmic té altres pretensions territorials. També és cert que les creences són diferents. Els membres d’Estat Islàmic són salafistes, tenen una forma d’interpretar la llei islàmica molt sui generis. I, en canvi, els talibans pertanyen a una escola jurídica sunnita, són deobandis, una ideologia de l’Àsia meridional, i interpreten les coses de manera diferent d’Estat islàmic.

—A l’Afganistan no hi ha divisions territorials entre uns i altres?

—No, no ho crec. Hi ha alguns districtes propers al Pakistan on Estat Islàmic té més presència. Això passa perquè són els districtes en què el govern és més feble i hi té menys control.

Hi ha una cosa que pot semblar paradoxal, i és que els nord-americans han mantingut converses amb els talibans per assolir la pau i no han inclòs el Govern afganès en aquestes relacions. Com s’explica això?

—D’una banda, es deu al fet que Donald Trump era un president ben singular. Si per ell fora, les tropes nord-americanes s’haurien retirat de l’Afganistan sense cap mena de negociació. Però el procés es va dur a terme, i els talibans exigien que el Govern afganès no participara en les converses. El Govern nord-americà va cedir per tal que els talibans segueren a la taula i facilitaren la retirada de les tropes de l’Afganistan.

—Quin balanç es podria fer dels vint anys en què l’exèrcit nord-americà ha tingut presència a l’Afganistan?

—És complicat de dir. Quan estàs immers en un conflicte armat, hi ha avenços, però tímids. Podem dir que ha canviat l’educació, que la sanitat haja arribat on abans no arribava o també la participació de la dona, que ni de bon tros està alliberada a l’Afganistan, però hi ha hagut un canvi. Alhora, s’ha desenvolupat una certa economia i una certa classe mitjana, encara que només siga urbana. Però tot és molt limitat. Els avenços són molt limitats. L’economia afganesa és molt dependent de l’exterior, el país no té accés al mar i necessita els seus veïns per cooperar. Sense inversions, per tant, l’economia no avança. Pel que fa a l’agricultura, el percentatge de terra cultivable és reduït. Per tant, l’Afganistan necessita sí o sí inversió estrangera i que els seus veïns es posen d’acord a l’hora de no utilitzar el país només per satisfer els seus propis interessos. El problema és aquest, i no tant que els afganesos no siguen capaços de posar-se d’acord. En seran capaços quan els deixen en pau des de l’exterior. Però tenint en compte els recursos de l’Àsia central, l’ascens de la Xina com a actor econòmic i geoestratègic mundial, el fet que Rússia vol seguir influint en una àrea que considera tradicionalment seua, els interessos divergents dels Estats Units, l’enfrontament constant entre l’Índia i el Pakistan, l’aliança de l’Iran amb l’Índia contra el Pakistan, la participació de l’Aràbia Saudita en aquest conflicte... En definitiva, hi ha batalles externes que es lliuren a l’Afganistan, i per tant donen més problemes els actors internacionals que els afganesos, que n’estan farts.

—Per tant, es pot dir que aquests vint anys no han servit perquè els nord-americans complesquen els seus objectius?

—No s’ha anat al problema de fons, que és aquesta competició constant entre països, que juga en contra de les possibilitats de l’Afganistan, el qual és víctima de la seua condició geoestratègica com a lloc de pas de l’energia de l’Àsia central i dels seus propis recursos. És una condició que podria ser beneficiosa per al país, però l’Afganistan continuarà sent un país inestable mentre els altres països el vegen com un país en què competir entre ells i no un país amb el qual es pot col·laborar.

—Bona part de la premsa internacional ha comparat el desenllaç que es va donar al Vietnam amb el que es podria donar a l’Afganistan. És vàlida aquesta comparació?

—Jo crec que no. Estem en èpoques diferents, no hi ha una guerra freda i els actors són distints. Hi ha més potències regionals implicades, hi ha potències globals només com ara la Xina, que entra en l’equació... Jo no ho compararia, són contextos i moments diferents.

—Pensa que la Xina o Rússia podrien intervindre a favor de la pau?

—Sí. A més, a la Xina li interessa molt que l’Afganistan es pacifique, per, d’una banda, explotar alguns recursos de l’Afganistan i, de l’altra, perquè la Xina és un país que necessita energia de manera urgent. Si l’Afganistan es pacifica, probablement es podrien construir gasoductes i oleoductes, sobretot des de l’Iran i l’Àsia Central. Si la regió es pacifica, per a la Xina, Sichuan, la regió en què se centralitza bona part de la ruta de la seda i del corredor econòmic Xina-Pakistan, serà més fàcil de gestionar i, en aquest sentit, la pau en Afganistan convé molt a la Xina. La Xina sempre insisteix en el fet que el desenvolupament pot pacificar els països, i en aquest sentit, la Xina guanyaria molt si l’Afganistan es pacificara.

—I Rússia?

—Caldria veure-ho. L’Afganistan és una de les cinc antigues repúbliques centreasiàtiques de la Unió Soviètica, i Rússia vol continuar tenint-hi influència.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.