Un matí de juliol, un senyor gran repta per entremig de l’herba del Sahel, al nord del Senegal. Amb alegria recull les llavors d’una datilera del desert (Balanites aegyptiaca) i després les d’un baobab. Surten de terra petits brots en una de les regions del planeta més pobres i més afectades per la sequera. “Funciona”, diu Haïdar el-Ali. Tot seguit s’ajup davant el brot d’una acàcia i riu gairebé com un nen. “Sense nosaltres, aquesta herba i aquests arbres joves no existirien”.
Són, en part, els arbres d’El-Ali. Per recomanació seva, les comunitats d’aquí, a prop del poble de Kodiolal, envolten amb tanques les grans superfícies de vegetació. Els tancats s’estenen uns quants quilòmetres. Impedeixen que els grans ramats de vaques es mengin l’herba i els brots i que, així, propiciïn la desertització. La sobrepastura és un factor important de la desertització al Sahel.
“La gent té moltes més vaques de les que necessita. Són un símbol d’estatus”, diu El-Ali. Ell vol protegir els petits plançons dels animals voraços. Perquè els arbres han de salvar aquesta terra.
El-Ali és un dels ecologistes més coneguts de l’Àfrica. Temps enrere, quan era president del Partit Verd del Senegal, va plantar milions de manglars i va ser ministre de Medi Ambient. Des del 2019 té una nova missió: ha de reactivar el projecte mediambiental més gran del continent al Senegal: The Great Green Wall (‘la gran muralla verda’).
La idea és simple: una franja verda gegantina al sud del Sàhara ha d’aturar la creixent desertització i ha de contribuir a fer més suportables les sequeres devastadores. La Muralla Verda s’ha d’estendre des del Senegal, a l’oest, fins a Djibouti, a l’est del continent, amb una longitud de 8.000 quilòmetres i una amplada d’uns quinze quilòmetres. El cinturó de vegetació vol atrapar 250 milions de tones de diòxid de carboni i crear deu milions de llocs de treball. Es preveu que el 2030 gran part del procés estigui acabat. Durant anys el projecte ha estat marcat per la falta de diners, però al gener d’aquest any la comunitat internacional hi va destinar uns 14.000 milions de dòlars, la meitat –com a mínim– dels 33.000 milions de dòlars que, segons la Unió Africana, serien necessaris per completar la muralla abans del 2030.
Els governs africans reconeixen cada vegada més la necessitat d’actuar pel que fa a la política climàtica i d’abandonar el paper de víctima. Sud-àfrica, per exemple, si bé continua apostant per les centrals de carbó, el 2019 va introduir un impost al CO2 de les indústries molt prometedor. Al Marroc s’està construint el complex solar Noor, la planta d’energia solar més gran del món. I el 2030 Nigèria vol produir com a mínim un terç de la demanda d’energia a partir de fonts renovables.
Però, al continent, el que té un paper decisiu és sobretot l’agricultura. Molts pagesos són víctimes dels períodes d’altes temperatures i de sequera, cada cop més llargs, i al mateix temps contribueixen a la crisi. Segons el Banc Mundial, l’agricultura a l’Orient Mitjà i l’Àfrica és responsable d’un 80% del consum d’aigua. Per això, entre altres coses, són tan importants els projectes de reforestació.
Hi ha unes quantes històries d’èxit. Al Níger, per exemple, uns pagesos han trobat una manera efectiva i econòmica de crear zones verdes al Sahel: no planten més arbres, sinó que senzillament protegeixen els plançons que broten de les xarxes d’arrels existents. Els ramaders també s’ocupen de cuidar els arbres que creixen a les seves terres de cultiu. D’aquest mètode se’n diu farmer-managed natural regeneration (‘regeneració natural gestionada pels agricultors’).
D’aquesta manera, al país ja s’han enverdit prop de cinc milions d’hectàrees. Amb les seves arrels, els arbres contribueixen a l’ascens del nivell de les aigües subterrànies, fan ombra, milloren la qualitat del sòl, fan d’adob amb les fulles que cauen i es podreixen i, gràcies als seus fruits, ofereixen als pagesos una font addicional d’ingressos. I el sòl emmagatzema més diòxid de carboni. L’agroforestry, com s’anomena aquesta combinació d’agricultura i reforestació, és, segons Chris Reij, investigador del World Resources Institute, un dels mètodes més prometedors en la lluita contra les conseqüències de les sequeres.
A Etiòpia, l’agricultura en terrasses ha proporcionat grans èxits. L’aigua s’utilitza de manera més eficient i es frena l’erosió del sòl. A més a més, augmenta en conseqüència el nivell de les aigües subterrànies a la vall, amb la qual cosa és possible regar durant el període de sequera.
A Burkina Faso s’ha perfeccionat el mètode tradicional de plantar anomenat zaï: es caven forats fondos en el sòl dur, s’hi planten les llavors i es cobreixen amb adob, fulles, cendres i terra tova. Amb petites preses de roques, s’estanca l’aigua de la pluja, es redirigeix i s’utilitza per regar. Així s’han creat grans extensions de vegetació frondosa. Són justament les coses senzilles el que funciona.
El que és dubtós és que es puguin posar en pràctica les noves tècniques de reg i de reciclatge de l’aigua a gran escala, ja que requereixen temps i esforç. I especialment a la zona del Sahel el problema és cada cop més urgent: la regió pateix més que gairebé cap altra les conseqüències del canvi climàtic. Aquí l’aire s’escalfa 1,5 vegades més de pressa que la mitjana mundial. El temps es torna més extrem, es produeixen sequeres més llargues i pluges imprevisibles i en alguns casos molt intenses que erosionen els sòls. Als països del Sahel hi viuen uns 155 milions de persones, però el 2050 podrien ser 340 milions. La població depèn de l’agricultura; per això, entre altres coses, la construcció de la Muralla Verda arribarà a un límit.
“Vam haver de modificar la idea”, diu Haïdar el-Ali, l’ecologista del Senegal. En comptes de plantar una veritable muralla d’arbres als confins del desert, com estava previst inicialment, ara es preveu que sigui més aviat un mosaic verd. S’han de prendre mesures, diu El-Ali, que encaixin amb la vida de la gent. Però sobretot cal recuperar deu anys perduts.
La idea d’El-Ali per a la zona dels voltants del poble de Kodiolal, al nord del Senegal, és aquesta: en comptes de deixar passar els seus ramats per les terres, els pastors envolten els terrenys amb tanques, en seguen l’herba i la donen al bestiar com a farratge. Així es protegeixen els plançons. I tenir més arbres significa tenir uns sòls millors i unes temperatures més baixes, i per tant a la llarga més farratge per als animals. “Això la gent ho pot percebre”, diu El-Ali, “poden reconèixer-hi immediatament el valor afegit”. Repartir plantes i prou no serveix per a res. Perquè, si no les protegeixes, la majoria s’acaben morint.
A Kodiolal els vells expliquen la gran quantitat d’arbres que hi havia quan eren joves, com de grosses eren les fulles i la frescor de l’ombra que feien. Com d’abundant era la pluja abans i com de robustes eren les vaques. I com això ja va canviar als anys setanta i com el seu dia a dia ara està marcat per un vent polsós. “Això abans era un paradís, però ara s’està tornant un infern”, diu Haïdar el-Ali. Sense la Muralla Verda, explica l’alcalde, molta gent ja hauria fugit. Ara, però, alguns pastors de vaques podrien quedar-se permanentment. Això, al seu torn, fa que els seus fills puguin anar regularment a escola.
“Al principi els pastors pensaven que els volien robar la terra. Van fer falta anys de molts debats fins que no van acceptar el projecte”, diu El-Ali mentre camina pel mig de l’herba alta. “Però ara veuen que també poden vendre els fruits dels arbres”. Ara bé, l’home també té clar que no pot estendre les tanques des de l’oest del continent fins a l’est tal com les han erigit aquí, al nord del Senegal, al voltant de les superfícies protegides.
I veu que la Muralla Verda creix més a poc a poc del que s’esperava. Fa anys que el projecte és víctima de la corrupció, la mala gestió i els errors de planificació. A més, també cal sumar-hi que la protecció del clima als països del Sahel, pobres i sovint saquejats per la guerra i els conflictes, no és una de les principals prioritats. Els experts consideren que és poc realista plantar grans superfícies d’arbres sobretot en àrees escassament poblades.
Quan falten nou anys perquè expiri el termini previst d’acabament de la Muralla Verda, els reptes són majúsculs. S’han reforestat quatre milions d’hectàrees, cosa que només representa un 4% de la superfície que s’aspira a replantar. Si es compten els territoris reforestats de fora de l’àrea de la Muralla Verda, almenys s’arriba a uns divuit milions d’hectàrees.
Haïdar el-Ali sap que ha de fer pressió. “El gran problema és el temps”. L’home passa amb cotxe per davant d’una tanca que han tombat. Hi ha un ramat de vaques d’uns quants centenars de caps de bestiar pasturant on hi havia indicat un territori protegit. Els seus acompanyants en fan sortir el bestiar. El pastor esbossa un somriure quan El-Ali li demana explicacions, i diu que l’herba feia més goig a l’altra banda de la tanca.
Abans la gent portava el bestiar allà on volien, diu El-Ali. “No és fàcil canviar costums de segles”. Però també es tracta d’aconseguir això, en la lluita contra el canvi climàtic, conclou El-Ali. •
Fritz Schaap
© Der Spiegel
Traducció d’Arnau Figueras