John McKinney s’atura en una vorera de davant del Museu de la Derry Lliure i diu: “Va passar aquí”. A terra hi ha burilles i un embolcall de xocolata Cadbury, i just al costat hi ha aparcat un BMW. Aquest és el lloc on William, el germà de John, va recórrer els últims metres de la seva vida arrossegant-se: amb una bala a l’avantbraç i una altra a l’esquena.
Existeix una gravació moguda d’aquesta escena enregistrada pel mateix William. La càmera grava persones que fugen a través d’un aparcament del barri de Bogside. Després l’aparell cau a terra.
Uns veïns van arrossegar William, de 27 anys, fins a una casa propera, on va morir dessagnat. Era cap a un quart de cinc de la tarda del 30 de gener del 1972.
El Diumenge Sagnant.
Gairebé cinquanta anys després, John McKinney fa lliscar el polze per la pantalla del seu mòbil fins que troba la imatge amb mala resolució d’un jove uniformat. Amb una boina al cap i pintura de camuflatge a la cara, el presumpte criminal somriu amb els llavis prims. “Soldat F”, diu McKinney. Aquest és el seu nom en clau, tot i que aquí a Derry —els britànics en diuen oficialment Londonderry— quasi tothom sap com es diu. Ara deu tenir gairebé 80 anys. “He estat esperant tota la vida que se’l jutgés”. Aquesta tardor finalment hauria de posar-se en marxa el procés judicial.
Tanmateix, sembla que l’espera de John McKinney i de molts nord-irlandesos no s’acabarà tan aviat.
A mitjan juliol, el secretari d’Estat per a Irlanda del Nord, Brandon Lewis, va confirmar el que molta gent de la província feia anys que temia: Londres vol fer una llei per aturar la investigació judicial del que s’anomena eufemísticament els Troubles (‘disturbis’). Si tirés endavant la llei, cap terrorista, cap policia ni cap soldat no haurien de fer front a penes per la seva implicació en un dels capítols més sagnants de la història britànica.
Entre el 1969 i el 1998, es van enfrontar majoritàriament republicans catòlics contra principalment unionistes protestants en una guerra civil pel futur d’Irlanda del Nord. Mentre que els uns lluitaven per la reunificació d’Irlanda, els altres combatien —amb el suport de l’exèrcit britànic— perquè la província continués formant part del Regne Unit. Van morir més de 3.500 persones, sovint individus totalment innocents, molts en circumstàncies que encara no s’han aclarit. Però ara Boris Johnson vol, en paraules seves, “posar punt final als Troubles”, fet que ha provocat una consternació unànime en tots els partits i els representants dels familiars de les víctimes d’Irlanda del Nord.
Amb el seu projecte, Johnson ha creat més malestar a la província, que d’ençà de l’acord de “pau freda” del 1998, no ha viscut mai un període de veritable calma i on no fa gaire hi va tornar a haver-hi violència. Els unionistes estan furiosos perquè, amb l’acord del Brexit signat per Johnson amb la UE, Irlanda del Nord s’ha acostat més a Irlanda econòmicament. La principal formació unionista, el Partit Unionista Democràtic (DUP, en anglès), viu un moment convuls i els seus adversaris més radicals van a l’alça. L’equilibri de forces establert el 1998 a Stormont, la seu del govern de Belfast, trontolla.
El moment no podria ser més desfavorable per provocar malestar. El Govern d’Irlanda s’ha mostrat “profundament alarmat” pels plans recents de Londres. Però, igual que amb el Brexit, Johnson sembla disposat a ficar més llenya en aquest foc del nord-est de l’Atlàntic.
En el programa electoral del 2019, Johnson ja havia promès als exsoldats britànics i als antics policies nord-irlandesos que mai no se’ls processaria pels crims comesos durant els Troubles. Tanmateix, els experts en dret van objectar que amnistiar els suposats assassins uniformats infringiria el Conveni Europeu de Drets Humans. Per aquest motiu, entre altres, els conservadors radicals veien amb bons ulls fins i tot sortir del conveni.
Ara Johnson ha trobat una altra via. La nova llei preveu un termini de prescripció que valdrà “igualment per a tots els fets relacionats amb els Troubles”. Quedarien impunes fins i tot assassinats comesos abans de la signatura dels acords de Divendres Sant del 1998 i fins i tot poc després, tant si haguessin estat comesos per un soldat com per un combatent de l’IRA.
En canvi, Londres vol que una comissió independent de la veritat i la reconciliació a imitació del model sud-africà aclareixi els fets dels trenta anys de guerra civil. Diuen que només sense amenaces de penes es pot animar els autors dels fets a trencar el silenci i que aquesta és l’única manera que els familiars de les víctimes com a mínim puguin veure aclarides les circumstàncies de la mort i el parador dels seus familiars.
La llei tindria unes conseqüències dramàtiques. De la nit al dia la policia nord-irlandesa aturaria els prop de 1.200 processos d’investigació sobre delictes mortals. En 585 casos s’investiguen assassinats que haurien comès combatents de l’IRA o altres milícies republicanes. En 291 casos els autors van ser suposadament paramilitars lleialistes. Tanmateix, en 289 casos hi ha una clara sospita que els responsables van ser soldats britànics i en 51 casos policies nord-irlandesos. Tots ells ara podrien respirar alleujats.
Només seguirien endavant alguns processos contra exmilitars o expolicies que ja estan en marxa. Però no són gaires. I des de començament de maig és dubtós que en aquests casos realment es dicti sentència. Aleshores va acabar de manera abrupta un judici per assassinat contra dos exparacaigudistes britànics, el Soldat A i el Soldat C, perquè el tribunal no va admetre les proves de càrrec més importants de l’acusació. Dos mesos més tard, també es va interrompre fins a nou avís el procés contra el Soldat F. John McKinney creu que això va ser per ordre del Govern britànic: “Fan tot el que poden per protegir els seus”.
Així quedaria impune una de les massacres més terribles de la història d’Irlanda del Nord. El 30 de gener del 1972 es van manifestar milers de persones al barri catòlic de Bogside, a Derry, contra la nova potestat de la policia de detenir sospitosos sense judici previ. Tot d’una, els paracaigudistes britànics van obrir foc. Al cap d’una mica més d’una hora, havien mort tretze persones, i una altra persona va morir més tard a causa de les ferides. A diverses víctimes se’ls va disparar per l’esquena, aparentment mentre fugien.
Després de dècades de negació per part del Govern britànic, el 2010 un jutge d’instrucció va concloure que cap dels morts ni dels ferits del Diumenge Sagnant no suposava una amenaça per a les forces de seguretat, les quals es van descontrolar. A continuació, van passar nou anys fins que almenys es va poder acusar un dels soldats, el Soldat F, per doble assassinat i cinc temptatives d’assassinat.
John McKinney no se’n sap avenir que ara potser també quedi impune aquell home. Aleshores no sols van disparar per l’esquena el seu germà William, que treballava d’impressor al Derry Journal. Durant anys, a la seva família la van tractar com si fossin criminals. McKinney recorda que, quan tenia 8 anys, a la sala d’estar de casa dels seus pares va llegir en veu alta a la seva mare (que no sabia llegir) una carta escrita amb tinta vermella en què un remitent anònim escrivia que William “es mereixia morir”. McKinney deixa anar una breu riallada d’incredulitat en els moments dolorosos de l’explicació. Sovint riu durant l’entrevista. I declara: “El 1998, ens van prometre que Irlanda del Nord estava a punt de viure un nou començament. Ara, Boris Johnson fa tornar enrere els rellotges”.
McKinney no està sol en la seva indignació. Els plans d’amnistia de facto han obert ferides cicatritzades a tot Irlanda del Nord, i no solament al costat republicà. Julie Hambleton, que va perdre la seva germana Maxine el 1974 en un atac bomba suposadament de l’IRA a Birmingham en què van morir 21 persones, ha escrit una carta oberta a Johnson en què li pregunta: “Si un dels seus estimats hagués volat pels aires i hagués quedat desfigurat fins al punt que vostè només l’hagués pogut identificar per les ungles, també la faria una llei tan obscena?”.
Anteriorment, poques vegades havien estat tan d’acord gairebé tots els partits i afectats de les diverses confessions. El govern conservador, amb la seva proposta legislativa, almenys ha aconseguit això.
Amb tot, Johnson de moment ha fet cas omís de totes les protestes. Si bé en les pròximes setmanes vol iniciar converses amb els actors de Belfast i Dublín, fonts properes al primer ministre ja han deixat clar que portarà la llei fins al final si abans de final d’agost no hi ha cap contraproposta viable sobre la taula.
Johnson té pressa. I probablement té motius per tenir-ne.
Resulta que, si la seva llei d’amnistia no arriba a bon port, aviat s’obririen nous processos o es tancarien investigacions que podrien donar una imatge encara més terrible del paper de l’Estat britànic durant els Troubles. Des de fa anys, per exemple, els nord-irlandesos esperen amb gran expectació un informe sobre la banda de Glenanne, que als anys setanta va cometre diversos atacs bomba i assassinats contra catòlics i a la qual van pertànyer presumptament diversos soldats britànics.
El més espinós per a Londres, però, és la investigació, ja molt avançada, del cas Stakeknife. Aquest era el nom en clau d’un agent infiltrat dels serveis secrets britànics que va aconseguir arribar a ser líder del departament de seguretat de l’IRA i que, irònicament, va ser responsable que es descobrissin suposats traïdors. Va participar presumptament en l’assassinat de fins a cinquanta persones. Per protegir el seu agent, es creu que, conscientment, els serveis secrets britànics no van impedir uns quants atacs de l’IRA.
La llei, presentada amb tanta precipitació, serveix més que res per enterrar per sempre “la veritat que hi ha darrere la guerra bruta de la Gran Bretanya a Irlanda”, creu Mary Lou McDonald, líder del partit republicà majoritari, el Sinn Féin.
No està clar, però, que Johnson s’acabi sortint amb la seva. Alguns advocats dels familiars també veuen en aquesta iniciativa una violació del Conveni Europeu sobre Drets Humans i han anunciat que emprendran accions legals. Així doncs, aquesta controvertida llei del brexiter Boris Johnson podria acabar sent dirimida precisament per un tribunal europeu. •
Jörg Schindler
© Der Spiegel
Traducció d’Arnau Figueras