La famosa sèrie de televisió Vikings construeix la trama a partir de Ragnar Lodbrok, llegendari cabdill suec, i del seu fill i hereu Bjorn Ragnarsson o Järnsida. No està clar que siguin personatges històrics, sobretot el pare. Però sí que és vera que almenys existeixen unes poques referències documentals de tots dos, tant a les cròniques medievals cristianes com a les sagues escandinaves.
A les cròniques cristianes medievals se cita un Bier Costae ferreae, o Björn Costat de ferro —o, també, Costelles de ferro — que se suposa que fou el gran cabdill viking que encapçalà la gesta que va ser l’expedició de saqueig en el Mediterrani, a tots els Països Catalans inclosos, entre els anys 859 i 862.
Björn i els vikings
Els anomenats Annals de Sant Bertí —trobats a l’abadia d’aquesta localitat, avui a Bèlgica— són una crònica que va del 830 al 882 dels regnes francs, escrita per Prudenci, bisbe de Troyes i, a la seva mort, per Hincmar, arquebisbe de Reims. Es tracta d’una obra, continuadora d’una altra del mateix estil, que pretén ser la referència dels principals fets que s’esdevingueren en els territoris francs al llarg del segle IX. Entre les vicissituds que patiren en aquell segle s’hi citen especialment les expedicions de saqueig a càrrec dels pobles dels nord, els vikings.
En una d’aquestes cròniques es narra com l’expedició dels guerrers del nord ascendí el 845 pel Sena terra endins. Els Annals fan referència al cap viking d’aquesta incursió que anomenen, en llatí, Berno, que, amb posterioritat, se suposà que seria l’esmentat Björn. En el segle XI un cronista normand, Guillem de Jumièges o Guillelmus Gemeticencis, es referí a les diferents onades d’expedicions vikingues que dues centúries abans havien assolat els regnes francs i identificà aquell Berno com a Bier Costae ferrae, del que assegura que era un dels Lotbroci regis filio o fill del rei Lodbrok.
En la tradició nòrdica també s’identifica Björn com un dels fills del rei Ragnar Lodbrok, tal com apareix a la Ragnarssona báttr —’Saga dels fills de Ragnar’—, i se cita els seus germans Ivar el desossat, Hvitserk, Ubbe, Halfdan i Sigurd, així com tres germanastres, fills de Ragnar i una dona anterior a la mare de Björn: Friedleig, Eric i Agnar. Tota aquesta descendència protagonitzà enfrontaments amb d’altres cabdills suecs i feren expedicions de saqueig a terres que avui són Dinamarca, Anglaterra, França....Segons les sagues nòrdiques, Ragnar i els seus fills conqueriren, a més, aproximadament un terç del territori que avui ocupa Suècia. Quan el patriarca morí, Björn va ser el que heretà el regne. I se suposa que fou qui inicià una ambiciosa política d’expansió cap a mitjan segle IX, fixant-se cada cop més en les terres del sud.
Segurament, els vikings obtenien la informació suficient per decidir cap on volien anar a saquejar d’incursions prèvies a càrrec de grups reduïts que inspeccionaven el terreny, se’n duien el que podien i, en tornar, oferien als seues caps informació suficient per preparar les futures expedicions més ambicioses. A principis del segle IX diversos d’aquests petits grups de guerrers nòrdics atacaren, a mode d’avançada, les costes del nord del regne franc i comprovaren que podien ascendir a través del Sena per ampliar el radi d’acció de les seves rapinyes. L’èxit els animà i repetiren incursions fins que el març de 845 un gran exèrcit —unes 120 naus — comandat per Björn arribà fins a París, on causaren grans estralls i obtingueren un bon botí, així com una compensació per retirar-se i no destruir la ciutat. La seguiren altres expedicions que usaren la mateixa via. Atacaren fàcilment totes les localitats de les voreres fluvials una vegada i una altra. Les riqueses que sumaren foren enormes.
Aquells èxits van obrir els ulls als nòrdics sobre els tresors que els esperaven en les terres més al sud. I segurament així fou com Björn començà a pensar a dur a terme l’expedició més ambiciosa que havien protagonitzat mai els vikings. En
paral·lel, també alguns caps guerrers dels nord començaren a establir-se en les terres que d’altres havien atacat. Segons allò escrit a Sapiens per Cristina Masanés amb l’assessorament històric de José Enrique Ruíz-Domènec, “la mar i les vies d’aigua van ser els grans aliats vikings. Cap dels grans rius d’Europa es va resistir als remers del nord. El Tàmesi, el Sena, el Rin, el Volga, l’Elba, el Guadalquivir i també l’Ebre. Remers i naus, de banderes vermelles i grans dracs de fusta tallats als mascarons de proa, atemorien arreu on passaven. Eren molt ràpids en les seves ràtzies. En les segones i terceres onades invasores, a més de saquejar, els vikings també s’instal·laven a les terres conquerides. Primer van ser les costes de la Bàltica i de la mar del Nord, després van baixar fins a Escòcia, Anglaterra i Normandia, on van crear estats vikings a ultramar. Després van venir les grans distàncies i les incursions cap al sud“.
En efecte, els vikings atacaren les costes europees, les saquejaren, però també fundaren enclavaments que permeteren que, amb el temps, es forgessin les futures nacions del nord: Suècia, Noruega, Finlàndia, Islàndia, Dinamarca, Anglaterra i Irlanda. I no només això. Aquests excepcionals navegants arribaren a Groenlàndia, se suposa que tocaren costes americanes, tingueren relacions amb les comunitats russes i entraren en el Mediterrani.
L’atac al Mediterrani
A principis del segle VIII, els pobles de les actuals Suècia i Noruega havien augmentat força de població. Entre que les terres eren difícils per a l’agricultura, el perill que sentien davant del francs —que amb Carlemany havien suposat una seriosa amenaça—, la seva cultura guerrera que els inspirava i marcava la vida i el desenvolupament tecnològic que els permeté crear els ràpids i lleugers drakars, van prendre la decisió de buscar i prendre recursos d’altres pobles. I ho convertiren en la seva forma de vida.
Les primeres expedicions, modestes i, com s’ha dit, d’inspecció —tot i que també saquejaven el que podien— no passaven de la dotzena de vaixells. En el cas del regne franc la primera data de 799. Després, quasi cada estiu repetiren. Cada una era més poderosa que l’anterior. L’èxit els portà, amb el temps, a organitzar vertaders exèrcits. Com també s’ha fet referència, la incursió de 845 que ascendí pel Sena estava formada per unes 120 naus, les més grans de les quals —d’uns 30 metres d’eslora — podien encabir fins a 120 homes cada una. Les altres, entre 30 i 60. En conjunt podien ser ben bé uns 10.000 guerrers. L’exèrcit viking que posà altre cop setge a París entre 885 i 886 fou encara prou superior.
La mateixa tàctica d’atacs progressius posaren en pràctica amb les terres de més al sud. En alguna d’elles obtingueren informació del que anomenaren Jakobsland (‘Terra de Santiago’). I decidiren visitar-la. A finals del segle VIII, grups reduïts de vikings feren incursions en el nord de l’actual península Ibèrica. Però no va ser fins a l’any 842 quan un exèrcit important, se suposa que liderat per Björn, assaltà diverses localitats del nord peninsular. Robaren, violaren, segrestaren —per vendre com a esclaus— i assassinaren a la ciutat de Clunia —ara la Corunya—, Gijón... el que trobaren els agradà i el fill de Ragnar decidí tornar-hi més endavant i aventurar-se cada cop més al sud.
Dos anys més tard, el 844, tornaren a atacar amb un exercit superior a l’anterior vegada —amb més d’un centenar de naus, la meitat de les quals eren de les grans— i saquejaren 17 ciutats i pobles del nord peninsular. Quan en els anys posteriors els cristians s’organitzaren millor per a la defensa, Björn ordenà —com sempre: els vikings no volien guerres obertes sinó saquejar; si la resistència era massa important, se n’anaven cap a un altre objectiu— baixar cap al sud per buscar presses més fàcils. Lisboa, Cadis i Sevilla, entre d’altres, van ser objecte dels saquejos dels guerrers del nord.
Les topades amb els exèrcits d’al-Àndalus i dels regnes cristians eren brutals, sanguinàries i deixaven centenars de morts, i a vegades milers. Els nòrdics no sempre se sortien amb la seva. De tant en tant rebien severes derrotes, com la del mateix any 844 contra les forces de l’emir Abd al-Rahman II, que suposà uns 1.500 vikings morts. Tanmateix, els homes del nord no deixaren per això de visitar les que consideraven riques terres del sud. A partir d’aleshores, amb intermitències, durant tot el segle IX els vikings seguiren atacant les possessions cristianes i musulmanes de la Península.
El 860, l’expedició vikinga atacà primer de tot, com sempre havien fet, el nord peninsular. Arribaren a Pamplona, on després de saquejar-la, raptaren el rei i l’alliberaren després que els paguessin un rescat fabulós. En aquesta ocasió, l’exèrcit nòrdic era més nombrós que els anteriors i estava preparat per prosseguir el camí de devastació cap al sud i, aquest era el gran objectiu, entrar a la Mediterrània. Així ho va fer: després de tornar a saquejar totes localitats atlàntiques de la Península que pogué, embocà cap a Gibraltar, assaltà pobles costaners d’al-Àndalus i anà pujant pel litoral (avui andalús i murcià) atacant les poblacions que trobava.
Així va ser com, poc després, els vikings arribaren al que avui és el País Valencià, on provocaren grans estralls a tots els pobles que trobaren en el seu avanç cap al nord. Especialment sanguinaris foren els atacs a Oriola i Dènia. Pocs dies més tard, arribaren a Tortosa i en les setmanes següents atacaren i devastaren totes les poblacions properes a l’Ebre. Com sempre, els assalts eren molt ràpids, brutals, sanguinaris i s’emportaven totes les riqueses i esclaus que podien. En alguna d’aquestes operacions degueren obtenir informacions sobre unes illes Mediterrània endins que tot indicava que serien ser pressa fàcil. No s’ho pensaren gaire. Segons l’historiador mallorquí Pere Xamena Fiol, els nòrdics feren un desastre absolut en totes les Illes, provocant-hi una seriosa despoblació a cada una. Assassinaren molta gent i s’emportaren molta d’altra que veneren com a esclava, possiblement al nord d’Àfrica. Els atacs als Països Catalans de la segona meitat del segle IX s’inscriuen en el moment de màxim esplendor de la cultura guerrera vikinga, que es perllongà durant el X.
A començament de l’XI les coses canviaren prou. Per una banda, els vikings començaren a rebre importants derrotes que, de fet, suposaren la fi del predomini de la seva tàctica d’atacs llampec. La de 1066 a Stamford Bridge, Anglaterra, fou la primera, la que marcà l’inici de la decadència que durà tot aquell segle. Però no només fou una qüestió de decadència militar. També molts caps vikings amb el temps s’anaren establint en els llocs del continent europeu que els seus antecessors havien saquejat, es feren cristians i així ajudaren a germinar nous pobles, mesclats amb la població antiga. En algun cas, aquests nòrdics ja cristianitzats seguiren atacant pobles del sud, com fou el cas a principis del segle XII dels noruecs del rei Sigfrid que assaltaren les Balears. Les cròniques de les seves víctimes parlen de vikings, però en realitat ja no tenien res a veure amb l’esplendor dels segles VIII, IX i X. L’era vikinga ja s’havia esvaït. •