La imatge del peu d’una persona calçat amb una espardenya a punt de xafar una esvàstica és ben coneguda. De reproduccions se n’han fet moltes, atès que la claredat de l’obra la converteix en referencial. La història que hi ha al darrere és el que ha rescatat ara la Fundació Reeixida, una entitat nascuda el 2004 amb la vocació de divulgar la cultura catalana normalitzant la relació entre els Països Catalans.
Enguany, quan es compleixen 85 anys de l’inici de la Guerra Civil, la fundació esmentada ha recuperat la fotografia Aixafem el feixisme, que va esdevenir un cartell icònic d’influència mundial. El fotoperiodista Jordi Borràs n’ha fet una reedició impresa sobre paper per postproduir la imatge. Oriol Falguera, president de Reeixida, explica que aquesta iniciativa forma part del projecte Memòria Nacional, que pretén “traure a la llum desenes de personalitats extraordinàries que han situat Catalunya i la lluita per la llibertat al centre de les seves vides”. La campanya compta amb la complicitat de la Federació Llull, integrada per Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià i l’Obra Cultual Balear.
La història d’una imatge
Segons explica Reeixida en una nota de premsa, els fills de Pere Català i Pic, Francesc i Pere, van comprar fang al carrer Tallers de Barcelona per emmotllar l’esvàstica que havia de servir per il·lustrar la famosa foto. El fotògraf i el seu fill Francesc, que llavors tenia 14 anys, es van dirigir a l’edifici de la Capitania General de Barcelona, situat davant del port. Una nit, l’artista va retratar el peu d’un mosso d’esquadra, alçat uns centímetres damunt del terra on hi havia col·locat el símbol nazi. La imatge donaria la volta al món, i es va convertir en un dels primers cartells del Comissariat de Propaganda.
Ester Boquera, periodista, està especialitzada en el paper que va desenvolupar aquesta entitat. “És el primer organisme propagandístic i persuasiu que es crea a Catalunya amb dimensions considerables”, explica, i detalla que, tot i el que s’acostuma a dir, “no va ser el primer d’Europa, atès que durant la Primera Guerra Mundial es va crear, a la Gran Bretanya, el Ministeri d’Informació”. Sí que va ser, en canvi, el primer organisme d’aquest tipus a l’Estat. Es va crear a l’octubre del 1936 per part de la Generalitat, i el Govern de la República Espanyola fundaria el Ministeri de Propaganda tot just un mes després.
Al capdavant del Comissariat hi havia el figuerenc Jaume Miravitlles (1906-1988), “que tenia una consciència molt clara de la importància que tindria la propaganda durant la guerra”, explica Boquera. Miravitlles havia coincidit amb Català i Pic al Comitè de Milícies Antifeixistes, i tots dos serien les dues grans ànimes del Comissariat, que depenia de la Presidència de la Generalitat.
L’autor de la biografia de Pere Català i Pic, l’argentí Pablo Giori, explica que el paper del fotògraf en aquesta entitat era dissenyar l’estratègia publicitària. “Calia coordinar tota la comunicació, i el fotògraf tenia clar que no tot podia dependre de la penjada de cartells sense coordinació, que és com es feia fins aleshores”. Ester Boquera reforça la idea: “Cal tenir present que Catalunya viva un moment d’efervescència publicitària: hi ha escrits de l’època en què s’explica que no es podia estar al carrer de tanta publicitat que hi havia”. Eren necessàries, doncs, noves maneres de transmetre els missatges propagandístics.
És amb aquesta idea que es crea Aixafem el feixisme. El cartell es documenta per primera vegada el 24 d’octubre de 1936, tot i que estava feta abans, i és l’únic del moment fet amb una fotografia. La resta estaven fets amb dibuixos. Giori matisa el fet que la Generalitat donara treball als artistes amb intencions propagandístiques servia, també, perquè aquest sector tan influent no es revoltara en aquell context d’escassetat.
Tornant al cartell, “la seva és una característica molt diferencial”, diu Giori. “Catalunya es va avançar molt. Fins a la Primera Guerra Mundial (1914-1918), tots els cartells eren amb dibuixos, perquè encara no es podien fer fotografies a gran escala. La Guerra d’Espanya (1936-1939) va servir per preparar la propaganda de la Segona Guerra Mundial (1939-1945), i el que va fer tothom a partir de llavors amb la propaganda bèl·lica amb fotos, Català i Pic ho feia des de 1931 amb la implementació de la fotografia”. Malgrat que s’acostuma a dir que Català i Pic és el fotògraf de la guerra, Giori matisa que “durant aquest període només tenim constància d’una fotografia seua, que és un retrat del filòleg Pompeu Fabra (1868-1948) al juny de 1938”. La foto Afaixem el feixisme podria ser d’abans de juliol de 1936, tot i que el més probable, segons Giori és que es realitzara entre el setembre i l’octubre d’aquell any.
Segons Boquera, preguntada pels objectius amb què va complir el Comissariat de Propaganda, aquesta entitat evidencia que “la propaganda catalana va guanyar la guerra”, atès que “parlem d’un organisme molt visionari que ja preveia la publicitat per televisió en una època en què aquest mitjà no estava, ni de bon tros, popularitzat. Allò demostra que hi havia una visió de futur, d’anar més enllà de la guerra i de pensar en estratègies de propaganda una vegada es guanyés”, cosa que, com se sap, no va ocórrer.
En tot cas, la imatge de Català i Pic va donar la volta al món. El novel·lista francès André Malraux (1901-1976) va considerar aquell cartell com un dels cinquanta més importants de la història. “I parlem de l’opinió de tot un referent de la cultura democràtica de l’època”, destaca Giori. Boquera afegeix que Malraux va poder popularitzar la imatge gràcies a la seua inclusió a la pel·lícula Espoir, Sierra de Teruel, dirigida pel novel·lista, rodada en gran part a Barcelona i que explica l’episodi en què l’escriptor va participar a la guerra combatent amb el bàndol republicà. “La pel·lícula va fer que el cartell viatgés per tot el món”, diu la investigadora.
L’intensa vida de Pere Català i Pic
El fotògraf ha passat a la posteritat, en gran part, pel cartell Aixequem el feixisme, però era tot un guru en el seu àmbit professional. A més de fotògraf, també pot ser considerat un acadèmic. Un dels seus nets, Rafael Català, responsable de l’editorial Rafael Dalmau Editor, explica que el seu avi “va fer valer la fotografia com a element social i cultural, cosa que avui sembla molt evident, però fa un segle no ho era tant”.
Pere Català i Pic va treballar el fotomuntatge, va ser un referent a l’hora d’introduir la fotografia en la publicitat i va donar importància a la fotografia com a document, explica. Entre el 1915 i el 1923 va participar, a través de Josep Puig i Cadafalch (1867-1956), en un projecte impulsat per la Mancomunitat —presidida en aquell moment per l’arquitecte— adreçat a inventariar tot el patrimoni arquitectònic de Catalunya: santuaris, monuments, ermites, castells... “El meu avi donava importància a allò que havia fet la gent per mantenir el fil de la memòria històrica i la continuïtat de les obres”, diu Rafael Català.
L’editor explica que, fruit d’aquesta inquietud, el seu avi contribuiria a la recuperació dels castellers. Veí de Valls (Alt Camp) entre 1915 i 1931, localitat en què havia nascut el 1889, “mai no va poder retratar un castell, perquè aleshores estaven en decadència, i va fer la feina de buscar, entre fotògrafs i col·leccionistes —que n’hi havia ben pocs—, fotografies de castells, cosa que en va permetre la recuperació d’imatges”. Rafael Català, en aquest sentit, fa valer el fet que el seu avi no només va donar valor documental a la fotografia, sinó també un valor de llenguatge social. “Durant els seus quinze anys a Valls retrata els seus veïns: el farmacèutic, l’obrer, el metge, el capellà... A Valls, la quarta ciutat industrial de Catalunya en aquell moment, hi havia un interclassisme que ell va voler reflectir”. Una vocació que va adquirir a París, on va viatjar i va descobrir que a la capital francesa la fotografia tenia un valor afegit. “Per a ell el fotògraf era també un investigador, i la seva etapa dels anys trenta s’entén a partir d’aquest salt qualitatiu”.
De fet, Català i Pic, als anys trenta, va encomanar estudis estadístics per comprovar l’impacte de la fotografia en la publicitat. Treballava a l’Escola Industrial de Barcelona fent classes de psicologia de la publicitat, i es va convertir en un dels referents de la disciplina. Fanàtic de la concreció, prescindia de les paraules i ho apostava tot al llenguatge visual: a fer parlar les imatges per elles mateixes. El fotògraf també treballaria per a empreses grans, com ara la Ford, i també per a mitjans de comunicació. Amb el Comissariat de Propaganda editaria la revista Nova Ibèria i els dos centenars de llibres publicats per l’esmentat organisme, on era el cap tècnic i d’edicions. Després de la guerra, tal com explica Pablo Giori, Català i Pic es dedicaria a la fotografia d’empresa, i tot i no publicar cap llibre, a la seua biblioteca s’han descobert novel·les i contes escrits per ell mateix. “Era un humanista interessat per la cultura popular”, defineix l’argentí.
Republicà declarat, militant de la UGT i del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria), proper a Acció Republicana i seduït per Francesc Macià (1859-1933), sobta el fet que Pere Català i Pic no patira cap represàlia una vegada acabada la guerra, atès que va decidir no exiliar-se. El seu net, Rafael Català, explica que el fotògraf tenia bones relacions amb gent dels dos bàndols i que va rebutjar la idea de marxar a l’exili, oferida directament pel filòsof Francesc Pujols (1882-1962) i l’escriptor i periodista Rafael Moragas (1883-1966). De fet, Pere Català i Pic tenia decidit marxar a Prada de Conflent —on precisament s’exiliaria el lingüista Pompeu Fabra—, però les malalties simultànies de la seua filla, de la seua mare i de la seua dona
—que va faltar dos dies després de l’ocupació de Barcelona—, li van fer rebutjar l’exili per no haver d’abandonar-les.
Segons relata l’editor Rafael Català, va ser llavors quan va restar amagat a casa i va cremar tot allò que li podia comprometre. A l’estiu del 1939, pocs mesos després del final de la guerra, viatjaria a Valls, on coneixia l’alcalde franquista, que havia sigut client seu. L’alcalde li va signar un document de bona conducta que li va facilitar la supervivència, tot i que no va poder treballar —va haver de viure dels seus fills— i va patir l’exili interior.
I aleshores, com és que va sobreviure el cartell Aixafem el feixisme? Ningú de la seua família sabia que l’havia guardat. Pere Català i Pic moria el 13 de juliol de 1971, tot just ara fa cinquanta anys, i un temps més tard, el pare de l’editor Rafael Català i Dalmau, fill del fotògraf Pere Català i Pic, el descobriria, doblegat i amagat en una maleta de doble fons. “El cartell, per tant, té un doble valor: l’esforç documental i sentimental, atès que malgrat la repressió el va guardar perquè perdurés”, diu Rafael Català. •