En una Europa que encara enterrava sota els seus nous edificis les runes de la guerra, artistes com l’alemany Wolf Vostell organitzava ja des de 1954 happenings de dé-collage als carrers de París, convidant al públic a cultivar l’esperit crític trencant en bocins aquella imatgeria publicitària que propagava, entre altres consignes, les bondats de l’American way of life. Des de 1961, els artistes del Nouveau Réalisme entorn del crític Pièrre Restany cultivaren aquesta tècnica en els seus treballs pictòrics.
Seixanta anys després trobem en l’obra de Mark Bradford no només una inversió d’aquella tècnica que destrossava pòsters i cartells (perquè ell els recull i els col·lecciona), sinó també el ressò d’aquella actitud subversiva que atorgava a les restes matèriques de la societat de consum un valor simbòlic i qualitats estètiques pròpies. Bradford, que va passar uns anys treballant al saló de perruqueria de la seva mare i va tenir una dura experiència de la vida nocturna a Los Angeles, va emprendre la seva carrera artística molt marcat per aquell període. Molt aviat féu del seu quefer un compromís contra tota forma de violència i opressió, que anys més tard culminaria amb la creació de la Art and Practice Foundation, junt amb l’activista Allan di Castro i la filantropa i col·leccionista Eileen Harris Norton. Considerat un inquisitiu “excavador” dels “detritus del món”, l’artista es donà a conèixer internacionalment amb les seves imponents pintures-collages de caire expressionista i abstracte sorgits de l’amalgama de tota mena de vestigis de papers i matèries de rebuig. L’any 2017 fou representant dels Estats Units a la Biennal de Venècia amb “Tomorrow is another day”, un projecte específic de pintura que incloïa una enorme instal·lació escultòrica que penjava del sostre, “Medusa”, amb la que Bradford cridava l’atenció sobre la situació d’abús a les dones. L’any passat, el Texas’ Modern Art Museum Forth Worth acollia “End Paper”, una mostra que feia dels senzills papers que s’utilitzen per fer les permanents, el material vertebrador de 35 obres, incloent-hi el seu particular homenatge a l’artista americana Agnès Martin.
Si els relats que Mark Bradford transforma artísticament estan lligats a la seva realitat, a les seves experiències i als seus interessos, el seu projecte específic per la inauguració de Hauser & Wirth Menorca torna a estar lligat a les inclusions de papers i restes de tota mena en estructurades composicions de gran complexitat visual. “Masses and movements”, títol de la mostra, pren com a punt de partida un mapa de 1507, el Waldseemüller, en el qual apareix per primer cop la paraula Amèrica. Aquest antic vestigi de la cartografia mundial és el ressort idoni per desenvolupar un imponent conjunt de pintures, escultures i instal·lacions multimèdia que tenen en comú les distorsions dels perfils dels continents, el dinamisme de les línies corbes dels paral·lels i meridians del globus, l’estridència i el contrast cromàtic o l’addició de petits registres visuals. Aquestes obres íntegrament realitzades en torn a la cartografia, componen una elaborada reflexió visual que posa al centre del seu discurs el món actual i els reptes socials, econòmics i ecològics que es plantegen en l’horitzó de la humanitat.
Si bé hi les seves reproduccions molt bones, l’obra de Mark Bradford requereix la visió de proximitat per tal que es revelin tots els seus registres i tècniques. Són capes i capes les que creixen damunt el llenç, com si fossin matèries que arrossegades pels rius acaben el seu trànsit atzarós a la badia, o simplement com sabem que succeeix amb les ciutats antigues, com Roma, que té tants registres superposats. Diu Mark Bradford que el port de Maó i la seva història, així com el paisatge menorquí han estat molt presents a l’hora de crear aquest darrer projecte seu, que es percep poderós, vibrant, fascinant en la seva riquesa de solucions.
No n’hi ha un sinó molts planetes i moltes èpoques -pretèrites i futures, històriques i geològiques- en aquests mapes inventats de memòria als quals Mark Bradford testimonia tant la seva emoció pel bullici de la vida als carrers com la seva devoció pel silenci poètic de la matèria. És així com ens parla del foc i del gel, de l’aigua i la pedra, dels colors de les flors i de la força del vent, de textures envellides i de formes transformades en altres formes. Si bé la major part de les obres ofereixen distintes interpretacions, hem de destacar com un tret de mestria i domini del seu llenguatge la dualitat d’algunes peces, com l’impressionant díptic de colors grisos en el qual podem endevinar potser la imatge de la quietud després l’apocalipsi, o tal vegada el moment incipient de la formació dels continents, quan tot era matèria i encara no s’havia fet la llum.
I llavors, en contraposició a aquesta obra, gaudim amb la visió del dinàmic moviment que, com una tempesta de vent, sembla escombrar tot un continent. I tot seguit ens trobem cara a cara amb la força de la terra quan es vessen les seves entranyes en aquella pintura de roig ardent, per enaiguar-nos després els ulls amb la fresca verdor del que sembla un jardí. Ara ens allunyem per observar el conjunt, ara ens apropem i descobrim els nombrosos registres visuals que -a la manera del “quadre dins el quadre”- esquiten aquestes obres que semblen fetes amb les restes d’aquell “naufragi” que són tots els fets extingits i els retalls de vida que deixem enrere.
Desborden les etiquetes les pintures de Mark Bradford, com també va més enllà dels límits entre llenguatges el seu conjunt d’escultures, on paga la pena aturar-se i mirar en detall. Diu Bradford que els mapes són sempre abstractes, com els números, i que durant el 2020 les persones estàvem obsessionades amb les dades i les informacions. L’artista afirma també que les nomenclatures són definitòries i difícils de canviar, per això, potser, ha esborrat els noms en aquest conjunt de globus de la terra on els continents semblen pells cremades i els oceans són negres, una visió inquietant que ens interroga sobre el nostre present i també sobre el futur del planeta, que s’encongeix en cada nova peça del seguit que conforma la instal·lació.
No hi ha en aquests continents ni rastre de vida ni zones de verdor, no s’hi veuen els noms de ciutats ni cap evidència de fronteres nacionals. El què ens vol dir Mark Bradford -”molt té a veure amb el poder”- i el que hi veiem nosaltres pot ser el mateix o no. Tot és magne i petit, relatiu i transformat en aquests mapes d’un planeta que té en el continent africà -terra d’origen dels seus avantpassats- la massa continental més gran. L’illa de Menorca, tan petita, ni tan sols es veu en aquestes pells que semblen de cartó (o potser de plàtan).
L’artista, que és el millor intèrpret de la seva obra, no juga a les endevinalles amb el seu art. Més bé, n’ofereix obertament totes les claus en les seves entrevistes escrites i als vídeos en els quals ens parla en primera persona. Donat el nombre d’espais disponibles en aquest antic hospital del segle XVIII reconvertit en centre per l’art contemporani, Mark Bradford va dur a terme una darrera intervenció consistent en dibuixar els mapes del món buidant els contorns dels continents als murs de la sala. Per aquesta tasca, va comptar amb joves estudiants d’art que varen posar-hi color per, després, esborrar-hi part de les empremtes deixades durant el procés.
Bradford reflecteix aquí sobre el fet dolorós de l’emigració, que força a deixar-ho tot al darrere, fins i tot la memòria. Adonar-se de la importància de la pèrdua i de l’execrable negoci que és ceba amb els somnis dels desesperats, és prendre consciència d’un dels drames més cruents del present. És per això, que l’artista culmina el recorregut d’aquesta exposició oferint còpies impreses dels fraudulents anuncis que surten cada dia per vendre cases i donar préstecs. La mar i la terra, rerefons dels texts, protagonitzen aquest darrer episodi del viatge que hem fet amb l’artista pels mapes d’aquest món que travessa una de les seves etapes més crítiques.
No ens estranya l’atracció de Mark Bradford per un antic mapa i que, a partir de l’estímul d’aquest document, hagi volgut reflectir sobre aquest binomi inabastable que són els continents i les masses (de persones, de coses, de terres…). Ell que visqué el seu propi mite de salvació gràcies a l’art, de vegades mira al passat per trobar en les histories heròiques un referent que proporcioni sentit als seus propis reptes. Cartògraf ell també, Bradford ha sabut aquest cop descriure el seu viatge interior cap a la memòria com un veritable testimoni d’empatia amb el seu temps que, convidant a la complicitat, ens ha descobert en aquest artista americà l’esperit contestatari de la vella Europa.