Quan Joe Biden va anunciar la retirada de l’Afganistan a l’abril es mostrava confiat. L’exèrcit afganès estava preparat, deia el president en el seu discurs televisat des de la Casa Blanca. Hi havia 300.000 soldats que havien estat entrenats durant molt de temps amb l’ajuda d’Occident. Aquests homes lluitarien amb valentia, prometia Biden, pel benestar de tots els afganesos. Al juliol, Biden descartava la possibilitat que els talibans prenguessin el control de l’Afganistan.
Ara, només unes setmanes després, els talibans han pres Kabul. El president afganès, Ashraf Ghani, ha fugit del país. L’ambaixada alemanya ja ha estat evacuada. Les imatges recorden els últims dies de l’operació nord-americana a Vietnam, quan els soldats dels Estats Units només van poder organitzar una evacuació caòtica.
Durant els últims dies, l’avançament dels talibans ha estat imparable. Kunduz, Herat, Kandahar i Mazar-i-Sharif van caure en mans dels islamistes. Cada unitat de l’exèrcit afganès es rendia sense lluitar entregant armes, vehicles i municions als talibans.
Ningú en Occident havia previst aquesta velocitat en el triomf dels talibans. Els analistes nord-americans, en un principi, van assumir que Kabul podia tardar a caure un any i mig. Després la previsió era de sis mesos, i finalment de tres. En última instància, les ciutats clau van caure en pocs dies.
Com va col·lapsar l’exèrcit afganès, si estava entrenat per encarar un moment com aquest? Per què els soldats van entregar el país als talibans pràcticament sense lluitar, tot i la inversió nord-americana de 83.000 milions d’euros en les forces armades?
Mazar-i-Sharif, la metròpoli del nord de l’Afganistan, és la quarta ciutat més gran del país. Fins fa mes i mig, el campament alemany més gran es trobava allà. La Bunderswehr, força armada internacional d’Alemanya, va entrenar aquí durant anys al Cos l’Exèrcit Nacional Afganès.
Milers de soldats van rebre alguna mena d’entrenament bàsic, comptaven amb helicòpters de combat. Els soldats ajudaven en altres parts del país. A l’Afganistan eren reconeguts com “els falcons”.
El president Ashraf Ghani va visitar personalment Mazar-i-Sharif aquest divendres per donar suport a l’exèrcit. Dissabte, les tropes es rendien sense lluitar. Segons fonts militars, la Força Aèria dels Estats Units van bombardejar l’aeroport diumenge al matí. Se suposava que els avions i els helicòpters de combat de l’exèrcit afganès serien incendiats per evitar que els talibans en feren ús.
Qualsevol persona que pregunti als “falcons” fugits sobre com s’ha arribat a aquesta situació, escoltarà una frase reiterada: “El cos 207 de l’Exèrcit d’Herat, la ciutat de l’oest, s’havia rendit sense lluitar el dia anterior”.
Després de la retirada dels alemanys, “el cos es va desfer en qüestió de dies”, diu un instructor del país europeu que acompanyava la unitat fins la darrera primavera a l’Afganistan.
Una altra unitat de comandament que havia estat curosament construïda per professionals militars alemanys no va oferir cap resistència a la batalla per Mazar-i-Sharif. Després de la retirada dels alemanys, diversos oficials marxaren immediatament a l’estranger. Temien que els talibans els matessin davant les seves famílies. “Quan els primers oficials van fugir es va produir un efecte dòmino que va conduir a la desintegració de la unitat en uns dies”, diu un oficial alemany. En general, l’exèrcit afganès va caure “com un castell de cartes”.
Des dels Estats Units d’Amèrica ara es culpa, obertament, la mala moral de les tropes pel desastre. “Els diners no poden comprar un testament”, deia divendres passat el portaveu del Departament de Defensa, John Kirby.
Corrupció i mala gestió
La nul·la voluntat de lluita de l’exèrcit afganès, que s’ha manifestat en molts aspectes durant més d’una dècada, té molt a veure amb la corrupció desenfrenada i la mala gestió del Govern. Fins que el col·lapse de l’exèrcit ja era previsible, era habitual assignar càrrecs generals als homes favorits dels poderosos senyors de la guerra, que havien tornat a ocupar els principals càrrecs polítics de Kabul després de la caiguda dels talibans. Així, es van vendre els càrrecs dels oficials i es venien municions i armes en el mercat negre.
A la tardor del 2019, el comandament del batalló d’una unitat especial a Kabul va haver de fer-se ell mateix un uniforme, atès que el seu havia estat robat i comercialitzat en el mercat negre.
Sobre el paper, l’exèrcit afganès i altres forces del Govern sumaven 300.000 soldats. Però és probable que desenes de milers d’aquests efectius, o fins i tot més, siguin els anomenats “soldats fantasma”. Tot i que figuren als registres i van ser finançats pels Estats Units, no existeixen.
Els milicians pagats pel Govern afganès sovint estaven destinats a reemplaçar les afeblides forces armades. Però han estat pitjor equipats que els talibans els darrers anys. No tenien dispositius de visió nocturna ni rifles de franctirador, per exemple.
El mite de l’etern poder d’ocupació
A més a més, existia el mite que els polítics afganesos es beneficiaven de l’ocupació amb la teoria que els nord-americans eren, en realitat, una potència ocupant i que es quedarien per sempre a l’Afganistan. Aquesta teoria se sustentava en una presumpta conspiració geopolítica.
Es nord-americans van ser presentats com a bocs expiatoris del fracàs polític del seu propi Govern. Civils morts? L’exèrcit nord-americà en té la culpa. Falta d’equipament o d’infraestructures? Els nord-americans també en tenen la culpa. Molts soldats se sentien els auxiliars d’una potència odiada. Una situació gairebé esquizofrènica.
Fins al final, molts afganesos –civils, militars, polítics– no van creure que les tropes nord-americanes marxarien del país. El fet que ho fessin aquest estiu, també en secret, de la nit al dia, va provocar el col·lapse de l’elit afganesa. La retirada va fer que els soldats deixessin de creure en les seves pròpies capacitats.
La retirada, sobtada, no només va resultar fatal en termes psicològics, sinó també logístics. Els nord-americans havien construït l’exèrcit afganès segons el seu model. Volien crear un exèrcit modern, incloses les rutes de subministrament complexes que, sovint, només es podien mantenir per la via aèria.
Sobre el terreny, les tropes afganeses depenien del suport nord-americà. Els pilots de combat van responsabilitzar repetidament els talibans de les grans pèrdues. La petita força aèria de l’Afganistan que s’havia construït els darrers anys no va ajudar.
La retirada dels nord-americans va tallar les línies de subministrament
Però des que Occident s’hi va començar a retirar, gairebé no hi ha hagut atacs aeris per part dels nord-americans. Els avions afganesos no acostumaven a volar. Van ser atesos fins al final per proveïdors privats de serveis militars nord-americans que ara també s’han retirat.
Per raons polítiques, el govern afganès havia distribuït les seves pròpies tropes per tot el país. Amb la retirada dels nord-americans, era difícil cuidar els soldats. Molts es queixaven de la manca de municions, altres es morien de gana. L’escassa alimentació que rebia cada unitat no era suficient per mantenir el front, deia un oficial de la policia a Kandahar a The New York Times fa uns dies. Poc més tard, cauria la ciutat.
L’exèrcit afganès i el Govern de Kabul mai no han desenvolupat un pla per contrarestar la creixent ofensiva dels talibans. Fins al final, no van saber quines províncies cedir ni com protegir Kabul.
Només els talibans tenien una estratègia per capturar zones del país amb un ordre lògic com per vèncer l’enemic. S’infiltraven lentament en els districtes i aquests eren conquerits en un instant. Prenien el control dels passos fronterers i aïllaven Kabul dels beneficis duaners. Envoltar les capitals de província per després conquerir-les.
El president Ashraf Ghani, d’altra banda, s’ha aïllat de la resta del Govern i del poble amb un petit cercle de col·laboradors els darrers mesos. Ni tan sols va obrir el camí per una transició negociadora. El tecnòcrata tampoc no va poder mobilitzar la població per lluitar pel seu govern. I al final, molts soldats ja no sabien per qui se suposava que calia lluitar.