La importància d’un llibre no es veu només per les crítiques o per les vendes sinó també per com apareix als indrets i moments més inesperats. N’és un cas paradigmàtic The Catcher in the Rye, coneguda en català com El vigilant en el camp de sègol o bé, en l’edició de Club Editor traduïda per Xavier Benguerel el 1965, com L’ingenu seductor. Més enllà de ser una de grans obres de la literatura del segle XX i de les desenes de milions de còpies venudes, l’única novel·la de J. D. Salinger (1919-2010) va entrar per sempre a la cultura pop occidental el 8 de desembre de 1980, quan Mark David Chapman va assassinar John Lennon. No només en duia una còpia al damunt sinó que, més endavant, va declarar que havia matat l’ex-Beatle per “promoure la lectura” d’aquesta novel·la. L’ombra de l’autor arriba fins i tot a l’animació japonesa: l’antagonista de la primera temporada de Ghost in the Shell: Stand Alone Complex (2002) és un hacker i conegut com The Laughing Man —“L’home que riu”, el títol d’un dels seus relats— que fa servir un logo per mostrar-se en públic que conté una cita d’El vigilant...: “I thought what I’d do was, I’d pretend I was one of those deaf-mutes” (‘vaig pensar que em faria pensar per sord-mut’ en la traducció de Benguerel). La novel·la, però, era part de la història del segle passat fins i tot abans d’estar acabada. El 6 de juny de 1944, quan J. D. Salinger va desembarcar a Normandia amb l’exèrcit dels Estats Units, duia sis capítols solts del llibre a la motxilla.
L’aleshores sergent Jerry Salinger, com se’l coneixia, només tenia vint-i-cinc anys quan va ser enviat a Europa. Era un noi alt, prim i atractiu, amb els dits esgrogueïts pel tabac i les ungles mossegades, senyals d’una ànsia constant. La seva vida fins aleshores havia estat prou còmoda. El seu pare era un importador de productes carnis i la seva mare, d’orígens germànic i celta, s’havia canviat el nom de Marie a Míriam per encaixar entre els Salinger, que eren jueus. De fet, el seu fill va descobrir que la seva mare no ho era de naixement el dia del seu bar mitsvà, als tretze anys. També va ser d’adolescent que van anar a viure a Park Avenue, una zona opulent de Manhattan. El jove Jerry es va integrar a la nova escola privada participant a l’equip d’esgrima, al diari i unint-se al grup de teatre, però quan va començar a pensar seriosament fer-se actor va irritar tant el seu pare que el va enviar lluny, a una acadèmia militar, perquè acabés l’institut. És possible que la seva vocació literària naixés allà, escrivint històries amagat sota els llençols i il·luminant-se amb una llanterna.
Després de començar a anar a la universitat però abandonar-la al cap de poc, el seu pare va tornar a intervenir en la seva vida. Volia fer-lo un hereu digne del seu negoci, i és per això que el va enviar a Europa a aprendre’l. Les visites a escorxadors austríacs i polonesos, però, no només el van ajudar a decidir a seguir una carrera diferent, apartant-se del seu pare, sinó que és possible que tinguessin un paper important en el fet que fos pràcticament vegetarià durant la resta de la seva vida. En qualsevol cas, Salinger va viure els darrers temps de la Polònia i l’Àustria de preguerra, fins al punt que va abandonar Viena només un mes abans de l’entrada de les tropes alemanyes el març de 1938.
Un cop tornat, va matricular-se a la Universitat de Columbia. Allà va conèixer Whit Burnett, editor de la revista Story, i el març de 1940 va aconseguir publicar el seu primer relat. Després, en van arribar d’altres: Collier’s, el Saturday Evening Post... el The New Yorker, en canvi, se li resistia, i el jove Salinger va continuar intentant-ho amb una certa obsessió fins que, l’octubre de 1941, va acceptar publicar-li “Are You Banging Your Head Against the Wall?” (‘T’estàs donant cops de cap contra la paret?’), on Holden Caulfield, protagonista d’El vigilant... debutava com a personatge. L’atac japonès a Pearl Harbor i l’entrada dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial, però, van fer que la revista considerés massa frívol aquell relat sobre les vacances de Nadal i com Caufield s’enduia la seva antiga xicota, Sally Hayes, a fer el got. Salinger, molt desanimat, va continuar intentant-ho fins que el van cridar a files. En abandonar els Estats Units, es va endur les sis històries protagonitzades per Holden Caufield i la seva família que tenia escrites. Volia que fossin la base d’una novel·la.
El 4t Cos de Contraintel·ligència (CIC) va desembarcar a la platja Utah amb la segona onada de soldats i es va dirigir a l’interior, on va reunir-se amb el 12è Regiment d’Infanteria. Durant els vint-i-sis dies seguits de combats que van començar aleshores, els 3.080 homes de la unitat van reduir-se a 1.130. Malgrat tot, el sergent Salinger va continuar escrivint, traient el seu menyspreu per les idees de glòria associades a la guerra que vivia en primera persona. Va començar amb “The Magic Foxhole” (‘La trinxera màgica’), l’única obra seva que descriu el combat: una platja plena de soldats morts i un capellà militar buscant les seves ulleres, un home de fe que ha perdut la visió de sobre i que, finalment, acaba engrossint la pila de cadàvers. The New Yorker és clar, també la va rebutjar, i forma part de la seva obra inèdita. Com que parlava francès i alemany, Salinger també s’encarregava d’interrogar presoners i d’identificar i arrestar col·laboracionistes. La feina era delicada: en una ocasió va contemplar, impotent i incapaç de disparar, com una torba li arrencava un presoner de les mans i el linxava davant seu, deixant el cadàver sanguinolent enmig del carrer.
L’alliberament de París, a finals d’agost de 1944, va permetre a Salinger descansar uns dies. Ernest Hemingway, corresponsal de guerra de Collier’s, una de les revistes on havia publicat, també hi era, i quan se’n va assabentar no li va costar trobar-lo. Les aficions de l’autor de Per qui toquen les campanes? eren sobradament conegudes, de manera que Salinger va pujar a un Jeep i va anar de cap a l’Hotel Ritz, directament al bar. Tot i que no es coneixien, Hemingway havia llegit alguna cosa d’aquell jove sergent i tots dos van parlar molta estona mentre feien copes. Allà on poc abans hi havia oficials de la Wehrmacht i les SS fent festes elegants, envoltats de penons amb esvàstiques i busts d’Adolf Hitler, Salinger i Hemingway començaven la seva amistat. Es van entendre molt bé, malgrat les diferències filosòfiques entre les seves obres. Hemingway, deia Salinger, no era el mascle dominant i pretensiós que projectava, sinó que havia mantingut aquest personatge professional durant tant de temps que li sortia d’una manera natural i sovint li costava desfer-se’n.
Després del pas per la capital francesa, Salinger va tornar a ser mobilitzat. Les primeres instruccions de la seva divisió van ser eliminar la resistència del bosc de Hürtgen, a la frontera germano-belga, una operació que preveien senzilla. No va ser-ho gens: els alemanys s’havien atrinxerat i apuntaven els canons cap als arbres, que esclataven damunt dels aliats llençant estelles i branques en totes direccions com si fossin metralla. La humitat i les temperatures extremadament baixes, a més, van causar estralls entre els soldats. La batalla, que va durar gairebé cinc mesos, no només va acabar en derrota sinó que va permetre als alemanys preparar el contraatac de les Ardenes, que va començar just després. I ni tan sols així Salinger no parava d’escriure, buscant petits moments allà on semblava impossible. Un cop, enmig d’un bombardeig d’artilleria, els seus companys el van veure amagat sota una taula amb la seva màquina d’escriure, picant com si no passes res. En aquell bosc, curiosament, Salinger i Hemingway es van tornar a trobar i, tot i que les circumstàncies molt diferents —o precisament per això—, ho van celebrar brindant amb les seves tasses metàl·liques plenes de xampany.
Quan finalment va entrar a Alemanya, el Cos de Contraintel·ligència li va entregar un informe confidencial, “Els camps de concentració alemanys”, on ordenava als seus efectius que es dirigissin immediatament a aquestes instal·lacions en descobrien l’existència. El 22 d’abril de 1945, Salinger va ser dels primers a entrar a alguns subcamps de Dachau. La seva filla Margaret li va preguntar sobre l’experiència una vegada i ell va respondre que “podries viure tota una vida i no acabar de treure’t mai del nas l’olor de carn cremada”. Sobreviure a tot això sense seqüeles era pràcticament impossible. Salinger va passar el 8 de maig de 1945, el de la rendició d’Alemanya assegut sol al seu llit. Mirava la pistola que tenia a les mans, preguntant-se què passaria si es disparava a la mà. Conscient del seu estat, dos mesos més tard va ingressar voluntàriament a un hospital psiquiàtric. A la carta que va escriure a Hemingway explicant-li la seva situació es veu clarament, per la manera de parlar de Holden Caufield, com si persona i personatge es comencessin a solapar com a alter egos.
El desembre de 1945, amb Salinger altre cop a casa, Collier’s va publicar “I’m Crazy”, que va presentar Holden Caufield al món; i l’any següent The New Yorker finalment va acceptar una versió revisada d’“Are You Banging Your Head Against the Wall?”. Les històries que acabarien formant El vigilant en el camp de sègol, però, no estarien lligades del tot fins el 1951. Deu anys, una guerra i una vida després d’haver-les començat tot i que J. D. Salinger només tingués 32 anys. Va tenir un èxit totalment inesperat, malgrat les crítiques d’alguns al llenguatge i les expressions usades per Holden Caufield i també a la seva suposada immoralitat, i des d’aleshores ha servit de punt d’inflexió vital de moltíssims adolescents arreu del món.
Per a Salinger, en canvi, probablement va ser una manera de treure’s de sobre el pes de la guerra fent que algú altre fos qui en parlés i a qui perseguissin els morts. Més enllà del que es pugui extreure de la seva obra, de fet, gairebé mai no va parlar de la guerra amb ningú. Superat per l’èxit de la novel·la, tampoc no va voler formar part de l’estructura comercial de l’art i la cultura, que converteix la vida privada dels autors en màrqueting. Es va retirar a Cornish, Nou Hampshire, no pas a viure com un ermità, com s’ha dit sovint, sinó perquè la seva vida privada fos exactament això. Potser aquesta també és la raó que, després de 1965, no tornés a publicar mai més res, per bé que va escriure molt. D’ençà de la seva mort, la família ha anat anunciant la publicació d’obres inèdites que, en aquest cas, no contradiran la seva voluntat. Margaret Salinger, de fet, recorda com d’alleujat es va sentir el seu pare quan li va ensenyar que, en paraules de l’escriptor, “tot estava etiquetat i organitzat perquè els estúpids no ho llencessin ni fessin la vida impossible als llestos”. Una altra frase que, sens dubte, Holden Caufield signaria. •