Per què es va posar en camí Marco Polo? La pregunta és difícil de respondre i el seu llibre no deixa gaire clares les motivacions profundes que el portaren més enllà del món conegut. No li agrada explicar els perills del camí, ni descriu tampoc amb gaire deteniment qüestions com el menjar o el que avui anomenaríem la logística del seu viatge. Aquesta cautela, que lliga molt bé amb la brevitas de l’estil literari de la prosa medieval, resultava força habitual en els viatgers de l’època, que no volien donar gaire detalls a possibles competidors, però també té a veure amb el designi que el porta a escriure un “llibre de meravelles” i no una guia turística.
Marco Polo viatja als confins del món bàsicament perquè és un mercader i li interessen els productes exòtics, cars, fàcils de transportar i, eventualment, senzills d’amagar. Fins aquí no resulta gaire original. Molts altres italians, catalans i dàlmates havien fet també al llarg del segle XIII viatges gairebé inversemblants tant en direcció a l’actual Ucraïna com cap a l’Àsia. Així l’any 1247 Giovanni Pian de Carpine donava fins i tot una llista dels “mercaders més importants” que ha trobat a Kíev, “Miquel el genovès i Bartomeu, Manuel el venecià, Jaume Reverius d’Acre i Niccolò Pisani”. Al Mediterrani, la sòlida fortalesa templera d’Acre, prop de Haifa, amb el seu impressionant túnel, era un bullidor de gent de diverses nacionalitats, a més de ser un centre militar, i els Polo hi van sojornar diverses vegades, sempre ben acomboiats per elements eclesiàstics. De fet, serà la caiguda d’aquesta ciutat l’any 1291 el que convertirà en mític el relat de Marco Polo, perquè des d’aleshores i durant més d’un segle els contactes s’aturaren i els viatges a l’Àsia no van ser possibles fins a les exploracions portugueses. Només l’ocupació portuguesa de Macau (1556) va permetre tenir una base estable al comerç amb Xina.
Marco Polo, curiosament, no diu mai res sobre les organitzacions dels mercaders mongols a l’Àsia central (les orthogi) que controlaven el comerç, ni sobre volum de negocis, ni sobre els impostos que els emperadors posaven als diversos productes. Tampoc especifica en quines ciutats feien comerç amb la seda. El comerciant no vol competència. Des del punt de vista geogràfic tampoc sembla gaire convincent la ruta que Marco Polo descriu al seu llibre i que implica donar una llarga volta fins a arribar a Pequín. Els trajectes dels correus mongols de l’època —el més aproximat a un mapa de carreteres que tenim— no avalen precisament les giragonses del venecià. Però cal recordar que si al llibre no hi ha descripcions de paisatges és perquè al gòtic es representava la natura en clau simbòlica i no es valoraven tampoc els paisatges intrínsecament.
Marco Polo, el bon cristià
Hi ha un element estratègic en els viatges de Marco Polo, que no es pot passar per alt. Marco Polo és, a la seva manera, un ambaixador cristià amb la missió de convertir l’emperador, o com a mínim interessar-lo per la religió cristiana. El món musulmà era una amenaça tant per als mongols com per al papat i no pot sorprendre que s’intentés una aliança tàctica, que hauria tingut com a conseqüència una tenalla militar. Els dominics, que van ser entusiastes divulgadors del Llibre de les meravelles, fins i tot tenien a punt una justificació teològica per a l’aliança amb els infidels. D’altra banda, per influència confuciana, la cultura xinesa sempre ha tingut un gran respecte pels intel·lectuals i el catolicisme —que coneixien sobretot en la versió nestoriana— tenia als seus ulls un refinament molt superior al de la religió musulmana, a part que els europeus els resultaven tan exòtics com per a nosaltres ho és la cultura xinesa.
Europa al llarg del segle XIII va intentar repetides vegades que els musulmans fossin atacats a la rereguarda i així el comerç per la Mediterrània fos menys perillós. No es va impedir, sinó ben al contrari, que comerciants i artesans cristians anessin a Pèrsia, enemiga en aquell moment del poder turc, per tal de transmetre coneixements tecnològics i de navegació. L’any 1263 hi havia mercaders catòlics establerts a Tabriz (Pèrsia) i van ser mestres d’aixa genovesos els qui construïren els vaixells amb què els perses s’enfrontaren als soldans mamelucs d’Egipte. John Larner a Marco Polo i el descobriment del món (1999) va dedicar un llarg capítol a aquestes relacions, força més fluïdes del que podria semblar a primer cop d’ull.
Marco Polo i els europeus del seu temps confiaven que l’emperador, si no es convertís a la religió cristiana, com a mínim fos un aliat en la lluita contra l’islam. Com el mateix Larner resumeix: “Si Crist conqueria, regnava i governava, també ho faria Venècia”. De fet, segons ens explica Marco Polo “el Gran Khan (...) creu que la fe cristiana és la millor i la més veritable, car diu que no mana res que no sigui ple de bondat i santedat”. Sempre es manifesta convençut que “si el Papa hagués enviat homes hàbils a predicar la nostra fe, el Gran Khan s’hauria fet cristià perquè se sap que tenia un gran desig de ser-ho” (LXXXI). Si l’emperador no es convertí, pensa Marco Polo, és perquè fer-se cristià no li hauria significat un augment del seu poder i sí, en canvi, problemes amb els musulmans del seu imperi, que en general els mongols miren de cua d’ull.
Amb tot, de cap manera es pot considerar que el llibre de Marco Polo sigui racista, ni contrari a la religió de Mahoma. No és contrari als musulmans (que són “valents” i fins i tot un parell de vegades són descrits com a persones “bellíssimes” físicament). La seva manera de mesurar els pobles que ell troba al llarg del viatge tenia poc a veure amb el color de la pell o altres trets físics, i molt més amb alguna cosa amb què els europeus medievals estaven obsessionats: la seva fe. En tot el llibre tan sols hi ha dues referències a la prostitució i res tenen a veure amb la suposada manera “libidinosa” de mirar l’Orient. Les esposes dels grans homes són “delicioses i angelicals” i la gent menja carn de gos, però ni Marco Polo fou un colonialista, ni el mateix concepte té gaire sentit aplicat al segle XIII quan del que es tracta és d’establir relacions comercials.
Els europeus medievals eren prou capaços de demostrar una àmplia gamma de prejudicis, però la raça no n’era un d’especialment significatiu. I també és important no imposar massa idees de raça a l’edat mitjana, perquè en realitat aquestes qüestions es desenvoluparen força més tard, especialment amb les exploracions europees per Àfrica i Amèrica del sud. Amb prou feines els marcadors de raça reben una menció. I quan s’esmenten aquestes característiques físiques, Marco Polo no les connecta amb valors moralitzants, com segles després, i, com s’ha seguit fent fins als nostres dies.
Tot i que un cop —només un!— Marco Polo fa esment dels “gossos sarraïns” (CXCIII), els comentaris hostils als musulmans no fan referència la seva fe, sinó a la violència de la seva religió. De fet, al llibre hi ha tres històries de musulmans que maltracten els cristians. La primera (XXVI-XXIX) deixa clar, a propòsit del califa de Bagdad “que és veritat que tots els sarraïns del món desitgen gran mal a tots els cristians del món” i quan esmenta els sarraïns de Tabrís (XXX) diu que “són dolents i deslleials perquè la llei que els va donar el profeta Mahoma els mana fer tot el mal que puguin als cristians i als qui no participin de la seva fe”. Convé no oblidar que tant els cristians com els mongols sabien que la sura 91 del llibre de Mahoma convida a matar tots els no musulmans. El que interessa a Marco Polo és la civilització i la sofisticació dels costums, molt més enllà de la violència religiosa.
Poder és allò que fascina
Marco Polo no vol fer ni geografia d’Àsia, ni etnologia, sinó que pretén explicar tot allò que ha vist (o que li han explicat) i que resulta particularment interessant o meravellós. Al darrere del seu llibre hi ha tota una literatura èpicocortesa, que havia establert uns models literaris ben coneguts i amb els quals els seus lectors europeus estaven ben familiaritzats. No debades, Rustichello da Pisa era autor de novel·les i aplica a La descripció del món tot l’arsenal de les convencions literàries del moment. Per això descriu apassionadament la fauna i explica amb detall les particularitats d’animals desconeguts, alhora que narra amb tot detall la caça i els animals que posseeix l’emperador Kublai o ens fa saber que els perses embarcaven cavalls de batalla per vendre’ls a l’Índia i que valien les seves bones “dues-centes lliures torneses cadascun”. Així ens explica que el Gran Khan té a Ciandú “un ramat d’eugues i cavalls blancs com la neu sense cap altre color, i en són un munt, potser d’eugues n’hi ha més de deu mil”... i els seus lectors ho entenen precisament perquè al darrere hi ha un ideal cavalleresc i literari molt potent, capaç de traslladar la fastuositat de les narracions sobre Xina i Cipango als esquemes mentals de l’aristocràcia europea i cristiana.
Marco Polo pinta les ciutats i l’arquitectura de Bagdad, de Pequín i, especialment de Hanzoug, l’antiga capital de la dinastia Song, amb els palaus, cases, temples, canals i ponts, segons uns models que poden ressonar també a la imaginació europea de la nova classe comercial. No ignora que el benestar de l’imperi es basa en l’explotació de la Xina del sud, amb impostos i taxes comercials. Li interessen el sistema de postes, els hotels, les residències d’estat... i el cos de bombers. Tot això és més significatiu que la religió, malgrat que no deixi de precisar la religió, la pertinença política els costums i les activitat essencials dels pobles que travessa.
No es pot passar per alt que Marco Polo havia nascut a Venècia, la ciutat més fastuosa de la Itàlia del seu temps, i té una especial sensibilitat pel poder com a representació i fins i tot com a teatre. Per això la seva descripció de la cort del Gran Khan se centra bàsicament en allò que per a ell, i també per a la gent del seu temps, constitueix el nucli del poder, la fascinació.
“Sapigueu que el Gran Khan, atesa la seva grandesa i dignitat, es fa escortar dia i nit per dotze mil homes a cavall, pagats de la seva butxaca, i en llur llengua els anomenen quesitan, que vol dir en francès ‘cavallers i fidels del senyor’. No ho fa pas perquè temi cap home, sinó per grandesa, noblesa i magnificència” (...) “Quan el Gran Khan seu a taula en la seva gran sala per celebrar corts, una festa o la bauxa que li abelleixi de tenir, seu de la manera següent: la taula del Gran Senyor està situada per damunt de totes les altres (...) i us dic que llurs testes queden al nivell dels peus del Gran Senyor” (LXXXVI).
L’elogi de Kublai Khan, de la seva grandesa en tant que conqueridor i sobirà, com a home savi i tolerant, que du al cor també els pobres de l’imperi, exquisidament respectuós amb les diverses religions que es practiquen, i tan poderós com compassiu, està pensat implícitament per presentar un model de conducta als reis de l’Europa del seu temps. No es limita als capítols que narren les seves gestes, sinó que s’estén a la descripció de les províncies de l’imperi, a l’organització territorial i l’organització de l’exèrcit, fins a arribar a la seva família, a les festes que celebra amb dotze mil barons i vestit Wamb les robes d’or batut més nobles que pugui tenir” i, finalment, a l’aparença física de l’emperador. Marco Polo descriu Kublai com un home “ben plantat, ni petit ni gran, ço és de talla mitjana”, “ben constituït de tots els seus membres” amb el rostre “blanc i vermell com una rosa” “d’ulls foscos i bonics” (LXXXII). No usa, doncs, una adjectivació tan diferent a la que hauria emprat qualsevol autor occidental per descriure el Papa o els grans senyors del seu temps.
Kublai Khan no se’ns presenta com un conqueridor àvid i assedegat de sang, i molt menys com un bàrbar, tot i que pot ser prou refinat en la seva venjança de manera que a la província de Caragian “tots, homes i dones, especialment aquells qui es proposen fer malifetes, sempre duen amb ells algun verí, i si, per mala sort, els enxampen després d’haver comès un delicte pel qual serien torturats, abans de sentir el dolor del fuet, es fiquen el verí a la boca i se l’empassen per morir com més ràpid millor” (CXX). Marco Polo descriu l’emperador com un savi i com el cap d’una societat ben organitzada, tecnològicament desenvolupada, que governa posant atenció a mantenir el respecte de pobles de religions i cultures diverses. Una de les conseqüències impensades de la descripció que El llibre de les meravelles fa del poder de l’emperador mongol és que els reis europeus el voldran imitar en la seva fastuositat, sobretot a partir del descobriment d’Amèrica. •