Quan es relacionen consum de drogues i València, la primera idea que ve al cap de l'interlocutor és la de la ruta del bakalao, aquell fenomen de finals de la dècada dels 80 i principis dels 90 que consistia en caps de setmana interminables, en què música i consum d'estupefaents anaven del bracet. Furgant, però, en la història, trobem que en realitat el consum de drogues ja va estar molt estès a València i voltants a principis del segle XX. Entre capes benestants de la població, però també entre les baixes; al que era el barri xinès, però també en els music halls que, per influència europea, van jubilant els anteriors cafés-cantante.
Tant és així que a sainets, quadres i poemes hi trobem referències ben explícites. En la peça Barraca de fira, d'Alfredo Sendín, estrenada el 1934, es parlava obertament de 'mandanga' (cocaïna). Dos anys abans, Daniel Sabater pintava el llenç 'La cocaïna', on representava una dona despullada i pàl·lida que llanguia sobre una calavera gegantina. Fins i tot el gramàtic Carles Salvador, amb el seu pseudònim Isop L'Ebron, va publicar-ne un poema a La Provincia Nueva el 1922. "Les drogues han format part de la cultura popular valenciana des de fa moltes dècades, per molt que alguns s'entesten a presentar-ho com quelcom recent", explica Juan Carlos Usó, autor d'un llibre publicat per l'editorial Matrioska que, amb voluntat provocadora, ha titulat Arroz, horchata & cocaína. Historiador i doctor en sociologia, Usó persevera amb aquesta obra en les seues investigacions anteriors a propòsit de com es va fer front al problema de les drogues al llarg del segle XX. Si en els anteriors ho abordava de forma més genèrica, en aquest llibre ressegueix casos concrets i va traçant un itinerari del fenomen de la drogodependència i el seu combat al llarg de les dècades dels 20 i dels 30. Detencions, sobredosis, batudes, intents de suïcidi i judicis se succeeixen per deixar constància d'un fet innegable: que les drogues eren ben presents en la societat valenciana de pre-guerra.
De fet, València ( i també Castelló i Alacant, que apareixen també esbossats al llibre d'Usó) no era diferent de la resta de l'Estat espanyol i també d'Europa. El consum de cocaïna o de morfina era cosa ben habitual a principis del segle XX. Es tractava, al capdavall, de substàncies que els metges receptaven i els farmacèutics subministraven amb finalitats terapèutiques, fins que durant la segona dècada del segle passat s'iniciaren les campanyes públiques en contra de la seua venda. Els Estats Units foren els primers a restringir la seua distribució, el 1914. A Europa, li seguirien, uns anys després, els principals països europeus.
En la major part dels casos, les polítiques restrictives anaren precedides d'intenses campanyes mediàtiques. A l'Estat espanyol, per exemple, els comentaristes dels mitjans posaven l'èmfasi en l'efecte que les drogues tenien "sobre la raça". No s'ha de perdre de vista que entre 1915 i 1917 quatre aristòcrates van morir per sobredosis a Espanya, circumstància que va incrementar la preocupació que aquest fenomen generava. Van ser l'esquer perquè els mitjans locals començaren a posar el focus sobre aquest problema. Ho feia, per exemple, el periòdic català d'extrema esquerra i republicà, Germinal, l'any 1915 i li seguiria els passos, quatre anys després el molt més massiu El Diluvio. També a Donosti, lloc d'estiueig del bo i millor de l'aristocràcia espanyola, unànimement la premsa s'hi mostra preocupada, mentre que a Madrid, especialment el diari El Sol, el 1918, en vespres d'una campanya electoral, converteix aquesta qüestió en un argument central.
En el cas del País Valencià, i més concretament de València, és el diari Las Provincias qui inicia la seua particular croada. "La juventud valenciana que frecuenta cabarets i music-halls tiene otro enemigo, aliado del vicio Dorado y caro, que causa por sí más estragos que todos los viciós juntos: la cocaína y la morfina (...). A la pérdida de la dignifidad y la fortuna, que en muchos casos sufren los que frecuentan aquellos centros de perversión, ha de unirse ahora la probable de la vida, con el uso de aquellas drogas excitantes, creadoras de paraísos artificiales", escrivia el doctor José Sanchis Bergón a Las Provincias el 1921. La campanya és de tal magnitud que provocarà la destitució del governador civil Blasco Perales i la seua substitució per José Calvo Sotelo. En els anys successius s'inicia una escalada de mesures per restringir el consum del que aleshores es coneixia amb noms ben diversos: 'polvitos', 'cocó', 'margarita', 'truco', 'pienso',...
A finals de 1921 el mateix Calvo Sotelo inicia al seua particular croada: als farmacèutics, els recorda que no poden vendre drogues sense recepta; als metges, que només han presciure-les quan siga estrictament necessari; i als propietaris de cafès, bars i cabarets que no n'han de facilitar a la seua clientela. El consum de substàncies, però, ja està molt estès i les xarxes de compra i venda molt consolidades. Emergeixen negocis clandestins, alguns a l'engròs (com el que desenvolupava Terencio Miñana Andrés, pilotari conegut com el Xiquet de Simat, que acabaria sent trinqueter de Pelaio), altres simple mercadeig. I també hi ha metges i apotecaris que renuncien a assumir l'ordre governativa i segueixen, clandestinament, amb la distribució d'aquests productes. En els anys successius, i a mesura que s'incrementa la política coercitiva, s'incrementen les detencions de metges i apotecaris dissidents. La policia de València, que ha creat la seua pròpia brigada, posa l'ull sobre les receptes falses i incrementa la pressió sobre els qui ignoren la llei. Les fiances que se'ls imposen arriben a les 30.000 pessetes. Només l'any 1927 s'arriben a clausurar sis farmàcies de València. És el temps en què un gram de coca costa quatre pessetes, quan les farmàcies entren també en competència amb les drogueries, que es dediquen a vendre a l'engròs.
D'entre tots els doctors que s'hi veuen implicats crida l'atenció per la seua prolixitat a l'hora d'expedir receptes d'Emilio Casasempere Juan, natural d'Alcoi, un metge heterodox que era partidari d'un ús relaxat de les drogues com a remei medicinal. Expulsat del Col·legi de Metges de les Balears (la raó per la qual es va afiliar a les Balears es desconeix) al poc d'inscriure's, Casasempere va veure ràpidament que tenia un filó en aquest àmbit. El 1927 fou detingut per primera volta (expedia receptes per un euro) i després li seguirien moltes altres detencions. El 1932, per exemple, fou processat en l'Audiència Provincial de Madrid, en aquesta ocasió en haver estat enxampat mentre expedia una recepta de cocaïna per 15 pessetes. Ja per aquells anys, Casasempere (a qui Usó anomena Dr. Feelgood, en referència al metge nord-americà que a la dècada dels 50 i dels 60 es dedicava a subministrar drogues a tota mena d'artistes) havia aconseguit una nòmina ben notable de clients. En aquella ocasió, per exemple, transcendí -cosa que generà, òbviament, una gran expectació- que entre la seua clientela hi havia Amparo Roca, coneguda per ser amant del general Sanjurjo i que, sembla, va inspirar el cèlebre pasdoble del mateix nom, compost pel mestre Jaime Teixidor.
"El consum de drogues comença primer per l'aristocràcia, però ràpidament es dona un fenomen d'imitació i de contagi social que provoca que s'estenga a totes les capes de la població", explica Juan Carlos Usó, qui recalca, per exemple, que la premsa local valenciana evitava traure a la llum els noms de les persones acabalades que es veien implicades en aquests fets. "Entre les dècades dels 20 i dels 30, assistim a una transició: les drogues passen de ser productes controlats i dispensats per metges i farmacèutics a estar controlats per policies i subministrades i distribuïdes per criminals -rebla l'autor d' Arroz, horchata y cocaína-. El que ens hauríem de preguntar i si aquest canvi ha estat, en última instància, positiu".