És diumenge de matinada. No podia ser cap altre dia. Havia de ser un diumenge de matinada. I si és d’agost, millor encara. Un festiu estival facilita moltíssim les coses. Per exemple, que l’ordre d’aturar el trànsit rodat a la ciutat —dictada pel ministre de Transports, Erwin Kramer— haja estat efectiva de manera immediata. Tot està en ordre, tot està a punt.
A les dues de la nit, quan els focus que enllumenen la porta de Brandenburg s’han apagat, centenars de soldats baixen d’una filera infinita de vehicles militars i hi descarreguen feixos i feixos de filferro. Les 20 unitats de l’exèrcit que la República Democràtica Alemanya (RDA) i la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) tenen repartides de cap a cap del país ja han estat avisades. Ha arribat l’hora d’aixecar un mur que migpartirà Berlín. És el 13 d’agost de 1961, ara fa tot just 60 anys.
Aquell dia va començar a erigir-se la principal icona de l’anomenada guerra freda, l’escalada de tensió que va presidir les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial. D’una banda, els països de l’Europa de l’Est, alineats amb l’URSS, i de l’altra, el bloc occidental, capitanejat pels Estats Units. En un tres i no res van quedar separats per una massa ingent de formigó que el primer ministre britànic, Winston Churchill, va encunyar amb una de les seues expressions meravelloses. Acabava de nàixer el teló d’acer.
Vist amb perspectiva, la construcció del mur era el “mal menor”. Ho afirma Sergio Campos Cacho, un bibliotecari de Sòria establert a Berlín de fa 16 anys que prèviament n’havia residit cinc a Munic. És autor del llibre En el muro de Berlín: La ciudad secuestrada (1961-1989), publicat a Espasa i en què no sols en detalla el procés d’execució, sinó que també esdevé un homenatge a les víctimes mortals que va causar. Un volum escrit des de la reclusió del confinament pandèmic, gràcies a la “col·laboració amable” de diversos bibliotecaris del país.
“A l’antiga franja del mur, l’anomenada franja de la mort, les males herbes, la brossa, havien fet germinar una mena de bosc on habitaven raboses, furons i més animals… Tot allò ha donat pas a un memorial i a pisos de nova planta”, descriu Campos alhora mentre gira la vista enrere.
Quan va instal·lar-se a Berlín, va fer-ho a tocar del mur per la banda oriental: “Em va sobtar que fora una zona nova, en procés de rehabilitació, mentre que la part occidental, que sempre havia estat la zona rica, resultava espantosa, amb edificis lletgíssims dels anys 50 i 60. Els processos de gentrificació han afavorit que determinades àrees orientals s’hagen convertit, a poc a poc, en algunes de les zones més riques de la ciutat.”
La primera presa de contacte amb Berlín va despertar-li estupefacció. “Tot estava duplicat, la ciutat no disposava —ni encara hi disposa— d’un centre històric com a tal. Hi havia l’òpera de l’est i l’òpera de l’oest, el zoo de l’est i el zoo de l’oest… Això dificultava, i de quina manera, l’orientació correcta del nouvingut”.
Però com va sorgir aquella molla de ciment i filferro? Com estava estructurada i qui la custodiava? Quines reaccions va generar la seua construcció? Aquestes són algunes de les qüestions que l’autor desgrana a la primera meitat del llibre.
La primera pedra
Ja feia temps que l’URSS pressionava els països aliats perquè abandonaren Berlín occidental, però tots els seus intents havien resultat infructuosos. Des del blocatge inicial, que van poder salvar amb el pont aeri, fins al control exhaustiu de la frontera que el circumdava.
Quan finalment l’RDA decideix passar a l’ofensiva i mamprèn les obres del mur, tant França com la Gran Bretanya i els Estats Units —que es repartien el control de l’altra meitat de la ciutat— opten per una tàctica contemplativa. Pellaissez faire, laissez passer.
“Oposar-se al mur era perillós, hi havia el risc de provocar una guerra nuclear”, subratlla Campos. “Podem pensar que [John Fitzgerald] Kennedy fou covard en no incrementar la presència militar nord-americana a Berlín occidental”, continua, “però s’estimava més no incomodar [Nikita] Kruitxev i era conscient, com la resta dels aliats, del marge d’actuació tan limitat que tenia, perquè tractar d’impedir aquella obra podia significar l’inici d’una altra guerra”.
Kruitxev havia rellevat Stalin després de la seua mort fulminant, el març de 1953. Un any abans, el febrer de 1952, el cap d’estat de l’RDA, Walter Ulbrigt, havia transmès a Stalin, per primera vegada, la seua intenció d’aixecar un mur entre el Berlín oriental i el Berlín occidental. El projecte, batejat amb el nom d’Operació Muralla Xinesa, fou refusat de manera taxativa pel dictador soviètic.
Així doncs, els serveis d’intel·ligència aliats i l’alcalde del Berlín occidental, Willy Brandt, hi estaven al cas. L’any 1958 van tornar a tenir-ne notícia mitjançant Warren Rogers Jr., un periodista que treballava com a funcionari de l’RDA i que va acabar desertant, posant al servei de l’enemic tota la informació que tenia al seu abast.
L’objectiu de l’RDA era indissimulat. Buscava aturar la sagnia de persones que, dia rere dia, emigraven cap a Occident a través de Berlín: més de 2,5 milions, des de la fi de la Segona Guerra Mundial. “Siga com siga, la majoria de gent considerava impensable que el mur acabara sent una realitat.... Com se’n podria construir un al bell mig de la ciutat?”.
El rum-rum, no obstant, ja hi era. En materialitzar-se, a tothom li va sorprendre la celeritat i la contundència amb què els alemanys de l’Est, amb l’ajuda inestimable dels soviètics, van ser capaços de desplegar-lo. Una barrera que esdevindria més i més sòlida amb el pas dels anys.
“En un primer moment, el mur va aixecar-se a partir de rodes de filferro, cosa que va permetre la fugida de molta gent”, recorda Campos. “Hi havia zones en què la línia divisòria del Berlín oriental i el Berlín occidental travessava edificis per les finestres dels quals la gent també va poder anar-se’n. De fet, les primeres morts van ser producte de caigudes brusques durant l’intent de fugida. Els soldats de l’RDA, però, van afanyar-se a tapar totes aquestes vies d’escapament”, afegeix.
A més, l’estructura va guanyar en sofisticació fins a esdevenir inexpugnable. En el seu moment culminant, va quedar constituïda per dos murs separats per diversos elements interiors: una tanca elevada de filferro convenientment senyalitzada, una torre de vigilància que oferia una panoràmica de cada tram, la zona reservada a les patrulles, una part de dunes i un fossar que evitava el pas de vehicles. En definitiva, una veritable cursa d’obstacles que ben pocs gosaven traspassar.
Els dirigents de l’RDA en deien “mur de protecció antifeixista”. “Pels comunistes, el llenguatge era una arma de lluita més”, assevera Campos. “No podien reconèixer, davant els seus conciutadans, que la finalitat del mur era evitar cap més fugida”. “Calia fer veure que era una arma de defensa contra els atacs de les forces envejoses d’Occident, deleroses com estaven de destruir el sistema econòmic i de convivència suposadament fantàstic de què gaudien”, ironitza.
Les conseqüències del mur
El mur de Berlín va aconseguir la meta desitjada. La peregrinació cap a l’oest de mà d’obra barata i de professionals qualificats va frenar-se en sec. En el segon cas, eren persones que havien estat formades sota el règim comunista, però de les quals el país no se’n beneficiava. “El mur representa el fracàs del comunisme: milers i milers d’alemanys de l’Est no acceptaven el model de vida comunista i decidien escapar del segrest a què estaven sotmesos”, sentencia Sergio Campos, per a qui el mur “va salvar l’RDA de la seua desaparició”.
El fet de retenir els treballadors menys preparats i els més talentosos va permetre que l’RDA remuntara el vol. Aquest factor, sumat al suport decidit rebut de l’URSS, va esperonar un revifament econòmic com no es recordava. Les dècades dels anys 60 i 70 van significar un avenç evident amb relació a les dues anteriors, marcades per la guerra i la postguerra.
“És cert que, dels països que hi havia rere el teló d’acer, l’RDA era el que funcionava millor a escala cultural i industrial”, sosté Sergio Campos. “L’URSS va expoliar moltes de les seues fàbriques per endur-se-les a Rússia, però el funcionament de l’Alemanya oriental, en comparació amb països del bloc soviètic com ara Hongria, Bulgària o Romania, resultava modèlic”.
“El mur representa el fracàs del comunisme: milers i milers d’alemanys de l’Est volien escapar del segrest a què estaven sotmesos”
Això no evita que es produïren abusos o que l’actuació de l’Stasi, la policia germanoriental, resultara deplorable. Tothom estava lligat en curt. “L’RDA era un país molt industrialitzat, amb empreses enormes integrades per comitès d’empresa que eren, si fa no fa, unes brigades militaritzades: controlaven de prop cada obrer, tal com passava a l’URSS. Controlaven les seues opinions polítiques, què podien dir i què no… Eren com esclaus dins d’una fàbrica, no tenien llibertat”, lamenta Campos.
“Els que van poder fugir del Berlín oriental a la recerca de l’estatut de refugiat, en ser interrogats al camp de Marienfelde, argumentaven que havien estat castigats a les fàbriques o que havien tingut problemes amb la policia”, assenyala l’autor del llibre. “La majoria d’ells coincidien a dir que no suportaven més la pressió social i la tossudesa dels comunistes per tal d’imposar la seua manera de pensar a la fàbrica, als comitès de barri…”.
El mur, però, també va servir per complicar molt més l’espionatge aliat. En el context enormement tensionat de la guerra freda, això va representar un alleujament per al règim comunista. El tancament amb pany i forrellat de Berlín oriental va entrebancar notablement la maniobrabilitat dels equips d’intel·ligència.
140 víctimes reconegudes
En la segona part del llibre, Campos repassa pam a pam la geografia del mur. Els trams més conflictius, els més simbòlics… I homenatja les 140 víctimes mortals reconegudes oficialment pels investigadors del memorial del mur, així com d’altres que van convertir-se en víctimes col·laterals. En molts dels casos, també hi van perdre la vida.
La xifra de 140 és estable, però algunes fonts la consideren exigua. “Hi ha una disputa oberta amb uns altres investigadors i amb els responsables del museu del Checkpoint Charlie, que parlen d’alguns centenars més”, raona Campos. “Per exemple, la gent que va morir d’un atac al cor o per alguna infecció contreta a l’hospital en haver resultat ferida en el seu intent de fugida, o també, alguna altra gent que va aparèixer ofegada al riu Spree o que van morir a bord del pont aeri nord-americà”.
La mort més icònica de totes, de qualsevol manera, és la del jove Peter Fechter, esdevinguda el 17 d’agost de 1962, tot just un any després de l’aixecament del mur. Acabava de complir-ne 18 i és dels pocs cadàvers dels quals s’han conservat imatges explícites.
Fechter va quedar estès a terra durant més d’una hora a les immediacions del Checkpoint Charlie sense que cap soldat occidental no li prestara ajuda per por a ser atacats. Els crits de socors de Fechter mentre es dessagnava entre la teranyina de filferro del mur encara ressonen a la capital alemanya. “Libre”, la coneguda peça del cantant valencià Nino Bravo, s’inspira en aquell episodi luctuós.
El reguitzell de morts entre les parets gèlides del mur va prolongar-se fins als darrers anys de la seua existència. Malgrat que ja es tractava d’una barrera inexpugnable, sempre n’hi va haver que van intentar franquejar-la.
És el cas de Lutz Schmidt, abatut el 12 de febrer de 1987, a l’edat de 25 anys, en tractar de creuar el mur a l’altura del pas fronterer de Rudower Chausee, situat a la intersecció de Treptow i Neukölln. Avui, una placa de carrer el recorda.
O Marinetta Jirkowsky, assassinada a trets pels soldats orientals el 22 de novembre de 1980, quan a penes comptava 18 anys i estava embarassada de tres mesos. Les escales que ella i dos amics havien vist com una oportunitat de fugida li acabarien costant la vida. Va rebre vora una trentena d’impactes de bala que van deixar-la estesa a terra i per culpa dels quals acabaria morint, al cap d’unes poques hores, en una sala de l’hospital de Hennigsdorf.
En el seu relat, l’autor també rememora, fil per randa, com va produir-se la caiguda del mur, la nit del 9 al 10 de novembre de 1989. Una caiguda tan sobtada com ho havien estat els seus inicis. El punt i final al violentíssim segle XX d’una ciutat, Berlín, que Campos no dubta a qualificar, en el seu llibre, de “cementeri gegant” i “fossa comuna ordenadíssima”.
Comunisme o llibertat?
L’obra de Sergio Campos destil·la una fòbia palmària envers el comunisme, que qualifica, ras i curt, d’“ideologia criminal”. Al seu parer, no hi ha excepció possible.
“La història de la Rússia soviètica és de mort i destrucció: les terres de sang de les quals parlava Timothy J. Snyder, els milions de morts al Gulaj, la realitat que observem encara avui a Corea del Nord…”, enumera. “És una qüestió factual: el comunisme sempre s’ha imposat a partir de crims i assassinats. El mur va poder aixecar-se gràcies a la tasca prèvia d’extermini de la dissidència mitjançant l’espionatge i els segrestos. Van imposar un sistema de terror gràcies al qual, un cop aixecat, ningú no se’n queixava.”
Per aquesta raó, a Campos li resulten inversemblants alguns dels debats que han protagonitzat la dialèctica política espanyola dels darrers mesos. “Em sembla absurd discutir si Cuba és una dictadura o no ho és”, diu. “És incontestable que sí, com també ho era el franquisme… No entenc que el PSOE, que ja fa temps va renunciar al marxisme, es negue a admetre de manera cristal·lina una cosa tan evident com aquesta”.
“Molts homes es van quedar tot sols, alcoholitzats i sense feina; quan recorden la comoditat de la seua vida anterior cauen en l’enyorança dels temps pretèrits o en el parany de l’extrema dreta”
En paral·lel, però, l’autor estén les crítiques a la dreta madrilenya que va reduir els últims comicis autonòmics al binomi “comunisme o llibertat”. Ací Campos també es mostra vehement: “Quan van demanar-li el significat de la paraula llibertat, que tant feia servir en contraposició al comunisme, Isabel Díaz Ayuso va ser incapaç de definir-la… Si no ets capaç de definir llibertat, fins a quin punt tens dret a enarborar aquesta bandera? Si no saps definir llibertat, el millor que pots fer és callar”. Al capdavall, un ús pervers de l’idioma que li evoca, precisament, la mateixa RDA, “on també es manipulava el llenguatge a la recerca dels cops d’efecte”. “L’RDA s’anomenava democràtica per bé que, de democràtica, no ho era gens, i assegurava encarnar una democràcia popular que en si mateixa resultava impossible, perquè la democràcia, si ho és de debò, no ha d’anar acompanyada de cap apel·latiu.”
De cara a uns altres comicis, els que tindran lloc a Alemanya el setembre vinent i que decidiran qui relleva Angela Merkel a la Cancelleria, Sergio Campos augura un creixement de l’extrema dreta —Alternativa per Alemanya (AfD)— a l’est del país.
“L’Alemanya comunista era un estat pobre que, en caure el mur, va assistir a la fugida massiva de dones en direcció cap a l’oest”, explica. “Els homes es van quedar tot sols, alcoholitzats, i en molts dels casos, sense feina; quan tots ells recorden la comoditat de la seua vida anterior —amb una feina estable, per modesta que fora— cauen en l’enyorança dels temps pretèrits o en el parany d’una extrema dreta que diferencia entre els alemanys de soca-rel de la resta de ciutadans.”
Entre l’auge imparable del discurs ultra i l’Östalgie, el moviment que reivindica les bondats de la desapareguda RDA i que tan bé va quedar reflectit a la pel·lícula Good Bye, Lenin!, molts habitants de l’Est continuen atrapats en la dualitat que ha marcat les seues vides i les dels seus avantpassats.
Un xoc de trens que el segle XX ja va tenir la seua capital com l’escenari més sinistre. Berlín, la zona zero del fatídic segle XX.•