L’historiador nord-americà Timothy Snyder alerta en Sobre la tirania (2017) del perill que els EUA es converteixin, de la mà de Donald Trump, en un règim tirànic. Al seu entendre, a causa de la perversió de la història, l’amenaça actual més preocupant és la transició “d’una mena de república democràtica ingènua i imperfecta a una mena d’oligarquia feixista confusa i cínica”. Com a antídot, proposa —a la manera ianqui— el coneixement de la història, la responsabilitat amb el present i el futur, l’ètica professional o, entre altres consignes, el patriotisme exemplar.
La lectura de l’assaig de Snyder ve com l’anell al dit per comprendre millor el nou muntatge de Ricard IIIdirigit per Xavier Albertí al TNC. Al costat de Hamlet o Romeo i Julieta, aquest drama històric és una de les obres més representades de William Shakespeare. Precursor de les tragèdies Hamlet, Macbeth o El rei Lear, el seu Ricard III té molt poca similitud amb el real. Se’n serveix, de fet, amb ironia tràgica, per perfilar la caricatura de la tirania suprema i per mostrar el desastre que produïa, en el seu temps, la desunió i les lluites intestines que delmaven la nació.
Com apunta W. H. Auden, Ricard III se centra en un caràcter individual: el d’un malvat en estat pur que hauria fet empal·lidir Maquiavel. Afectat des de petit per l’estigma d’una deformitat física, el duc de Gloucester esdevé una àvida màquina criminal. Té la corona d’Anglaterra com a objectiu premeditat, però sobretot gaudeix fent el mal sense escrúpols. Com confessa obertament al públic, està disposat a cometre tota mena de malvestats, per més inversemblants que semblin. Sense aturador. El cinisme malèfic del futur rei i el seu deliri homicida causen una interminable cadena d’assassinats i traïcions en l’intricat cercle de les dinasties vinculades al poder reial.
Lluís Homar en el paper protagonista ateny plenament allò que s’havia proposat Shakespeare: encarnar un monstre, quinta essència del mal, que, fins a l’hora de la desfeta, desperta simpatia en els espectadors. Com que els exposa totes les accions que pretén emprendre abans que passin, els manté intrigats sobre la manera com ho durà a terme, i també sobre els límits fins on durà la seva abjecció. En un repartiment en què destaquen Carme Elias (Reina Margarida), Joel Joan (Duc de Buckingham) i Anna Sahun (Lady Anna), Homar brilla amb la màxima esplendor en el monòleg filosòfic final. El desenllaç és el millor moment del muntatge d’Albertí.
El caràcter sinistre i tenebrós de l’empresa criminal del duc de Gloucester, futur rei Ricard III, té una translació en l’espai escènic, signat per Lluc Castells i Jose Novoa: una enorme estructura metàl·lica de portes corredisses, a tres bandes, per on entren i surten els actors, vestits també de colors foscos. Dominat per ombres amenaçadores, l’espai és una metàfora de les interioritats del poder i de les lluites que l’entenebreixen. En la part superior, s’hi projecten imatges simbòliques del rostre del futur rei i de la corona cobejada, com també de les entranyes del teatre en un cop d’efecte metateatral.
A més d’una lectura tenebrosa, Albertí hi ha sobreposat —sense gaires excessos— els contrapunts irònics i còmics que el caracteritzen, especialment en la música i el vestuari, amb resultats, en aquest cas, satisfactoris. La seva proposta sap moure’s molt bé en les fronteres permeables entre comèdia i tragèdia, i en els embulls i les intrigues considerables de la trama original, però tant el ritme del muntatge com la interpretació de la resta del repartiment són irregulars. Homar ho acapara tot.
Ricard III
Autor: William Shakespeare
TNC. Fins al 6 de juny
Direcció: Xavier Albertí
Adaptació: Lluïsa Cunillé