Les barres de pesos amb els números 40, 41 i 42 de la sala d’entrenament del Fòrum Internacional de Tòquio no les havia tocat ningú, ni tan sols dimecres. Mentre les aixecadores i els aixecadors de pesos de la Xina, el Camerun i el Líban es preparaven per a les seves competicions olímpiques al centre de congressos situat a prop de l’estació principal de Tòquio, les barres de ferro reservades a la delegació neozelandesa estaven orfes al seu lloc.
Fins dijous 29 de juliol no van arribar els cinc atletes –homes i dones– d’Oceania a la capital nipona. Entorn d’una d’elles es va encendre una disputa: dilluns [2 d’agost] Laurel Hubbard, de 43 anys, lluitaria per una medalla en la competició de dones de més de 87 quilos. Hubbard ha estat la primera dona que viu obertament com a transsexual que ha participat en uns Jocs.
Hubbard, de front i espatlles amples, va néixer home però s’identifica com a dona. Fa nou anys va sotmetre’s a una operació de reassignació de sexe i va iniciar un tractament hormonal. El seu nivell de testosterona va baixar tant com preveuen les directrius del Comitè Olímpic Internacional (COI) per a les esportistes trans. I des del 2017 Hubbard participa en les competicions internacionals femenines.
És just o injust que la neozelandesa pugui participar als Jocs Olímpics? La resposta a aquesta pregunta –i la gestió d’aquest assumpte– podrien suposar l’inici d’una nova època en l’esport internacional.
Mai no s’havia promogut i viscut la diversitat amb tanta intensitat com ara. En moltes societats occidentals la màxima és inclusió en comptes de marginació. La diversitat sexual, cultural i ètnica se celebra en lloc de combatre’s.
Davant d’això hi ha l’esport professional, separat per sexes. Si les coses no anessin així, les dones no tindrien opcions de guanyar en gairebé cap disciplina, i de molts esports probablement en quedarien apartades del tot. Els homes llancen i salten més lluny, són més forts i més ràpids. Per exemple, en els cent metres llisos –la disciplina reina de les proves d’atletisme– al món hi ha uns quants milers de velocistes que tenen un millor temps que supera el de la vigent campiona del món.
Els homes tenen de mitjana un cor més gros i un percentatge més alt d’hemoglobina a la sang, cosa que els permet transportar més oxigen. Tenen de mitjana menys greix i més massa muscular, uns ossos més sòlids i unes extremitats més llargues. Molts avantatges es formen durant la pubertat; entre altres coses, els homes poden aprofitar la testosterona millor que les dones. El cos de Laurel Hubbard també es va masculinitzar en l’adolescència.
Per això l’esport és un dels pocs àmbits socials en què té sentit i és útil fer una separació entre sexes. Si el públic vol aplaudir les actuacions de les millors atletes del món, elles han de poder practicar la seva disciplina en un entorn protegit: entre iguals.
Però Laurel Hubbard és igual que elles?
Emma Hilton opina que no. Hilton és biòloga evolutiva i fa recerca a la Universitat de Manchester. El desembre de l’any passat va publicar un article científic amb el fisiòleg Tommy Lundberg en què aplegava diversos estudis sobre dones trans i sobre l’efecte dels tractaments hormonals. El resum de Hilton era el següent: “És un error suposar que la massa muscular de les dones trans es redueix al nivell de les dones biològiques quan inhibeixen la testosterona”.
Hilton volia comprovar si les directrius vigents actualment a l’esport tenen sentit. El Comitè Olímpic Internacional permet a les atletes trans participar en les competicions femenines si poden mantenir el seu nivell de testosterona per sota d’un llindar determinat al llarg de com a mínim dotze mesos.
“Independentment de quant hagi durat la teràpia, la reducció de la massa muscular en les dones trans és relativament baixa”, afirma Hilton. Segons alguns estudis, els homes que s’entrenen moderadament o que no fan esport tenen de mitjana un 33% més de massa muscular al tors que les dones; i a les cames n’hi tenen un 40% més. En els estudis que Hilton va avaluar, s’explicava que aquesta diferència no es pot compensar amb un tractament hormonal: la reducció muscular mitjana després d’un any de teràpia era de tan sols un 5%.
Segons Hilton, el grau de diferència en el rendiment entre sexes varia segons el tipus d’esport. Per exemple, els esportistes professionals masculins esprinten, segons Hilton, un 11% més de pressa que les dones. En el cas de l’halterofília olímpica, aixequen prop d’un 30% més de pes que les dones que pesen si fa no fa igual.
Malgrat aquest evident avantatge biològic, Laurel Hubbard tenia poques possibilitats de guanyar l’or a Tòquio. De fet, va ser eliminada en la primera fase d’halterofília. Quan era un home, havia participat en competicions regionals i no havia arribat al primer nivell mundial. El grau de rendiment que tenia en començar la teràpia hormonal segurament era massa baix per poder arribar als primers llocs un cop esdevinguda dona.
Quin problema hi ha, doncs, si no supera les seves contrincants?, pregunten les defensores i els defensors de la participació de Hubbard, que té el suport d’activistes, juristes i polítics. “Totes les parts senzillament s’han cenyit a les normes”, va dir la primera ministra de Nova Zelanda, Jacinda Ardern.
La investigadora Emma Hilton no nega això, però per a ella la participació de Hubbard és “molt i molt injusta”. La neozelandesa treu el lloc a una dona biològica que s’ha d’enfrontar amb Hubbard tenint unes condicions físiques totalment diferents. “Potser els resultats de Hubbard no són suficients per guanyar l’or, però és que ja té 43 anys”, diu Hilton, “i, si comparem els seus resultats amb altres persones de la seva edat, es mou en un nivell que fins i tot en el cas dels homes està per sobre de la mitjana i que és més del doble que el de les dones”. També han protestat algunes contrincants de Hubbard. Que participi als Jocs és “una broma de mal gust”, va dir l’aixecadora de pesos belga Anna Van Bellinghen al maig.
Els crítics sostenen que, si no s’endureixen les restriccions d’accés per a les dones trans a l’esport, amb atletes com Hubbard s’obre la capsa de Pandora. La injustícia anirà a més en cas que d’aquí a un temps hi hagi dones atletes trans que fossin esportistes destacats quan eren homes.
En algunes disciplines no és només una qüestió de justícia. En un estudi recent fet amb subjectes que tenien una condició física semblant, els científics van descobrir que la força era un 162% més alta en els homes que en les dones. Segons l’estudi, fins i tot l’home més feble podia colpejar amb més potència que la dona més forta.
Això comporta uns riscos de salut considerables sobretot en els esports de combat, però també en altres disciplines amb un alt esforç físic. El 2020 va pronunciar-se sobre aquest tema l’associació internacional de rugbi. Una comissió va escoltar experts dels àmbits de la medicina, la fisiologia, la biologia, i també especialistes en ètica, en dret i activistes. La conclusió a què va arribar va ser que les dones trans que no haguessin canviat de sexe fins després de la pubertat no podien jugar a rugbi femení.
La comissió va justificar la decisió pel fet que, entre altres coses, la força a què és sotmesa la nuca d’una dona quan un cos masculí pesant la tira a terra és bastant més intensa. El valor és entre un 20% i un 30% més alt que quan el placatge el fa una dona.
Joanna Harper coneix aquestes xifres. Harper és una dona trans. Quan era un home, va ser un dels millors corredors de fons canadencs, i actualment fa el doctorat a la Universitat de Loughborough sobre els atletes trans. Aplaudeix la manera com l’associació de rugbi va abordar el problema, però no està d’acord amb les conclusions. “L’associació primer hauria de mirar quines dones trans volen jugar a rugbi”, diu Harper. “Quina altura tenen, per exemple, de quin físic disposen... No ho sabem perquè no en tenim dades”.
Per a ella, doncs, la decisió dels funcionaris va ser prematura. Harper advoca per una solució intermèdia: potser es podria permetre que hi hagués una jugadora trans per equip, diu, sense concretar més sobre la mesura en què això podria eliminar el perill viscut en els placatges.
El COI ha anunciat que té la intenció d’avaluar les directrius després dels Jocs. No es poden modificar mentre la competició està en joc, diu el president del COI, Thomas Bach. I afegeix que en el futur tampoc no hi haurà una “solució universal”.
No se sap què en pensa de tot això Laurel Hubbard, que ja no fa declaracions en públic. L’equip neozelandès ha declinat una petició d’entrevista de Der Spiegel.
En realitat, Hubbard no és l’única dona trans que s’ha classificat per als Jocs. A la disciplina BMX (bicicròs) freestyle, els EUA han inscrit la transsexual Chelsea Wolfe, 28 anys, com a ciclista de reserva.
Dimarts 27 de juliol, Wolfe es va entrenar al parc olímpic de bicicròs a la badia de Tòquio. Portava uns pantalons texans curts i desfilats. “És impressionant haver arribat als Jocs i poder ser una inspiració per a altres persones trans”, va dir Wolfe després de la sessió d’entrenament. A diferència de Laurel Hubbard, ella no s’ha de justificar davant les ciclistes, ja que ningú no l’acusa de tenir cap avantatge físic.
Traducció d'Arnau Figueras