S’havia donat a conèixer com un dels noms de l’escuderia de joves narradors patrocinada per l’editor incansable Joan Sales, amb una novel·la de títol de ressonàncies mítiques, Els carnissers, l’any 1963. Després van venir altres novel·les, amb els premis corresponents, periodisme, crítica d’art, projectes editorials, teatre, el retorn a Club editor amb L’adéu al mestre (2013). La crítica de la societat illenca, de les accelerades transformacions socials, econòmiques i culturals de l’últim mig segle, amb la denúncia de les conductes humanes basades en la hipocresia o l’adulteració del món de l’art i, alhora, la rememoració de formes de vida més autèntiques, reservant un paper creatiu a la memòria sensitiva davant de tantes formes de destrucció, fan un conjunt narratiu de primera magnitud.
Potser una síntesi perfecta de tota aquesta intensa activitat creativa és aquest petit llibre, Els plaers i les virtuts, un recull d’una trentena de breus peces narratives, publicades als diaris, mínimes en la seva extensió però màximes en la seva intensitat moral. Narracions que punxen el lector com una daga obligant-lo a posar-se davant del mirall, que assoleixen una forma de perfecció en un cert descarnament desolat, pràcticament sense adjectius ni faramalla textual. “Què n’has fet, de tota aquella felicitat?”, es pregunten amb un punt de neguit dos vells amics de joventut, retrobats casualment. “Company, amic meu, em fas enveja”, murmura un personatge prostrat en una cadira de rodes davant del cap d’un guepard dissecat, trist trumfo d’antigues caceres furtives i testimoni opac de com la mort l’havia resquitllat, ell que es creia fort com una roca. Davant d’una fotografia de l’avi i una altra del nét, un personatge desolat reflexiona sobre si la veritable solitud arriba només quan ja ni els teus morts et fan companyia.
“Qui va ser de nosaltres que va alterar aquell ordre que el temps presentava com natural?”, s’interroga amb ironia burleta un de dos germans davant de la “revolució” que significa haver alterat l’ordre natural de les coses, aquells que un dia decidiren pujar al graner de les padrines, misteriós espai on es guardaven tota mena d’estris, blat, ordi, civada, melons i magranes. Des de temps immemorials, el “palimpsest de la memòria”, les coses sempre s’havien fet així: acabades les figues fresques i les assecades, arribaven melons i magranes que alegraven els diumenges d’hivern. La norma era claríssima: es començava per les peces que caducaven abans, primer els melons de pell tacada. Fins que un dia, clandestinament, algú va decidir tacar de tinta xinesa els melons per poder començar a menjar els més dolços. Són només dues pàgines, clares, iròniques, esplèndides, que hauria pogut escriure Josep Pla, convençut que la terra i el paisatge són també història i memòria...
En aquest llibre savi de Guillem Frontera aflora un secret desig de reconciliació amb la terra i amb la memòria i, alhora, la seva mateixa impossibilitat. El pas del temps, que tot ho erosiona, la terrible solitud, el parlar de la presència de la mort, omplen seqüències i escenaris de la vida quotidiana d’uns personatges que semblen quedar perplexos quan constaten que tot canvia i que res no és perdurable. Hi ha vídues que es tanquen a la casa de l’art, artistes desencisats, amigues i bessones, empresaris i ex-drogoaddictes, candidats polítics òbviament corruptes, etc. Però també passions amoroses, versos de Gabriel Ferrater, de Gil de Biedma, de Jorge Guillén i de Quasimodo, tot amarat per un evident vitalisme, una força com clandestina que empeny els personatges, o si més no alguns dels personatges, a saber viure com si cap dia fos igual.
Els plaers i les virtuts
Guillem Frontera
Mallorca
Ensiola, 2017,
72 pp.