Cantants com Jaume Aragall o Josep Carreras han comentat en més d’una entrevista la influència que va exercir en ells quan eren joves la cèlebre pel·lícula de Richard Thorpe The great Caruso (1951), protagonitzada pel cantant i actor Mario Lanza. La fama de la cinta és inversament proporcional al rigor amb què es va gestar aquest biopic que, setanta anys després, desperta més nostàlgia i tendresa que no pas admiració tècnica i artística. I és que el film, revestit de tota la faramalla hollywoodeenca de l’època, dista molt de ser fidel a l’existència d’Enrico Caruso (1873-1921), un cantant napolità destinat a ser el primer tenor mediàtic de la història, en una línia que més tard seguirien artistes com Luciano Pavarotti, Plácido Domingo o Jonas Kaufmann. Això sí, les àries i cançonetes cantades per Lanza (que físicament tampoc tenia res a veure amb Caruso) van influir sobremanera en futurs cantants, com els dos catalans citats a l’inici d’aquest article.
)
Una veu que s’endinsa en la nit dels temps
Enrico Caruso va néixer en un context ben humil i envoltat de penúries de tot tipus. I va viure una infantesa propera als lacrimògens relats d’Edmundo De Amicis. Tan sols la música, com a nen cantant d’una església de Nàpols on va ingressar amb 10 anys, li era un refugi, fins al punt de voler iniciar-se en la tècnica del cant, que va poder llimar amb Guglielmo Vergine. De tota manera, Caruso mai no va arribar a cursar la carrera en el sentit més convencional del terme. I va debutar professiolmanet en una òpera amb tan sols 22 anys.
L’estil de Caruso sempre es va caracteritzar per una intuïció i tècnica innates, per una expressivitat lliurada a les parts que interpretava. Mai va ser un cantant perfecte, però el seu èxit s’explica per la passió amb què abordava qualsevol cosa que fes.
Com era la veu de Caruso? Per sort, tenim abundants enregistraments (qüestió que abordarem de seguida) que permeten aproximar-nos-hi. Però per desgràcia es tracta de gravacions deficients, que difícilment permeten elaborar un retrat o una descripció sonora amb precisió i objectivitat. A grans trets, podríem dir que era un tenor lírico-spinto, amb tendència a l’enfosquiment, sense que els aguts deixessin de ser brillants, ferms i atacats amb seguretat. Segurament, la seva seria una veu gran, amb volum i capaç de triomfar a grans teatres com el Metropolitan de Nova York, la Scala de Milà o el Colón de Buenos Aires. O el Gran Teatre del Liceu, tot i que va actuar-hi sense massa èxit el 1904 en dues funcions de Rigoletto que, atès el cachet milionari del cantant, van obligar a apujar els preus de les taquilles del teatre barceloní. I el públic no va quedar massa impressionat, tot i la fama que ja aleshores arrossegava el tenor napolità.
)
El de Caruso era un repertori ampli, que anava de les parts lírico-lleugeres d’òperes com L’elisir d’amore o Lucia di Lammermoor de Donizetti fins al verisme de compositors que li eren contemporanis, com ara Leoncavallo o Puccini. Passant, és clar, pel romanticisme de Verdi o per l’òpera francesa d’autors com Bizet (Carmen) o Meyerbeer, tot i que sempre cantades en llengua italiana. Repertori i fama, les de Caruso, que va passejar arreu del planeta, tot i que amb una especial dedicació al citat Metropolitan novaiorquès.
I va arribar a estrenar algunes de les òperes que interpretà, escrites per la seva veu. És el cas, per exemple, de L’Arlesiana (1897) i Adriana Lecouvreur (1902) de Cilèa, Fedora de Giordano, i Germania de Franchetti (1902) o La fanciulla del West de Puccini (1910)., entre moltes altres de compositors avui dia quasi o del tot oblidats.
Un cantant mediàtic
Enrico Caruso va enregistrar centenars de discs, d’alguns dels quals va arribar a vendre més d’un milió de còpies. Parlem d’unes gravacions sobre discs que popularment es coneixen amb el nom de “discs de pedra” perquè pesaven molt. Cada cara podia durar entre tres i quatre minuts, quelcom que afavoria les gravacions d’àries. Va ser així, exemple, com Caruso va convertir una ària com “Vesti la giubba” de Pagliacci de Leoncavallo en un veritable hit parade. Per no parlar de les més de cinquanta cançons (la majoria napolitanes) que també va enregistrar.
Caruso, doncs, va ser el primer cantant de la història de l’òpera que va saber treure partit de les “noves” tecnologies per tal de traspassar fronteres: no sabem com sonaven les veus de cantants mítics del passat com ara Caterina Cavalieri, Giuditta Pasta, Enrico Tamberlick, Giovanni Battista Rubini, Felice Varesi, Julián Gayarre o Maria Malibran. Però sí que sabem com eren -més o menys- les de Francesco Tamagno o Victor Maurel. I de seguida, va arribar Caruso com a primera gran estrella del disc.
La fama de Caruso, doncs, i l’etiqueta de “millor tenor del món”, tenen molt a veure amb aquesta prolífica activitat discogràfica, coneguda i reconeguda arreu del planeta. Però Caruso també va ser una estrella cinematogràfica, perquè la seva veu va aparèixer en alguns “clips” que sincronitzaven interpretacions mudes d’àries d’òpera amb discs, de manera que es projectaven amb la idea de crear pel·lícules sonores sense que ho fossin. És el cas d’aquest sextet del segon acte de Lucia di Lammermoor en què la part de tenor és cantada per Caruso, tot i que qui es mostra en pantalla són actors que fan playback a les ordres de Georges Mendel, director especialista en aquest tipus de pel·lícules presonores.
Això sí, Caruso va protagonitzar un llargmetratge, My Cousin, interpretant dos personatges: un cantant d’òpera de fama universal (ell mateix, amb el nom de Caroli) i el seu cosí, un pobre home que finalment es dóna a conèixer al seu parent proper. La cinta, de 1918, va ser dirigida per Edward José i va ser un èxit de taquilla quan es va estrenar.
Simpàtic, obert, generós, extrovertit, bon amic del beure i del menjar, ninotaire agut i hàbil amb la ploma estilogràfica, Enrico Caruso va ser en la seva època tan popular com Charles Chaplin o Theodore Roosevelt. Per això la seva mort prematura i amb quaranta-vuit anys i després de dies de dolorosa agonia, va provocar una commoció general en la seva època.
D’aleshores ençà ha plogut molt, hi ha hagut diverses generacions de tenors d’estil i repertori semblant, però l’ombra de Caruso segueix planant, allargada, sobre el fascinant món de l’òpera.