-Per què parteixen de la hipòtesi que Escòcia celebrarà un segon referèndum d’independència si des de Downing Street s’ha dit, de manera reiterada, que aquest escenari no es donarà?
-A les passades eleccions escoceses van guanyar les forces que proposen un nou referèndum d’independència a Escòcia. Per tant, hem de pensar que l’escenari d’aquest referèndum serà el centre del debat. Pot ser que no es faci de seguida, però s’utilitzarà com a element de pressió per part d’Escòcia amb les negociacions amb Londres. De fet el govern britànic s’ha mostrat més obert en les darreres declaracions. Així que partim que el referèndum, com a mínim, s’intentarà fer, i això generarà un escenari de contraposició d’interessos entre Escòcia, el govern britànic i la Unió Europea. No sabem com acabarà la cosa, però el resultat del conflicte és actualment secundari a l’hora de traçar una estratègia catalana, i el que ens importa és l’existència d’aquesta. Si posem els nostres interessos i punt de vista al centre ens podrem adaptar a qualsevol de les derivades que sorgeixin en aquest escenari.
-Parlen del treball que ha fet Escòcia amb les relacions internacionals, especialment amb els Estats del nord d’Europa. Parlen, concretament, de «mentalitat d’Estat». Catalunya no ha tingut aquesta mentalitat?
-No. El plantejament català ha sigut fonamentalment idealista. Escòcia actua com un Estat: pensant en el seu interès nacional, interlocutant amb altres països. Per exemple, des de Catalunya hi ha una tendència a expressar opinions molt contundents sobre altres casos de nacions sense estat o el comportament de certs governs. És evident que la simpatia pot existir, i que hi ha certes pràctiques que a tothom li bull la sang quan les veu. Però justament el que diferencia la “mentalitat d’Estat” és saber calibrar i ponderar quines batalles són les que s’han de lluitar. Amb això, Escòcia ens dona una lliçó valuosa, tot i que pugui ser força dura per nosaltres, ja que és precisament amb Catalunya on aplica aquest plantejament. D’altra banda, Escòcia, alhora de plantejar el seu cas, se centra en què pot oferir a altres països clau i què poden guanyar aquests amb la seva independència, i no tant en si hi tenen dret o si la seva independència és moralment bona. Això, òbviament, és en part perquè la qüestió del dret a l’autodeterminació la tenen força resolta amb Londres, però igualment mostra una bona lectura del llenguatge que realment mou a la comunitat internacional, és a dir, els interessos.
-Expliquen que, per evitar suspicàcies, el nacionalisme escocès evita enfortir els seus vincles amb Catalunya perquè els casos no es relacionen. Com es pot fer perquè Catalunya puga ser identificada a Europa com Escòcia i, en conseqüència, despertar certes simpaties?
-Primer de tot cal entendre el perquè d’aquesta percepció: això és fonamentalment una qüestió d’interessos. Òbviament, projectar una imatge de seriositat i resolució és millor, però moltes vegades la imatge que es construeixen d’un actor polític està molt influenciada pels nostres interessos. En el cas escocès i la Unió Europea hi ha un canvi clar després del Brexit. Brussel·les no era gaire entusiasta de la independència d’Escòcia el 2014, i ara el missatge és tot el contrari. Dit això, cal treballar-s’ho també. De vegades les oportunitats se les ha de crear un mateix. Tenint en compte el context geopolític que tenim cal, com deiem abans, presentar el nostre cas en uns termes que ens pugui fer interessants per altres governs. Segurament, a nivell europeu, ens hem de fixar més en l’opinió dels estats (que són els que realment compten) que no pas en la de les institucions de la Unió Europea, on actualment és difícil que el nostre cas sigui atractiu. Però no tot depèn de Catalunya. Si Madrid emprengués una deriva més euroescéptica, l’independentisme català tindria més fàcil ser tractat com els escocesos... Però mentre això no passi, Catalunya hauria d’explorar les possibilitats d’altres aliances.
-Pensen, en tot cas, que de veritat Espanya podria vetar l’ingrés d’Escòcia a la UE? El preu d’evitar-ho no seria massa alt?
-Espanya d’entrada té el dret a fer-ho, i si realment considera que la seva existència està en joc ho farà, encara que això impliqui enfrontar-se a la Unió Europea. El fet que s’arribi o no a aquesta disjuntiva ja és una altra cosa, i creiem que serà poc probable. És cert que d’entrada Espanya no té prou pes per si sola com per vetar l’entrada d’Escòcia a la UE. Però Escòcia, per ella mateixa, evitarà posar-se en aquesta tessitura, i actors clau dins de la UE faran costat a Madrid a l’hora de demanar als escocesos que no s’impliquin en la qüestió catalana, tal com ha quedat demostrat els últims anys. En això, Espanya no està sola. D’altra banda, Madrid pot adoptar una estratègia més suau per posar traves a aquest nou membre si Escòcia no marca distàncies clares amb Catalunya. Escòcia aspira a tenir un tracte diferenciat, volen una entrada ràpida. Aquí és on Madrid ja s’ha mostrat menys conforme. Una cosa és acceptar que Escòcia, com qualsevol altre Estat independent, pogués demanar l’accés a la UE, i un altre és garantir que això es donarà de forma preferent. El procés d’accés pot ser dilatat en el temps de forma indefinida, cal recordar el cas de Turquia. Per tant, hi ha una sèrie de grisos on Madrid, sense significar-se molt ni trencar un hipotètic consens amb Brussel·les, pot posar les coses difícils a Escòcia si Escòcia no es comporta tal com vol Madrid. Això ho saben a Edimburg i han actuat amb conseqüència.
-Diuen que es podria denunciar la doble moral europea en cas que es permeta l’autodeterminació a Escòcia i s’evite a Catalunya, però pensen que això podria tindre efectes materials?
-D’entrada, els costos per la UE d’aplicar aquest doble criteri de mesura són totalment assumibles, i segurament són menors que actuar d’una altra manera. Però això també dependrà de quins costos pugui generar Catalunya sobre aquesta qüestió, i en part ja s’han estat generant, tal i com expliquem al nostre primer informe. Vivim en un món multipolar, ja no hi ha només una sola veritat expressada per Occident. Vivim en un moment de major competència amb potències autoritàries, i les taques en les credencials democràtiques es ressalten. En segon terme, dins la Unió Europea hi ha diferents línies de fractura (nord-sud, est-oest, “frugals versus cohesió”...), i per tant mai no se sap quan la qüestió catalana pot ser posada a sobre per a remarcar les coses que no funcionen dins Europa. Per exemple, el tracte de Grècia per part de la UE durant la crisi de l’euro va ser molt utilitzat en els discursos dels partidaris del Brexit per mostrar la voluntat draconiana de les institucions europees. Per tant, malgrat que en general és un cost totalment assumible per la UE, pot haver-hi moments on pugui fer mal. I al final vivim en un món on poder fer mal és més important que tenir la raó.
-I el Regne Unit, si perd Escòcia, podria afavorir l’autodeterminació en Catalunya com a element desestabilitzador?
-Nosaltres considerem que el resultat no és el més determinant, com hem dit al principi, sinó l’existència del conflicte. Evidentment, si guanyés Escòcia, els incentius serien majors. Si a més Brussel·les s’hi implica clarament, contraatacar amb Catalunya seria la jugada evident. El que quedès del Regne Unit podria acabar rodejat per la Unió Europea a totes les seves fronteres, i això no serà còmode... Però en geopolítica els grisos sovint són la norma, i el Regne Unit només utilitzarà el cas català mentre estigui en negociacions amb la Unió Europea, és a dir, mentre tingui alguna cosa a guanyar. D’altra banda la incompatibilitat entre el Regne Unit i la Unió Europea a mitjà termini anirà més enllà de la qüestió escocesa. De fet, aquesta és més circumstancial que central en l’actual escenari. Per tant, poden haver-hi més derivades que obrin portes a una relació diferent entre Barcelona i Londres… Però això donaria per un altre informe.