En 1960 va ser declarat el 22 d’agost: Dia Internacional del Folklore per la UNESCO, però molt abans, el mateix dia de 1846, l’arqueòleg britànic, William John Thoms, publicà a la revista de Londres, “Athenaeum”, una carta on per primera vegada es va emprar aquest terme.
Però, què significa realment? La paraula “folklore” ve de l’anglès: “folk” significa: poble i “lore”: “Saber o coneixement tradicional”. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua defineix aquest mot amb dues entrades, per una banda: “Conjunt de tradicions, llegendes, rondalles, refranys, danses, cançons i altres manifestacions de la cultura popular.” I per altra: “Ciència que estudia aquesta matèria.”
Aleshores, quina és la diferència entre folklore i cultura popular? El primer posa èmfasi en el comportament tradicional i la segona ho fa en la popularitat contemporània.
Com hem vist el folklore forma part de la cultura d’un país. I per cultura entenem un conjunt de costums, coneixements i formes de vida que un grup de persones considera com a propi i que el diferencia d’altres grups. La llengua, la religió, les tradicions, la història, les formes de treball... formen part de la cultura d’un poble i contribueixen a crear un sentiment de comunitat. Abans erròniament es separava cultura i folklore, i aquest últim no incloïa contexts cristians, s’usava amb valor pejoratiu.
Franco, malauradament, va vincular el folklore amb la seua política. Mitjançant la Secció Femenina, el règim va convertir el folklore en instrument al seu servei d’adoctrinament i com a eina en qüestions nacionals i internacionals. Utilitzà “Los Coros y Danzas de la Sección Femenina” per a trencar l’aïllament en el que es trobava Espanya, i les folklòriques es van convertir en ambaixadores d’una Espanya inexistent de bous i de flamenc, per a atraure als turistes. Encara ara quan nomenem “una folklòrica”, a tothom li ve al cap una dona vestida d’andalusa que canta i/o balla flamenc. Es parlava del “folklore espanyol”, terme inexistent, ja que no hi ha costums o tradicions que engloben tota Espanya, sinó que pertanyen a diferents zones, pobles, províncies,... Inclús en el cas del flamenc, hi ha moltes variants. Si parlem de danses hauríem de nomenar també: jotes, sardanes, “muñeiras”, “aurresku”, “chotis”..., i no acabaríem el llistat. Però, com hem dit abans, el folklore no inclou sols balls i música, sinó també festes populars, costums, contes, història oral, llegendes, proverbis, supersticions,... tot allò que ens defineix i ens diferencia d’altres pobles, que ressalta la nostra singularitat i que ajuda a instaurar la nostra identitat nacional.
A València existeix una Federació de Folklore (FFCV), que a la seua presentació a la pàgina web, explica que València és rica en música, balls, indumentària, gastronomia... i en aquesta federació s’engloben grups de dansa, colles de tabals i dolçaines, rondalles, orquestres de pols i pua, cors, cant d’estil,... No sols les falles i les traques, com ens han venut durant tant de temps, que també, són conreades a la nostra terra. Fins i tot a la Vikipèdia hi ha un diccionari de folklore valencià, que si el consulteu, es sorprendreu, de segur, amb tantes manifestacions.
I si folklore és esperit, tradició i identitat d’un poble, les muixerangues en són un gran exemple. Fruit del poble, no tenim data exacta de l’origen de les formacions, però les primeres referències escrites del s. XVIII, ens parlen de festes populars, com moltes tradicions, primerament laiques i posteriorment associades a festes religioses. Les nostres colles, que en principi formaven part d’un ball, i que tenen els seus orígens a La Ribera, són per definició part important del folklore valencià.
Reivindiquen el nostre folklore, no perdem les nostres senyes!