La Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial van paralitzar el procés de continuïtat avantguardista a l’Estat espanyol. Aquests fets van trencar radicalment la vida sociocultural del país i el van abocar a una greu crisi com a resultat del règim repressiu que censurà qualsevol intent renovador. Després de diferents esforços aïllats, l’art més progressista reïx a mitjan anys cinquanta quan s’estableix contacte amb l’exterior i s’inicia una projecció del seu art. La data històrica de 1957 marca el final de la postguerra espanyola en el panorama polític, econòmic i social, així com un canvi de rumb cultural i artístic; data en la qual apareix el Correo de las Artes. Un succés cabdal per a l’art espanyol fou l’exposició “Otro Arte”(1957), comissariada per Michel Tapié, promotor i teòric de l’art autre i impulsor a París de les exposicions “Vehémences confrontées” (1951), “Signifiants de l’Informel” (1951) i “Un art autre” (1952). Partint dels fons de la Galeria Stadler, de la qual era director artístic des de 1955, la mostra es va presentar a la Sala Gaspar de Barcelona (patrocinada pel “Club 49”) i a Madrid (Sala Negra del Museo de Arte Contemporáneo) per posar en diàleg les experiències informalistes dels artistes espanyols amb les del panorama francès i americà. El concepte art autre va ser posat en circulació el 1951 pel mateix crític francès Michel Tapié per denominar la creació d’un grup de joves pintors europeus (Fautrier, Hartung, Wols, Michaux, Burri…), que compartien una mateixa actitud davant l’art i la vida. Amb aquest epítet, que emfatitzava la idea de diferència i de novetat, Tapié va voler també distanciar la plàstica dels europeus davant de la dels nord-americans anomenats “expressionistes abstractes” (Gorky, Pollock, Motherwell, Rothko, De Kooning…), que havien iniciat un procés similar de recuperació de l’abstracció, després d’anys de prevalença de les tendències realistes. Els artistes que buscaven noves vies es mantenien en contacte i es desplaçaven entre Madrid i Barcelona, atents als esdeveniments d’ambdues ciutats i igualment estaven vigilants de l’abstracció que s’estava desenvolupant a Europa i als Estats Units. Fou el 1955, en el marc de la tercera i última Biennal Hispanoamericana d’Art, quan el govern franquista es va adonar que les tendències informalistes exportaven una imatge de modernització de país i no van dubtar a utilitzar-les per beneficiar-se’n. En aquells anys és quan es produeix un gran salt a la visibilització exterior de la mà de Luis González Robles. Els èxits espanyols en els certàmens internacionals com la IV Biennal de Sao Paulo (1957), les XXIX i XXX biennals de Venècia (1958 i 1960) i les exposicions d’art espanyol al “New Spanish Painting and Sculpture”(MoMA) i “Before Picasso after Miró” (Guggenheim), ambdues a Nova York (1960), van situar els artistes espanyols en el panorama internacional amb un alt nivell de reconeixement.
“Cirlot Otro. Correo de las Artes 1957-1962” que exhibeix el Centre Cultural-Llibreria Blanquerna de Madrid, comissariada per l’historiador i crític d’art Joan Gil, aplega una selecció d’obres de vint-i-cinc artistes, realitzades durant el període en què es va publicar aquesta revista. Tots ells senten la necessitat d’obrir nous horitzons: els viatges i les estades, sobretot a París, els proporcionen el coneixement de les avantguardes, tant les històriques com les del moment. Aquesta tria reuneix tant representants de col·lectius combatius (grup El Paso) com individualitats que van revolucionar el context creatiu.
Especialment, Cirlot fou un dels crítics que més va defensar l’informalisme i analitzà exhaustivament aquest llenguatge artístic que significà un dels moviments més importants de la segona meitat del segle XX. El seu manifest La ideología del informalismo, publicat el 1960, es va convertir en un referent per a l’art d’avantguarda. Va estructurar un corpus ideològic sobre aquest corrent que a l’Estat espanyol arrelà de manera especial en un context en què els creadors més inquiets buscaven la renovació plàstica en el mirall de les avantguardes internacionals. Va concentrar al seu voltant aquelles veus que intentaven tallar amb l’academicisme tradicional per obrir noves fronteres a l’expressió artística. Pensem que, mentre els artistes de Madrid i especialment els del grup El Paso eren més propers a l’informalisme expressionista dels nord-americans, especialment de Jackson Pollock, els catalans se situaven en l’òrbita de l’informalisme matèric dels europeus. Amb tot, i més enllà de les diferències formals, es van forjar sobre premisses afins: creien que l’acció de pintar era única i irrepetible, perquè manifestava experiències i emocions alliberades des de l’interior. Refugiats en l’art, compartien una relació conflictiva i crítica amb l’entorn social i participaven del mateix vitalisme existencialista sorgit de l’impacte de la Segona Guerra Mundial.
Si bé en l’art informal l’aspecte matèric i les seves qualitats predominen com a element fonamental de creació i experimentació plàstica, altres tendències es manifesten amb força evidència. Pel que fa a la pintura gestual, aquesta atorga la importància de l’acció en relació amb l’execució i la immediatesa; en la pintura tatxista la taca de color és l’element compositiu bàsic i en la pintura espacial el tractament de la matèria no interessa per ella mateixa sinó com a mitjà per aconseguir una concepció inèdita d’un “altre” espai. La selecció d’obres d’aquesta mostra en presenta bon exemples i ens situa en aquell canvi d’orientació que experimentà la plàstica espanyola durant les dècades dels anys cinquanta i seixanta, reflectint les transformacions que es van anar succeint al final de la postguerra espanyola. La influència d’aquests i altres artistes coetanis fou notòria i la seva activitat va afavorir la renovació de l’art a l’Estat espanyol.
L’aparició del Correo de las Artes va significar un repte editorial de gran envergadura en un país mancat de mitjans d’informació, ja que els existents estaven al servei del règim establert. En aquest context, no és d’estranyar que la crítica del moment fos un reducte minoritari que intentava fer valer unes posicions respecte a l’art contemporani i marcar uns postulats que, moltes vegades, es venien reforçats per les informacions que arribaven de fora de les nostres fronteres, quan no censurades. Aquesta publicació va ser fundada a Barcelona el 1957 pel galerista i assessor artístic B. Xifré Morros, pel col·leccionista i marxant, fins aleshores, René Metras i pel mateix Cirlot. Durant el període d’aquest periple editorial —de febrer de 1957 a febrer de 1962—, es van publicar 35 números en quatre èpoques diferents. Durant la primera etapa, en format diari, pren com a referència i model —quasi amb les mateixes característiques— a l’Art Actuel Internacional, editada en Lausana per Georges J. Kasper, editor i galerista, on Cirlot escrivia sobre les exposicions més rellevants del nostre país. Sense cap dubte, el Correo de las Artes és convertí en la revista més avantguardista i una de les que va fer més difusió dels artistes revelació, no solament nacionals sinó també de l’àmbit internacional.
L’exposició mostra una selecció d’obres molt singulars, ja que algunes d’elles van formar part de la col·lecció del mateix Cirlot i també de René Metras, i no s’havien exposat mai, alhora que van il·lustrar les pàgines del Correo de las Artes. Figures cabdals totes elles que varen recollir l’estendard de la modernitat per traspassar-lo a la generació que els seguirà. Es completa amb un arxiu històric documental que contextualitza la riquesa i la complexitat de la creació d’aquesta etapa.
Cirlot Otro. Correo de las Artes, 1957-1962
Comissari: Joan Gil
Centre Cultural-Llibreria Blanquerna. Madrid
Del 9 de juliol al 23 d’octubre de 2021