El 31 d'agost de 1918, el diari Pravda –—«Veritat»—, òrgan del Partit Socialdemòcrata Rus o bolxevic —més tard, Partit Comunista Rus i encara posteriorment Partit Comunista de la Unió Soviètica— publicava una crida «a tots els consells del treballador, personatges i diputats rojos, a tots, tots, tots!» en la qual informava que «fa unes hores s'ha produït un intent d'assassinat del camarada Lenin (...) Diverses persones han estat detingudes i s'estan comprovant les seves identitats. No tenim cap mena de dubte que es trobaran els rastres dels revolucionaris socialistes de dreta i de les contractacions (encàrrec de l'atac) dels britànics i francesos. Fem una crida a tots els camarades a estar completament tranquils i a reforçar la seva tasca en la lluita contra els elements contrarevolucionaris. La classe treballadora respondrà a l'intent d'assassinat amb una unitat de forces encara més gran i respondrà amb un terror massiu sense pietat contra els enemics de la revolució».
En efecte, la història ha constatat que el 30 d'agost de 1918, el líder revolucionari Vladimir Ilitx Uliànov, més conegut pel pseudònim de Lenin, va sofrir un atemptat. Li dispararen amb un revòlver quan sortia de fer un míting en una fàbrica de Moscou. Greument ferit, li quedaren seqüeles de per vida. Morí al cap de sis anys, per un ictus, als 53 anys. No consta que fos conseqüència de l'atemptat; però és versemblant la idea que les ferides tingueren influència en el desenllaç.
L'episodi de l'atemptat no ha estat molt clar mai. Res estrany. Perquè si quelcom caracteritzà sempre la dictadura soviètica fou l'intens control dels mitjans de comunicació. Res del que afectava els líders era de comú coneixement. Tot el que els envoltava esdevenia propaganda.
En síntesi, la història oficial comunista indica que una activista del Partit Socialrevolucionari rus, oposat als soviètics durant la guerra civil (1917-1922) entre els rojos i els anomenats blancs —tots els contraris als comunistes, que tenien el suport francès i britànic—, coneguda pel nom de Fanni Afímovna Kaplan, disparà un seguit de trets contra Lenin. Quan el líder revolucionari sortia de fer un míting polític a la fàbrica Mikhelson de Moscou i es dirigia sense guardaespatlles al seu cotxe oficial —on l'esperava el xofer—, una dona s'interposà en el seu camí, li digué alguna cosa, ell es girà cap a ella i veié com l'apuntava amb un revòlver que disparà almenys tres vegades: un tret s’allotjà a l’espatlla, un altre al coll i el tercer afectà greument un pulmó, sempre segons la versió oficial, la qual assegurà que Lenin es recuperà de les greus ferides a les seves habitacions del Kremlin. Els dirigents del partit temien un nou atemptat i evitaren portar a l’hospital el carismàtic líder revolucionari. Sembla que fou atès en la seva residència per metges que no s'atreviren en aquell moment a extreure-li les bales. La del coll se li va extreure el 1922.
Kaplan. Fanni Efímovna Kaplan havia nascut el 1880 a Ucraïna amb el nom de Feiga Khaimovna Roitblat. La versió oficial dels fets la considerà militant del Partit Socialrevolucionari. Un grup fundat el 1901 com a formació d'esquerra moderada i partidària de la democràcia —la que existia aleshores en el món, que poc té a veure amb l'actual, val a dir-ho—, el que avui diríem socialdemòcrata i que no s'ha de confondre amb el ja citat Partit Socialdemòcrata Rus o bolxevic.
La direcció de la formació socialrevolucionària s'allunyà progressivament dels bolxevics fins al punt que, després de la Revolució d'Octubre de 1917 i l'inici de la guerra civil, s’hi oposà per la força —a través d’actes terroristes i donant suport a l’Exèrcit Blanc—, cosa que provocà l’escissió del sector més esquerrà que s’arrenglerà amb els bolxevics i donà suport a l’Exèrcit Roig. És en aquest context en què s'esdevé l'intent d'assassinat de Lenin. La implicada fou detinguda de manera quasi immediata i sotmesa a interrogatori per part de la policia política soviètica. Per suposat, va confessar-ne l'autoria. Va ser assassinada —o sigui, executada sense judici— el 3 de setembre posterior.
Grigori Petrovski, comissari del poble, assegurà dies després de l'atemptat contra Lenin que calia instaurar un règim d'execucions massives dels “enemics del poble”. El 5 de setembre, el Consell dels comissaris del poble —el govern revolucionari entre 1917 i 1946, any en què passà a dir-se Consell de Ministres de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, entitat fundada el 1922—, que presidia Lenin, declarà instaurat el Terror Roig, el qual, en síntesi, suposava que qualsevol sospitós d'idees o activitats contrarevolucionàries era detingut, empresonat i sovint assassinat. Es tractava de la resposta roja al Terror Blanc, que era la mateixa pràctica que destinaven les autoritats contrarevolucionàries als sospitosos de simpatia o activisme comunista.
Segons un perfil biogràfic de Kaplan publicat a Russia Beyond, l'edició digital del servei «de notícies i anàlisis sobre les qüestiones culturals, polítiques, empresarials, científiques i socials que afecten Rússia» —tal com resa la publicació, que pertany a l'agència oficial Rússia Today— es va fer anarquista als 15 anys per amor a un bandit que deia professar aquesta ideologia, Víktor Garski. Ell la implicà en un atemptat contra el governador general tsarista de Kíev, però la bomba amb què pretenien assassinar-lo esclatà abans d'hora, ferint Fanni i avortant l'acció. Víktor fugí, però ella fou detinguda, jutjada i condemnada a mort. Atesa la minoria d'edat, li fou commutada la pena capital. L'enviaren a un camp de treballs forçats dels més durs de tot l'imperi, el de Akatúi, on perdé la majoria de la visió. Sortí en llibertat onze anys després, quasi cega, gràcies a l'amnistia decretada pel govern de la Revolució de Febrer de 1917 —la primera fase revolucionària russa—, format per liberals i socialistes.
En aquells moments, la tensió política creixia a marxes forçades, així com els enfrontaments violents, els quals esclataren en tota la seva intensitat amb l’inici de la guerra oberta entre rojos i blancs a partir que els bolxevics s'imposaren en la direcció revolucionària el mes d'octubre. El Partit Socialrevolucionari va entendre que els bolxevics traïen la revolució vertadera, que per a ells era la que havia fet caure el tsar el febrer anterior. Els bolxevics, per la seva banda, consideraven els socialrevolucionaris, anomenats esseristes, uns traïdors antirevolucionaris de dreta. La nova fase revolucionària s'anà radicalitzant cada cop més i la violència política es convertí en norma. El març de 1918 s'ordenà l'assassinat de tota la família tsarista, cosa que intensificà la propaganda antibolxevic arreu d'Europa i dels Estats Units, i l'ajut occidental a l'Exèrcit Blanc, que lluitava contra l'Exèrcit Roig.
En aquestes circumstàncies s’emmarca l’atemptat contra Lenin. Com que les dues parts enfrontades en aquella brutal guerra civil —provocà uns 7 milions de morts i devastà tot el que havia estat l’Imperi rus— aprofitaven qualsevol cosa per fer propaganda contra l’enemic —com passa sempre en tots els enfrontament bèl·lics, val a dir-ho—, és difícil esbrinar la veritat dels esdeveniments més controvertits. Un d’aquests esdeveniments fou l’atac al líder revolucionari bolxevic. Segons els treballs posteriors sobre el particular, és poc probable que Kaplan fos l’autora de l’intent de magnicidi, diu la citada Russia Beyond: “Hi ha una evident confusió de fets, de cronologia i de detalls del succés” en el relat oficial dels fets. Com a exemple, cita els diversos testimonis —sempre diferents— que donà Piotr Guil, xofer del dirigent roig, que mai coincidiren del tot. Per altra banda, el revòlver amb el qual se suposà que disparà Kaplan, un Browning, fou trobat per la policia just després de l’execució de la pretesa autora, però no va ser sotmès a cap prova balística. Segons la confessió que li arrabassà la policia, quan la presumpta atacant fou interrogada va dir que no recordava quantes vegades va disparar —la versió oficial assegurà que foren tres. I en efecte, segons la policia, l'abric de Lenin mostrava trets forats de bala. Tanmateix, en el tambor de l'arma trobada només faltaven dues bales. Per si faltava quelcom, els forats de la peça de roba no coincidien amb les ferides en el cos del bolxevic.
Segons assegura la mateixa font citada, està molt estesa la creença entre els historiadors que “els bolxevics arrestaren Kaplan simplement com a sospitosa i després feren molta via a afusellar-la” sense comprovar res. De fet, la publicació assevera que, en realitat, la suposada autora ni tan sols era militant del Partit Socialrevolucionari —la direcció de la formació en efecte així ho afirmà en el seu moment—, i que un atemptat que havia demostrat tan poca traça “és dubtós que fos responsabilitat” d'aquest partit, perquè els seus activistes violents “eren professionals en la preparació d'actes terroristes i és poc probable que encomanessin un atemptat així a una persona amb les deficiències visuals” que patia Kaplan.
No han faltat posteriors teories que apuntaven cap a una conspiració interna entre els bolxevics. Segons aquestes teories, Iàkov Sverdlov, home de confiança política de Lenin, aspirava a ocupar el lloc del seu cap. Diu l’obra citada que “Sverdlov fou qui ordenà treure Kaplan de la presó i disparar-li”. Per fer-ho tot encara més confús, Sverdlov morí l'any següent, oficialment de la pandèmia de grip de 1918, just després de reunir-se amb Lenin.
Al cap de quatre anys de l'intent de magnicidi, un judici a dirigents socialrevolucionaris per traïció va fer passar com a autors de l’atemptat contra Lenin també altres tres membres d'aquesta formació. Tampoc és molt creïble que fos així. Més consistència cal atorgar als arxius d'aquest partit —que cita la font ja esmentada—, l’estudi dels quals va permetre posteriorment fixar la identitat de tres militants —Alexánder Protopopov, Lidia Konopliova i Konstantín Usov—, que serien els que ho haurien organitzat i portat a terme tot: els dos primers haurien disparat i el tercer els hauria donat suport logístic. Cap d’ells fou detingut en aquell moment. Serien afusellats el 1937, en una de les moltes purgues internes comunistes.
Tot indica, en fi, que Kaplan no va ser l'autora de l'atemptat contra Lenin. Possiblement hi estigué implicada d’alguna manera, més per amor que per política, segurament acceptant situar-se al lloc de l’atac per confondre la policia. No se sap, en realitat, però és l’opció més plausible. Per amor havia patit onze anys de dura presó que la deixaren quasi cega. I quan sortí de presidi volgué reprendre la relació sentimental amb el seu estimat Garski, que resultà —sempre segons la font referida— que era conegut de Sverdlov i que l'agost de 1918 es trobava a Moscou, on cità Kaplan, la qual hi anà per recuperar el seu amor. Però l'únic que hi trobà va ser la mort.