Tallin ha canviat molt des que hi vaig venir per primera vegada, a principi del 1989. No la ciutat, no. La ciutat continua exactament igual com estava: no he vist ni un sol edifici que em -cridara l'atenció per nou. No. El que ha canviat és l'activitat econòmica.
A la plaça de l'Ajuntament hi ha dues novetats. D'una banda, flameja una bandera blanc-i-blava, com la dels almogàvers, que he deduït que deu ser la bandera d'aquesta ciutat que van fundar els danesos (Tallin vol dir 'la ciutat dels danesos'). L'altra novetat són les tendes. Es conserva la llibreria i la tenda de fils. Però al seu costat han aparegut bars, tendes de souvenirs, un antiquari i una botiga que ven una mica de tot. Hi ha, a més, la seu d'un nou club esportiu.
Ací a Estònia és on e's nota més ràpid Cl canvi econòmic. De fet, ells van ser els primers a parlar d'autonomia econòmica i són, de les tres repúbliques bàltiques, els més preparats de tots. Perquè tenen una fortíssima tradició comercial i perquè fa anys que veuen amb tota normalitat la televisió de Finlàndia, que els explicava com era el món exterior. Estonians i finesos parlen llengües veïnes que es poden entendre mútuament sense cap esforç.
En la resta de la ciutat sobreviuen les botigues de sempre, però n'hi han aparegut moltes de noves. L'antic mercat de flors i fruita continua existint al voltant del mastodòntic Hotel Vira. Es un mercat de parades xicotetes i molt colorista; també els petits quioscos, on igual es venen diaris que sabates, continuen al seu lloc.
***
He aconseguit prendre'm un cafè al bar de l'estació de Tallin. Hi ha un parell de persones que discuteixen sobre la independència. L'un parla en estonià i l'altre en rus, però no semblen massa alterats tampoc. El cafè era horrible. No hi ha manera de fer-los entendre que a mi m'agrada tallat. Amb una miqueta de llet. (Per cert: els trens que arriben a l'estació de Tallin encara porten en cada vagó l'anagrama de la Unió Soviètica).
***
L'Ararat, el primer bar privat, diguem-ne privat, que es va obrir a Tallin, està de reformes. A la vista dels seus nous competidors es fa evident que ha perdut terreny i necessita ser renovat. L'Ararat és la muntanya sagrada dels armenis. D'això podem deduir que el cafè és gestionat per armenis. Hi ha dos arguments suplementaris a favor d'aquesta possibilitat: a Tallin hi ha un periòdic armeni (i per tant una comunitat armènia) i els armenis tenen fama de comerciants.
***
Han estat quatre o cinc els xiquets que se m'han acostat per captar. Diuen "please give me one dollar" en un anglès quasi perfecte. No n'havia vist d'aquests ni a Riga ni a Vílnius ni, altres vegades, ací a Tallin. Són, pràcticament, els primers captaires que em trobe.
Aquests xiquets parlen rus entre ells. I aquesta pot ser la raó per la qual ací hi ha captaires i en les altres ciutats no. Mentre que a Vílnius i Riga els russos viuen molt lluny del centre, a Tallin, perquè és una ciutat molt més menuda, viuen pegats a la ciutat estoniana.
Aquests russos van arribar en allau a mitjan anys 60, quan la població de la capital d'Estònia es va doblar en pocs mesos, deixant els nadius en una difícil posició demogràfica. La seua arribada, de sobte, no va deixar temps a planificar l'expansió urbana i, per això, els van allotjar en un cinturó industrial que envolta la Tallin medieval. Aquest cinturó no pot considerar-se sinó pobre. Les cases són, gairebé totes, de fusta i necessiten reparacions urgents. L'asfaltat del carrer és tan dolent que t'hi jugues el cotxe, els seus amortidors, cada vegada que fas un volt. I el fum de les fàbriques fa l'ambient gris i brut. Pràcticament és Dickens en estat químicament pur.
I són els fills d'aquests paratges els que demanen one dollar als estrangers.
* * *
D'aquests ambients també ha eixit l'Interfront. Interfront és un grup polític d'emigrants que reclama la permanència d'Estònia dins la Unió Soviètica. Per a desgràcia seua també reclamen el manteniment del vell ordre comunista i, alguns dels seus dirigents, van donar suport al colp d'estat. Això els ha posat contra la paret i han hagut d'inventar-se un nou tinglado. El 30 d'agost Inlerfront i alguns altres grups pro-russos (amb noms tan exòtics com Cooperació, Acord Civil o Igualtat de Drets van fundar una nova organització que es diu Moviment Democràtic dels Russos d'Estònia. La difícil situació en què els va deixar el suport al colp va expressar-se quan l'assemblea fundacional va aprovar una resolució instant el govern de Moscou a reconèixer la independència d'Estònia.
***
No acabe d'estar segur que això acabe així. L'URSS, o com s'haja de dir ara, té encara massa instruments de pressió sobre els països bàltics. De pressió econòmica i política. I social. És descartable que, d'ací a uns mesos, Moscou tome a pressionar els estats bàltics? Pregunte. Podem assistir a una repetició dels anys 40, quan els soviètics van entrar al Bàltic, en teoria, reconeixent la independència dels nous estats, fins que van aconseguir imposar-hi els seus homes? Ací a Estònia la sensació de fragilitat de la independència és absoluta. Com ho és a Letònia. A Lituània no tant, però.
* * *
Un jove ros m'ha aturat per dir-me si volia comprar "premsa democràtica en anglès". Evidentment li he dit que sí. Llavors ha obert un maletí i n'ha tret tres revistes. Una és un setmanari amb forma de diari que es diu The Bàltic Independent (done l'adreça per si li interessa subscriure's a algú: P.O. Box 100. Pärnu mnt 67a. 200090 Tallinn). L'altra és una publicació del Front Popular Letó i la tercera una revista de negocis.
Me les ha venudes totes tres davant mateix de l'edifici rosat del parlament. Quan li he preguntat què pensava de l'actual situació m'ha dit que "aquí a dins és ple de comunistes". Com que jo he aixecat les celles en un moviment reflex, m'ha dit que Edgard Saavisar, l'actual primer ministre, li havia donat classes a la universitat... j de marxisme-leninisme! I ha afegit: "Pots creure'm: era un comunista de debò". Li dic que és probable que haja canviat al contacte amb altres idees i realitats, i que això sempre és positiu, però no sembla gens convençut. Segons ell, Rahavarinne, el Front Popular, és ple de polítics del PCUS que, buscant fugir del desastre, s'han tornat independentistes. "I aquests, quan les coses canvien a Rússia, voldran tornar-hi".
Li he dit que recorde que els pocs grups independentistes que hi havia el 89 feien cartells en que l'escut del Front es transformava en la falç i el martell. Però aleshores el Front Popular no parlava d'independència ni volien sentir-ne a parlar. I li he confessat que, si bé aleshores entenia aquestes precaucions, ara em resulten una mica difícils d'acceptar, vist que Ravaharinne ha portal el país a la independència.
Ell m'ha dit que estic equivocat. Que la independència la tenen gràcies als colpistes perquè sinó el govern estonià mai no s'hauria atrevit a proclamar-la realment. I que l'actual govern estonià signarà acords, per a ell perillosos, per tal que les tropes soviètiques puguen quedar- se al país o, fins i tot, acceptant un acord econòmic amb l'URSS.
* * *
Igual que a Letònia, ací el Front Popular no s'ha dissolt. Al marge d'ell, però, actuen una gran quantitat de grups polítics, demòcrata-cristians, socialdemòcrates, liberal-demòcrates (tots afegeixen guió-demòcrates) i el Partit Nacional per la Independència d'Estònia, que és l'hereu dels vells dissidents nacionalistes i força crític amb el poder actual.
* * *
L'onada anticomunista no respecta res. A Estònia han arribat els ecos de l'amnistia a destacats nazis locals. I l'opinió ciutadana sembla dividida. Per a uns cal recordar que els nazis també van destrossar aquests països i la seua gent. Altres, però, diuen que els nazis només són la punta extrema del capitalisme i que si el capitalisme ha triomfat sobre el socialisme, això vol dir que no anaven tant errats. Fa feredat...
***
El ministeri corresponent d'Estònia, que no sé de quin es tracta, ha decidit prohibir la circulació dels Trabants (aquells simpàtics però rebentats cotxets fets a l'antiga RDA) adduint que contaminen massa. La desgràcia és que feia només unes setmanes que una empresa de Tartu havia decidit comercialitzar aquests vehicles, ací a Estònia.
***
La privatització ha començat a Estònia. La primera fàbrica privatitzada ha estat una de rellotges que es diu Baltika. Declara el cap del seu consell d'administració, Meelis Melder: "Nosaltres podem aconseguir un millor preu si adquirim tecnologia, perquè els nostres treballadors cobren molt menys". Melder representa oficialment la companyia, que ha estat comprada en un 20 per cent per l'estat, en un 50 per cent per uns 500 treballadors de l'empresa i en un 30 per cent per particulars no relacionats abans amb la fàbrica. Melder era abans el director general i el seu títol actual és una mica complex. Segons ell ara és "secretari de l'equip executiu dels accionistes de l'empresa". Uf!
* * *
Hi ha hagut una cursa divertida, deixem-ho en divertida, per veure qui era el primer a reconèixer la independència d'aquests països. Segons he pogut entendre, Islàndia va ser el primer país que va reconèixer Lituània, Letònia i Estònia. Però el primer a anunciar que hi enviaria ambaixadors va ser la Gran Bretanya. Tot i això, la primera ambaixada que s'hi va obrir va ser la de Suècia. I els de Dinamarca també van fer no sé què que resulta que eren els primers. Tants anys de sequera i, de sobte, plou a càntirs.
* * *
No he pogut resistir la curiositat i he entrat a la catedral ortodoxa de Tallin per veure una missa major. Aquesta catedral té una simbologia política extraordinària. Els estonians, majoritàriament, són protestants, luterans en concret. Però la plaça principal de la ciutadella l'ocupa el parlament i, davant per davant, la catedral ortodoxa que, per a més inri, es diu Aleksandr Nevski. Nevski va ser el cap rus que va frenar la penetració occidental al seu país, uns pocs quilòmetres a l'est de Tallin.
La cerimònia ha estat, per a mi, d'una confusió notable. Els fidels no seuen en bancs sinó que envolten l'oficiant principal. Aquest es despulla en públic i es vesteix amb la casulla i una corona. Mentrestant uns escolans aguanten espelmes i un sacerdot canta a plens pulmons. No he aconseguit entendre en cap moment a quin ritme responien les inclinacions de cap i les senyades. Al final me n'he eixit, fascinat pel colorit però ofegat pel fum d'un botafumeiro que un vicari remena sense aturar.
* * *
A l'hora de rematar la feina a l'aeroport de Tallin em posen obstacles. Primer resulta que no puc canviar els rubles que porte, perquè els he comprat a Lituània. Resulta que el ruble ha passat de ser una moneda amb un canvi oficial fals a ser una moneda que cada república canvia al preu que vol. Fantàstic.
I ja al control de passaports hi ha encara el KGB. Un xiquet jovenet mira i remira el meu passaport i pregunta que on tinc el visat. Li ensenye el lituà i em diu que això no és Lituània, que és Estònia. Que s'ha tornat independentista també el KGB?, li dic.