El final de la primera peça de La Trilogie des Contes Immoraux (pour Europe) és esbalaïdor. Després d’estar prop d’un hora aixecant ella sola el Partenó d’Atenes, Phia Ménard es col·loca en un racó i contempla com una pluja torrencial va delmant l’edifici solemne per convertir-lo en una massa informe, que no ha resistit l’embat de l’aigua. En deu minuts, es desfà. Bona metàfora del que és el nostre continent.
La segona part consisteix en la construcció d’una torre allà on hi havia hagut el Partenó, més sòlida, ben travada, mentre una dona canta. Una torre de cartes preciosa que quatre manobres alçaran pis a pis. Espectacular. Al final, però, cau un teló translúcid, i torna Ménard, nua, equipada amb un extintor, disposada a ruixar-lo. Quan s’obren els llums de la sala, comprovem que el teló és d’un platejat preciós. Però ja no podem contemplar la torre.
No és això Europa? Una gran democràcia que s’està ensorrant? Una gran estructura que hem amagat rere el teló de la burocràcia? Ménard ha presentat a Avinyó la seva gran obra. D’ella, a Barcelona vam poder gaudir de Vortex i aquell meravellós L’après-midi d’un foehn. Provinent del circ, de la dansa, de les arts plàstiques, ha posat de llarg la seva utopia europeista. Creu en Europa, però sap que no està passant el seu millor moment.
A Avinyó ho saben, que Europa s’ensorra, com el Partenó de Ménard. Totes les propostes que hi he vist s’hi acaren o busquen en la tradició un lloc on aixoplugar-se. El coreògraf belga Jan Martens, a Any attempt will end in crushed bodies and shattered bones, que serà al Mercat de les Flors la primavera que ve, investiga les mobilitzacions populars, amb la veu d’Ali Smith i Kae Tempest. Apocalíptic. I disset ballarins que es mouen i no es troben. Tots són diferents, però no ballen mai plegats.
Uns altres belgues, els FC Bergman, potser la companyia jove del moment al continent, s’inventen una faula, la història d’una ovella que vol ser un home. Això és The sheep song, una peça sense paraules que et clava a la cadira i no et deixa anar durant dues hores. Veiem la vida de l’ovella en quadres, des que marxa del ramat. Arriba a la ciutat, dreta, i només alguns la veuen. Coneix una noia i tenen un fill que perdran. És un bitxo rar, però tampoc tant.
Hi ha una escena de The sheep song que et fa esclatar el cap. Hi veiem la nostra ovella que ja gairebé és un home, asseguda amb Gregor Samsa, Michael Jackson, Pinotxo i Dafne. L’ovella porta el cap embolicat i, quan es treu la bena, els altres ‘mutants’ surten espaordits. L’estrany, el que ve de fora, el que ha nascut fora, però vol ser com ells, mai no és benvingut. No l’hem creat nosaltres. Una altra brillant metàfora europea.
Emma Dante i La Veronal miren enrere. La siciliana, a Pupo di zuchero, recupera una tradició de casa seva per a la nit de difunts, que allà és el 2 de novembre. Les famílies fan un ninot dolç que representa els seus morts. I l’endemà els nens reben un regal provinent del més enllà, del tiet que han perdut, de l’àvia que ha traspassat… En escena, tenim un home gran que ho recorda, té la massa al davant i va pastant-la. Al seu voltant, els morts. Una peça petita i hipnòtica que va entusiasmar.
La Veronal de Marcos Morau va aixecar tot el públic del Palau dels Papes en les quatre funcions de Sonoma. Primera vegada al Festival d’Avinyó d’una companyia barcelonina al ‘sancta sanctorum’ del teatre europeu. I, per a la majoria, el gran muntatge del certamen. Un homenatge a Luis Buñuel i a la Setmana Santa aragonesa que Morau va adaptar a l’escenari amb molta saviesa, com si l’hagués creat allà mateix.
És Europa un record bonic i un futur més aviat fosc? Per a l’hongarès Kornél Mundruczó, el fenomen a l’alça del continent, és una llar on una dona veurà morir el fill que acaba de tenir. Czastki kobiety Une (‘Una dona a trossos’), producció del Teatre Nacional de Varsòvia, ens parla del que passa a una quarta part de les dones europees: perdre la criatura que han gestat. Un drama que no sol ser el tema predilecte dels grans directors, encara que aquí el tenim present gràcies a la inoblidable Una gossa en un descampat de Clàudia Cedó.
Mundruczó, de qui tindrem Imitation of life al Lliure l’abril de 2022, ha creat un espectacle hiperrealista brillantment interpretat per una companyia extraordinària. A Czastki kobiety Une veiem unes dones que tiren endavant i uns homes que són uns cafres. Beuen, no hi són quan se’ls necessita i foten el camp a la mínima. Elles mantenen el vaixell dins l’aigua. No és això Europa? Un continent que es manté gràcies a la feina incansable, continuada, de les dones? Com la llar que Emma Dante ens presenta a Misericordia, l’altra peça que ha portat a Avinyó, on tres prostitutes cuiden un nen amb discapacitat mental. Són elles, també, les descastades, les invisibles, les que tenen cura del diferent.
A Liebestod, Angélica Liddell també ha pensat en Europa. I en el gran mirall europeu que és França. La vam veure al Grec després de venir d’Avinyó. M’hauria agradat contemplar les cares dels francesos durant el monòleg central de la peça on els diu el nom del porc. Massacra l’educació republicana i el sistema teatral, fet de “figurants, tècnics i funcionaris” que només reclamen drets i no foten res. Ridiculitza els nanos de 16 anys que es manifesten per les pensions, amb uns mestres que els priven de la fe. I unes actrius que són el pitjor de tot. Liddell en estat pur, sense topalls.
Tot això que ha passat per Avinyó és Europa. I allà ho poden mostrar perquè disposen d’un talonari gairebé infinit i trien el millor del continent, perquè ens emportem una radiografia del nostre món proper. Tant de bo vingui tot això al sud dels Pirineus, perquè no sé si, a Barcelona estant, podem copsar la dimensió de la tragèdia… Bé, Jordi Oriol va fer Europa Bull, va engrescar a qui la va veure (quatre premis de la crítica!), però només ha estat a Temporada Alta i pocs dies al TNC. Hauria de solcar el continent. Segur que l’escolten.