Els sol·licitants arriben abans que surti el sol. S’apinyen davant les oficines de passaports de Kabul. Hi ha homes, i a vegades famílies senceres, que fan cua per presentar uns documents que abans pràcticament ningú no necessitava. Qui viatjava a l’estranger?
Però ara, veient l’avanç dels talibans, molts afganesos només volen una cosa: marxar tan de pressa com puguin.
Davant les oficines només hi ha els afortunats que tenen opcions d’aconseguir un visat, un document que els afganesos necessiten fins i tot per anar a països veïns com l’Iran, el Pakistan o l’Uzbekistan. Però no tothom té prou diners o contactes. Sobre això, a l’escena cultural de Kabul circula un nou “concurs”, explica la titellaire Fatema Ayreek: “On es pot arribar sense visat?”. Diu l’artista que al vespre les persones es reuneixen i exploren les condicions per entrar en països llunyans. La solució es troba sobretot a l’Àfrica. Majoritàriament, però, en països d’on la població també fuig. Namíbia, diu Ayreek, seria la millor opció.
Actualment, els talibans van conquerint l’Afganistan província rere província: ja controlen uns 220 districtes dels 407 que té el país, i uns 110 més estan en disputa. Des que s’han retirat les tropes estrangeres, s’estén la por entre la població. Els que han treballat per a l’exèrcit, la policia i el govern temen la venjança dels talibans. Les dones pateixen per la seva llibertat i els membres de minories perseguides, com els hazares xiïtes, tenen por que hi hagi pogroms.
Ningú no pot xifrar ni de manera aproximada quants dels prop de 39 milions d’afganesos tenen plans seriosos de fugir. Molts membres de l’elit, les persones amb doble nacionalitat o els afganesos amb parents a l’estranger ja se n’han anat. El fet que aviat tornin a emprendre la marxa centenars de milers o milions de ciutadans dependrà de la violència amb què els talibans conquereixin el poder. O de si les coses acaben encara pitjor: una llarga guerra civil que torni a deixar el país en ruïnes.
Segons dades de l’ACNUR, des del gener els talibans i la sequera han expulsat de casa seva 270.000 afganesos. La majoria es traslladen a altres zones del país, entre altres coses perquè els talibans ja controlen moltes regions frontereres. Però, segons mitjans turcs, cada dia centenars de refugiats de l’Afganistan ja travessen la frontera entre l’Iran i Turquia. En un vídeo es veu com la caravana serpenteja als peus d’un turó.
La migració d’afganesos tindrà conseqüències per a tota la regió, sobretot per a països com el Pakistan i l’Iran, però també més enllà. Turquia ja ha integrat milions de refugiats de Síria, però no en voldrà acollir més de l’Afganistan. En qualsevol cas, molts voldrien anar cap a Europa. Per això la UE també s’ha de preparar per a una nova onada de refugiats.
Una tarda calorosa de juliol, una de les famílies que s’han pogut escapar dels talibans és en un cafè de Zeytinburnu, un barri obrer d’Istanbul on viuen majoritàriament refugiats. Per la finestra entra el soroll del carrer. Un ventilador reparteix l’aire per la sala.
Raij, un home amb la samarreta desgastada i barba de tres dies, prové d’un poble de prop de Mazar-e Sharif, al nord de l’Afganistan. Havia treballat d’infermer. La seva dona, Sharbat, estudiant de magisteri, i la seva filla, de 15 mesos, van travessar l’Iran amb ell i van aguantar un mes a prop de la frontera entre l’Iran i Turquia. Dormien al ras sobre un terra de roques i s’alimentaven de galetes fins que amb l’ajuda d’uns traficants van deixar enrere els soldats a la ciutat turca de Van i van seguir fins a Istanbul.
A Raij li regalima suor pel front mentre parla. Diu que està alleujat per haver aconseguit sortir de l’Afganistan amb la seva família. Els talibans han conquerit el seu poble. Alguns amics seus han mort en enfrontaments. La seva dona no hauria pogut continuar estudiant a la universitat. “Viure sota el règim dels talibans no és viure”, afirma.
Centenars de refugiats acampen a l’Iran, a tocar de la frontera amb Turquia, explica Raij. Dones, nens i vells de les més variades àrees del país. I cada dia se’ls suma més gent. No tots aconsegueixen fugir a Turquia. Raij explica que els soldats retornen contínuament a l’Iran persones que busquen ajuda. A ell i a la seva dona també els van aturar i pegar diverses vegades. Però ni tan sols ara que la família ha aconseguit arribar a Istanbul, no sap com continuarà el viatge.
Els afganesos no són reconeguts com a refugiats a Turquia, a diferència de la majoria dels refugiats de Síria. El govern del president Recep Tayyip Erdogan es nega a ratificar la convenció de Ginebra per als refugiats en la seva totalitat, la qual garantiria una millor protecció també als afganesos.
Per a Raij i Sharbat, això significa viure en la il·legalitat. Van destinar tots els seus estalvis a pagar els traficants, gairebé 2.000 euros. Però no tenen dret a treballar regularment i no saben ni on ni de què han de viure. Tenen una por constant de ser capturats per la policia, detinguts i expulsats a l’Afganistan, per això volen mantenir l’anonimat.
Raij diu que, malgrat tot, vol intentar construir una vida a Istanbul, de la manera que sigui. I en cas de no sortir-se’n, vol continuar la fugida fins a Europa, si pot ser a Alemanya.
Per a molts, el camí per arribar-hi és a través de l’Egeu. Tan sols uns quants quilòmetres separen la costa oest de Turquia d’illes gregues com Samos o Lesbos. A l’estiu del 2015 centenars de milers de persones van travessar aquestes aigües amb bots pneumàtics.
Ara, però, la guàrdia costanera grega sol interceptar els refugiats al mar. Els agents fronterers disparen trets a l’aire i punxen les barques amb barres de metall. Tot seguit, abandonen la gent en aigües turques. Bona part dels que ara es dirigeixen a Grècia són afganesos. L’intent de presentar una sol·licitud d’asil a la UE els és cada cop més perillós.
A començament de juny, el govern grec va declarar Turquia com un Estat segur per als refugiats afganesos. Des d’aleshores, la majoria de les seves sol·licituds d’asil són rebutjades gairebé automàticament. Abans encara se n’acceptaven uns dos terços. Fins i tot persones que han passat anys en campaments de refugiats miserables esperant ser cridats a una entrevista en què es decidiria sobre l’asil ara són rebutjades en qüestió de dies. De fet, han de ser expulsats a Turquia, però des de fa més d’un any aquest país no accepta el retorn de cap persona. Ara molts refugiats volen continuar la ruta cap a l’Europa occidental a través dels Balcans.
A la comunitat afganesa de Grècia creix la desesperació. “Tots tenim por”, diu Parwana Amiri, que el 2019 va arribar a Grècia amb la seva família. Des d’aleshores aquesta noia de 17 anys s’ha convertit en una activista que defensa els interessos dels seus paisans.
Amiri acaba de tornar del campament de Schisto, a Atenes, on ha parlat amb els amics de Hamid. A començament de juliol, explica la noia, Hamid va saber que la seva sol·licitud d’asil havia estat denegada. Després es va suïcidar, sembla que per por de ser expulsat.
Ara a Europa augmenten les veus que reclamen que com a mínim s’acabin les expulsions a l’Afganistan. També ho ha demanat el mateix govern afganès. Finlàndia i Suècia ja han aturat els vols; Alemanya encara no. “Atesa la situació de seguretat no ens queda cap altra opció que interrompre les expulsions a l’Afganistan”, diu el portaveu de política migratòria de l’SPD, Lars Castellucci. El polític preveu que la situació a l’Afganistan empitjorarà encara més. I afegeix que és també un deure moral d’Occident ajudar els refugiats.
Els països de la UE, doncs, almenys haurien d’evacuar uns quants refugiats afganesos dels països veïns o de Turquia, diu Castellucci. Només d’aquesta manera es pot garantir que els països de la regió mantinguin obertes les fronteres per als refugiats afganesos. De moment Alemanya acull cada any un màxim de 5.000 refugiats a través d’un programa de reubicació, però entre aquests refugiats només hi ha uns pocs afganesos.
Castellucci qualifica aquesta xifra com una “contribució veritablement ridícula”, i vol que com a mínim es dobli la quota. La comissió alemanya sobre les causes de les migracions, que van crear la CDU i l’SPD, encara és més ambiciosa. En el seu informe es parla de 40.000 trasllats de població anuals.
Igualment d’important és, segons Castellucci, ampliar els ajuts de la UE destinats als refugiats sirians que hi ha a Turquia als sol·licitants d’asil afganesos. “Allà on hi ha persones aturades, aquestes han de ser ateses. Si no, continuen el viatge”, diu el polític alemany. El 2015 la retallada d’ajuts als països veïns de Síria va comportar que els refugiats a causa de la guerra civil fessin camí cap a Europa. “Allò ens ha de servir de lliçó”.
Arran de l’acord migratori, la UE va prometre a Turquia 6.000 milions d’euros perquè acollís i atengués refugiats sirians. A Turquia la unió finança cursos d’idiomes, clíniques i centres comunitaris. La idea és que aquestes infraestructures també podrien servir per als refugiats afganesos.
En principi, la UE està disposada a destinar-hi més recursos, de fet ja negocia amb Ankara un allargament dels ajuts. En una recent trobada internacional de donants, es va decidir aportar 3.000 milions d’euros més. Ara bé, en el document de resolució no es parlava gairebé gens dels afganesos. Més aviat el que volen els caps d’Estat és finançar també els controls d’entrada a la frontera oriental de Turquia. Al lloc per on Raij i la seva família van poder passar, el govern turc hi està construint un mur.
Traducció d'Arnau Figueras