El món d’Éric Zemmour és tenebrós, molt tenebrós. Aquest món el comenta de dilluns a dijous a partir de les set de la tarda. Al canal de notícies CNews, Zemmour, un home esprimatxat, explica tot el que va malament a França.
La política industrial? Una catàstrofe única, el resultat d’un lliure comerç desfermat des de fa dècades. Per això tot arreu, segons ell, sembla Las Vegas. “Encara queden uns quants hotels i restaurants, però la resta no és més que un desert. En canvi, abans França tenia una indústria molt bona”.
Els mitjans? Una màquina de propaganda de l’esquerra i del moviment woke, importat dels EUA. Ja no pots dir enlloc el que penses. “Això només ho estem canviant els meus amics de CNews i jo”.
I el president? Un titella dirigit des de Brussel·les que sacrifica el país a favor de la globalització. Ara, diu Zemmour, el president està introduint una mena de vacunació obligatòria seguint el mètode orwellià. Perquè en això consisteix exactament el fet que als no vacunats se’ls negui l’accés a la vida normal. Zemmour comprèn tots aquells que parlen d’una dictadura sanitària.
“L’hora de Zemmour” a CNews vol dir seixanta minuts d’odi, provocació i teories de la conspiració. Face à l’Info és el títol del programa en què Éric Zemmour, de 62 anys i fill d’una família d’orígens judeoalgerians, comenta els successos del dia des de la tardor del 2019 juntament amb altres convidats. Les seves declaracions són obertament racistes, sovint sexistes i antimusulmanes. Zemmour dibuixa la imatge d’un país envaït per estrangers i que corre l’amenaça d’extingir-se.
Aquest és un escenari apocalíptic que té poc a veure amb la realitat francesa. Tot i això, a Zemmour el segueix molta gent. L’any passat la quota de pantalla del programa va augmentar un 256%. Dels gairebé 200.000 espectadors del començament s’ha passat a prop de 800.000. Al maig Zemmour va superar la xifra màgica del milió d’espectadors. Probablement perquè el periodista expressa les neurosis i les pors de la nació, i així atreu totes aquelles persones que lamenten la pèrdua de l’antiga grandesa de França.
El canal de televisió CNews pertany al grup francès Vivendi, del qual és accionista majoritari l’empresari, multimilionari i catòlic estricte Vincent Bolloré. Des de fa uns quants anys Bolloré ha anat ampliant la cadena per convertir-la en un escenari per a convidats de dreta i extrema dreta. Aquí les declaracions i mentides d’aquests tertulians no les contradiu ningú.
Els motius pels quals Bolloré, un multimilionari de 69 anys, ha invertit tanta ambició per convertir CNews en la Fox News francesa no se saben del cert. A Bolloré se’l considera un conservador de línia dura, però no necessàriament d’extrema dreta. Tanmateix, la cadena ha contribuït de manera decisiva a fer socialment acceptables els populistes de dreta de l’entorn de Marine Le Pen. Els programes de CNews viuen de trencar tabús calculadament. Per als antivacunes, els seguidors de Le Pen i els conservadors radicals, aquests programes són suposadament l’últim oasi on poden expressar-se amb llibertat enmig del desert de la correcció política.
I ara una de les seves estrelles vol conquerir el Palau de l’Elisi. A començament de juny Zemmour va explicar en una entrevista amb el canal de YouTube de dretes Livre Noir que s’estava plantejant presentar-se a un càrrec polític. Fins aleshores aquest graduat de la prestigiosa universitat Sciences Po s’havia conformat amb el paper d’ etern opinador. Després de no superar la prova d’accés a l’ENA, l’escola superior d’administració de França, Zemmour va treballar de periodista per a diversos diaris, i des del 1996 és columnista de Le Figaro.
El 2014 va publicar el que fins ara ha estat el seu llibre de més èxit. Le Suicide français (‘El suïcidi francès’) és l’anàlisi pessimista d’un país suposadament raquític, una obra amb què Zemmour va demostrar per primera vegada que a França encara hi havia molt d’espai a la dreta del centre. L’obra va vendre gairebé 500.000 exemplars.
“Els amics d’Éric Zemmour”, el seu cercle de seguidors oficial, segons diuen, ja es prepara per a la campanya electoral. El periodista tindria previst donar a conèixer la seva candidatura presidencial a la tardor. Així es presentaria al màxim càrrec de la república un home que ha estat condemnat diverses vegades per incitació a l’odi amb motivacions racistes i que ha estat acusat d’assetjament sexual, fet que ell ha desmentit a través de persones de pròximes. Concorreria a les eleccions un polític que divideix el país. Zemmour defensa la tesi del grand reemplacement, la gran substitució, segons la qual les elits dirigents aspiren a la suplantació de la població amb immigrants. I afirma que encara no ha trobat mai cap dona que sigui més intel·ligent que ell.
Malgrat tot, segons una enquesta un 18% dels francesos es plantejarien votar-lo. Una altra enquesta li atribueix un 5,5% del vot en la primera volta. D’aquesta manera, segons la situació actual, quedaria per davant de la possible candidata socialista, Anne Hidalgo. I empatat amb l’aspirant dels Verds, Yannick Jadot.
“Zemmour, amb la seva actitud agressiva antiimmigració, apel·la a votants per als quals Marine Le Pen s’ha tornat massa tova i normal”, diu el politòleg Roland Cayrol. “Però també atreu molts votants conservadors que sempre han trobat Marine Le Pen una mica massa vulgar”. Zemmour és culte, parla molt de Napoleó i de la història de França. Això, creu Cayrol, transmet als seus seguidors la sensació que es pot ser intel·ligent i alhora racista.
Zemmour defensa posicions igual de radicals que les que defensava el pare de Marine Le Pen, Jean-Marie. Però quan les diu ell sonen més bé, més elegants i no tan terribles. A més, dona als francesos una sensació que havien perdut: que poden estar orgullosos del seu país. Zemmour no obliga ningú a tenir una visió crítica del passat. Segons el seu relat, la història de França encara és gloriosa.
“Emmanuel Macron diu que la colonització va ser un crim contra la humanitat”, va explicar no fa gaire en un dels seus programes. Ell diu que se sent més proper a l’escriptor Victor Hugo, que va escriure que amb la colonització un poble que vivia en la llum va portar la llum a altres pobles que fins aleshores vivien en la foscor.
Actualment, hi ha un buit a la dreta conservadora, diu Geoffroy Lejeune, de 32 anys, cap de redacció de la revista identitària de dretes Valeurs actuelles, que a la primavera va publicar una carta oberta signada per uns quants generals d’alt rang que lamentaven que França s’estava desintegrant. “Per a molta gent, els populistes de dreta de l’entorn de Marine Le Pen ja no són una opció”, diu Lejeune. “Però els republicans tampoc no tenen cap candidat realment atractiu per als comicis. Zemmour es mou justament enmig d’aquests dos punts”.
El 2015 Lejeune va publicar una novel·la política de ficció en què el protagonista era un candidat d’extrema dreta que es presentava a les presidencials. El seu nom era Éric Zemmour, la foto del qual adorna la coberta. Ell ja tenia clar aleshores que Zemmour tenia fusta de polític, diu Lejeune, entre altres coses perquè no té por. “Als francesos els agrada perquè diu coses que ells mateixos no es permeten de dir”.
L’últim número de Valeurs actuelles, amb Zemmour a la portada, ha estat el més venut de l’any, diu Lejeune. Des que els francesos especulen sobre la seva candidatura, han arribat moltes cartes de lectors a la redacció. “La gent vol que salvi França”.
Queda oberta la pregunta de com una candidatura d’aquest periodista dretà podria influir en el resultat electoral. A París s’estan debatent dos possibles escenaris. Un és que els vots que Zemmour aconseguís a la primera volta beneficiessin majoritàriament el sector de Le Pen a la segona volta, dues setmanes més tard.
L’altre escenari és que Zemmour arrabassés tant vots a Le Pen a la primera volta que a la ronda final s’enfrontessin Emmanuel Macron i un candidat conservador. Així hauria impedit una reedició del duel del 2017, situació que a hores d’ara preveuen tots els instituts demoscòpics.
Encara falten nou mesos per a les eleccions, cosa que en política és molt de temps. Però abans de l’aturada estival Zemmour ja va adoptar una actitud inusualment presidencial al seu programa. Va ser el 12 de juliol. Just després de la seva tertúlia, Emmanuel Macron volia dirigir-se als francesos a través d’un discurs i, en vista de la preocupant xifra de casos de COVID-19, volia anunciar la retirada del relaxament de les mesures. Què diria Zemmour en una tarda com aquella, suposant que fos president, li va preguntar la presentadora Christine Kelly amb veu delicada.
Zemmour no calia que contestés aquella pregunta, però ho va fer igualment. Si fos president, aquell dia hauria visitat els pares de Theo, un estudiant de batxillerat de 18 anys que el 10 de juliol havia estat apunyalat en una botiga de mòbils de prop de París per un immigrant senegalès de 62 anys. “Seria un homenatge al poble francès, que és víctima d’una política migratòria sortida de mare”.
A continuació, se’n va anar de vacances. Segons diuen, per preparar-se per als nou mesos més esgotadors de la seva vida.
Traducció d'Arnau Figueras