El professor Simon Chadwick, director del Centre for the Eurasian Sport Industry de la EM Lyon Business School, va publicar un interessant article, el 26 de juliol a Sport Business, en què radiografiava com la geopolítica sempre havia format part de la història dels Jocs Olímpics. De manera il·lustrativa, plantejava un recorregut des dels Jocs de Berlin de 1936, als grans enfrontaments entre soviètics i nord-americans durant la Guerra Freda, Beijing 2008, Sochi 2014 o, més recentment, la manera com la pandèmia de la COVID-19 ha fet trontollar el triple eix estratègic amb què treballava el govern nipó per a Tòquio 2020. Pels japonesos, acollir els Jocs havia de permetre reconstruir el país després del desastre nuclear de Fukushima, buscar un nou reposicionament geoestratègic global davant de les supertecnologitzades Xina i Corea del Sud i, finalment, aprofitar l’avinentesa per a poder enfilar la reelecció de Shinzo Abe.
Aquests exemples serveixen per trencar la utopia de situar el moviment olímpic com un espai de neutralitat en què la política no influeix en la dinàmica esportiva. De fet, no fa falta ser historiador i una simple anàlisi de la cobertura informativa de la cerimònia inaugural de Tòquio 2020, publicada el 24 de juliol pels principals diaris esportius en paper editats a Madrid i a Catalunya, ens serveix per veure com és impossible excloure el punt de vista polític de la mirada del periodista, que a la vegada fa de mediador entre els esdeveniments considerats noticiables i les i els ciutadans.
En els dos principals rotatius d’esports madrilenys, la portada del diari estava dedicada exclusivament als abanderats espanyols Mireia Belmonte i Saúl Craviotto, essent una imatge pròpia del què Michael Billig anomena “nacionalisme banal”; és a dir, el conjunt de pràctiques, hàbits, creences i símbols que ens serveixen per recordar diàriament la pertinença a una nació i apel·len a la seva lleialtat. “Banal” en l’obra de Billig té relació amb allò “comú”, “quotidià”. Molt diferent va ser el plantejament dels tres diaris esportius impresos a Catalunya, els quals cap d’ells feia esment als abanderats en portada i els deixaven per les pàgines interiors, com un element més de la crònica de la cerimònia inaugural, juntament amb la simbologia dels elements artístics desplegats, la força tecnològica de l’espectacle de drons o els nous valors de la “diversitat” i la “inclusió” que el COI finalment va entronitzar a Tòquio.
No vulguin veure elements de crítica en com uns i altres companys periodistes van enfocar la cobertura. Simplement, l’exemple serveix per il·lustrar com és d’important no perdre de vista que la política és quelcom intrínsec en la posada en escena i la interpretació posterior dels grans esdeveniments esportius; aquests, malgrat ser globals per naturalesa, continuen tenint múltiples mirades estrictament nacionals quan baixem a la nostra quotidianitat.
La politització de l’esport ha estat negada quan ens va a favor, mentre que ha estat extremadament criticada quan juga en contra nostra. Actitud, crec jo, pueril que només ens porta a anàlisis simplistes del fenomen. El què hauria de ser lògic, en els temps que corren, és entendre que el sistema esportiu manté sinèrgies constants amb els sistemes polític, econòmic i comunicatiu, i que només entenent-los de manera conjunta podrem respondre molts dels reptes actuals que es planteja la indústria de l’esport. Per exemple, per què hi ha ciutats que no volen acollir l’esdeveniment olímpic? Quins són els principals actors beneficiats quan arriben els Jocs? Per què els grans esdeveniments esportius poden ser una arma de doble tall quan s’utilitzen en una estratègia de country-branding? Quina importància té la política a l’hora de delimitar el mapa de patrocinadors d’un d’aquests esdeveniments? Per què, com informava The Guardian, el COI i el comitè organitzador han prohibit a l’equip dedicat a gestionar les xarxes socials de Tòquio 2020 publicar imatges d’esportistes clavant el genoll a terra?
Encertadament, algú em podria dir que quan comença el partit només guanya qui té més qualitat, s’ha preparat millor o té més destresa. Qui ha fet més mèrits, i que la política queda fora del terreny de joc. Però, per arribar a posar en marxa les competicions hi ha tot un procés de presa de decisions en què la política hi té molt a dir. Massa i tot! Per tant, no la podem excloure de l’equació ni del què passi després. Simplement, n’hem de ser conscients per situar cada cosa al seu lloc. Començar els Jocs malgrat saber que el SARS-CoV-2 s’ha acarnissat amb els japonesos, la poca popularitat que tenen entre certs sectors de la població o el fet que grans companyies, com Toyota, hagin retirat la seva publicitat dels Jocs per no danyar la seva imatge de marca, ha estat una gran decisió política, i econòmica, i social. I, a partir d’aquí, cau en cascada tota la resta.