Un estil musical anomenat Mishima

Aquesta exegesi de la novetat, més aviat una qüestió de la crítica i dels músics que una preocupació del públic, té justificació en alguns casos, quan el gir remou els fonaments de la proposta. Amb Mishima, tanmateix, sempre m’ha costat copsar la magnitud i la naturalesa dels canvis, tret de la transició feliç de l’anglès al català que ha convertit la banda de David Carabén, Alfons Serra, Marc Lloret, Dani Vega i Xavi Caparrós en el que és, una de les grans bandes del pop actual.

Des d’aquella mutació lingüística, formalitzada en Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa (2005), els Mishima s’han fet grans —o madurs, si voleu— i han afrontat estats d’ànim canviants associats a la trajectòria professional i vital. Hi ha hagut àlbums més decisius que altres —Ordre i aventura, de 2010 i L’amor feliç, de 2012, serien segurament les cimeres—, però tots complien uns estàndards de qualitat ben alts. Fins i tot un disc menys complet com el precedent L’ànsia que cura (2014) contenia moments majestuosos com “La brisa” o “Llepar-te”. I en tots els casos la veu, l’univers i el fraseig de Carabén, però també la concepció sònica, han configurat un segell inconfusible. El pop de Mishima és gairebé un estil.

Ara i res, amb un títol que remet a les ambivalències d’Ordre i aventura, sols que en aquest cas manllevat d’un poemari de Joan Vinyoli, afegeix més substància a la discografia de Mishima. “Una sola manera”, amb un text vivencial, marca de fàbrica, i capes instrumentals que semblen fugir del guió, conforma un bon inici juntament amb l’enigmàtica “S’haurà de fer de nit”. La lluminosa “Qui més estima” és una petita gemma pop (com ho és també “Jimi” i la seua fascinant trompeta), un moment tan àlgid com “Posa’m més gin, David!”, en la qual Carabén recorda les festes a la casa pairal quan era petit. “Que se n’haurà fet d’aquella gent / els recordo ballant, beguts i rient / (...) devien tenir els 40 fets / com jo ara mateix”. “L’or” i el seu aire New Pornographers o les miniatures existencials de “Tot són preguntes” i “El tobogan” fan de transició a un dels altres instants brillants, “Hasta que lo miras”, una mena de spoken word saltarí que conté una reflexió sobre la creació. “Canto per dins com qui parla sol / canto per dins com si estigués boig / fins que algú es decideix a escoltar-me”. Mishima en estat pur. Visca.