Va néixer a Alemanya el 27 de maig de 1923, a la localitat de Fürth. Els pares li posaren el nom de Heinz Alfred Kissinger. Enguany ha complert, per tant, 98 anys. És un dels personatges més controvertits de la política internacional. Fou assessor de Seguretat Nacional dels Estats Units entre 1969 i 1973, així com secretari d’Estat durant les presidències de Richard Nixon i de Gerald Ford, des de setembre de 1973 a gener de 1977. Durant aquest temps marcà les decisions de política exterior de Washington i es convertí en un dels prohoms més famosos del panorama internacional. Sempre se l’ha considerat un pragmàtic o realista que no es deixa influir gaire per la ideologia.
Fa cinc anys publicà el seu últim llibre —Ordre mundial. Reflexions sobre el caràcter de les nacions i el curs de la història—, una anàlisi de les relacions internacionals. Se sol dir d’ell que té una intel·ligència fora de sèrie, gran cultura, que és un brillant conversador i que té una insaciable fam de política, fins al punt —s’assegura— que si hagués nascut als Estats Units probablement hauria arribat a la presidència —la Constitució obliga que el president sigui nadiu del país— però que per ser alemany de naixement no tingué més remei que resignar-se a ser col·laborador d’altres homes que arribaren a la Casa Blanca.
Refugiat jueu
Quan Heinz era encara un nen, son pare i sa mare, jueus de classe benestant, començaren a témer que el Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors no fos una mera anècdota i que l’odi que destil·lava cap a tot el que fos hebreu acabés per suposar problemes seriosos per a la família. Però com tants d’altres en la seva mateixa situació, esperaren esdeveniments. Heinz inicià els seus estudis sense mostrar massa interès per les lliçons acadèmiques. Com ell mateix va escriure molts d’anys després, “era un estudiant mediocre”. Vivia feliç, al marge de la preocupació que sentien els seus pares.
El 1933, amb l’arribada d’Adolf Hitler a la cancelleria i l’inici de la destrucció de les dèbils estructures democràtiques de la república, els Kissinger, com la resta de jueus del país, saberen que el que se’ls venia a sobre no seria gens bo. Tanmateix prendre la decisió de fugir no era senzill. La situació va empitjorar a partir del setembre de 1935, quan s’aprovaren les anomenades lleis racials de Nuremberg per les quals els jueus deixaven de pertànyer “a la comunitat del poble alemany”, cosa que a la pràctica obria la porta a desposseir-los de tots els drets, com en efecte va passar.
Els hebreus que s’exiliaren en primera instància no tingueren problemes, però els que, per un motiu o per un altre, com els pares de Heinz, esperaren, es trobaren cap cop amb més inconvenients per fugir. Per una banda, perquè l’estat nazi posava més i més inconvenients i, per l’altra, perquè l’allau de refugiats començava a aixecar reticències en els països d’acollida, en els europeus sobretot. Menys als Estats Units, on existia una molt important colònia hebrea que ajudava els alemanys jueus que volguessin instal·lar-se allà fugint del nazisme. Entre 1933 i 1939 abandonaren Alemanya uns 300.000 hebreus, un terç dels quals tingueren com a destinació els Estats Units, cap a on fugiren finalment els Kissinger el 1938. Heinz ja tenia 15 anys.
En arribar a Nova York, el jove Kissinger, que no sabia res d’anglès, va entendre des de tot d’una que calia integrar-se a fons en la cultura del seu nou país, perquè, a la vista dels esdeveniments en el d’origen —a partir de novembre de 1938 s’inicià la detenció massiva de jueus i el seu internament en camps—, el retorn semblava entre poc probable i impossible. Canvià de nom, de Heinz a Henry, i fruit d’aquest caràcter pragmàtic decidí que només a través dels estudis podria llaurar-se un bon futur. Aprengué ràpidament l’idioma i es posà a estudiar durant les nits mentre treballava de dia, amb la intenció d’arribar a una universitat d’elit. Així es revelava una altra característica del seu caràcter: l’ambició.
Quan els Estats Units entraren en la Segona Guerra Mundial serví en el servei d’intèrprets d’alemany de l’exèrcit. El 1943 demanà i aconseguí la nacionalitat estatunidenca. En acabar el conflicte, assolí el seu gran objectiu d’entrar en una universitat de prestigi, la de Harvard, en la qual el 1950 es llicencià en filosofia i art. Inicià la carrera professional docent, però el seu interès era la política, a la quals s’afeccionà durant l’estada entre els murs universitaris.
Gràcies al currículum atresorat en els anys de Harvard, a la intel·ligència i a la perspicàcia política que demostrava, aconseguí col·laborar amb polítics locals de Nova York. Eren els primers anys cinquanta. Henry, ja a la trentena, a poc a poc escalà posicions, arribant a convertir-se el 1959 en assessor del recent guanyador governador de Nova York Nelson Rockefeller.
A partir d’aquí la carrera política de Kissinger no parà. Durant els seixanta col·laborà esporàdicament amb les presidències de Dwight Eisenhower, John F. Kennedy i Lyndon B. Johnson. Però amb qui se sentia més còmode era amb els republicans. El candidat del Partit Republicà a les eleccions presidencials de 1968, Richard Nixon, el fitxà perquè l’assessorés en qüestions diverses, en especial les internacionals i encara més en concret referides a la guerra del Vietnam. El republicà guanyà els comicis.
Nixon fou investit president el gener de 1969 i tot d’una nomenà Kissinger com a nou assessor de Seguretat Nacional. Un càrrec que és clau dins de l’administració nord-americana. El seu nom oficial és “ajudant del president en Seguretat Nacional” i prepara el que necessiti el cap federal per decidir qualsevol aspecte en relació amb la defensa del país. El seu nomenament no passa per l’aprovació del Senat ni està sota cap jerarquia que no sigui directament la presidencial. Kissinger va exprimir totes les potencialitats del càrrec i es convertí segurament en l’assessor de Seguretat Nacional més conegut fins aleshores, en uns anys en què tots els focus estaven centrats en la gestió del conflicte de Vietnam.
Kissinger aconsellà a Nixon intentar obtenir una pau honorable amb el Vietcong en uns moments en què bona part de l’opinió pública nord-americana ja estava contra la guerra, amb manifestacions i aldarulls continus per tot el país, en especial en els campus universitaris. Però per obtenir-la no dubtà, al mateix temps que negociava amb els caps de l’enemic, en aconsellar la intensificació dels bombardejos i d’altres actuacions bèl·liques. Així era el seu pragmatisme.
Kissinger fou l’home fort de l’administració Nixon. I això que menyspreava el president. En converses privades —algunes enregistrades i posteriorment publicades— el titllava de beneït, de ser “un perill” per al país i el món, i de tenir molt limitades les seves facultats mentals, però en públic i sobretot en el cara a cara el lloava i així es mantenia en el càrrec. No només això sinó que el setembre de 1973 Nixon el nomenà secretari d’Estat, és a dir el màxim responsable de la política exterior, cosa que de fet ja havia estat els anys anteriors, almenys en relació amb les negociacions amb el Vietcong que ell protagonitzà. Just després, a la tardor de 1973, se li va concedir el Premi Nobel de la Pau justament per la negociació amb el Vietcong. Es convertí en una celebritat mundial, per això.
La concessió del Nobel aixecà una intensa polèmica mundial. Tant pel seu paper en la guerra asiàtica com, sobretot, per la implicació clara dels Estats Units —a través de la CIA— en el derrocament de governs democràtics americans per imposar dictadures de dreta, cosa que sense el seu suport —posteriorment provat— semblava bastant improbable. El cas més famós és el suport de Washington al cop d’estat del general Augusto Pinochet a Xile contra el president democràtic d’esquerra Salvador Allende. Per aquest motiu, dos dels membres del jurat del Nobel no volgueren aparèixer en públic amb Kissinger. Per la seva banda, el cap del Vietcong que negocià la pau, Le Duc Tho, i que compartia el guardó amb el nord-americà, renuncià al Premi. Però ni això ni les crítiques generalitzades commogueren Kissinger, que considerà el reconeixement del tot pertinent.
Durant el seu mandat com a secretari d’Estat, la política exterior que desplegà Washington cap als països del sud de la seva frontera mostrà el fred realisme de Kissinger. Negociava en secret o obertament amb les potències comunistes, Xina i l’URSS, per assegurar relacions bilaterals el més pacífiques i profitoses possibles, però alhora no tenia manies a intentar acabar de forma encoberta —via la violència delegada normalment en elements militars d’ultradreta del respectiu país, amb els quals col·laborava la CIA— amb qualsevol govern d’esquerra que s’hagués imposat en alguna república centre o sud-americana. En aquest joc brut entre tenebres, també apadrinà els moviments obscurs per evitar la progressió electoral del Partit Comunista d’Itàlia.
Amb la retirada dels Estats Units de Vietnam, l’escàndol Watergate que acabà amb la presidència de Nixon i les protestes tant en el país com a l’estranger que posaren en la diana Kissinger com el responsable de tot tipus d’actuacions il·legítimes, semblava que el nou president Gerald Ford prescindiria d’ell. No va ser així. De 1974 a 1977, seguí en el càrrec de màxim responsable de la política exterior dels Estats Units.
Quan el gener de 1977 el demòcrata Jimmy Carter arribà a la Casa Blanca, Kissinger abandonà el càrrec, com era previsible. Després d’uns pocs anys a l’ostracisme, la victòria de Ronald Reagan, el 1981, significà d’alguna manera la seva rehabilitació pública i política. El nou president es reuní en algunes ocasions amb ell per demanar-li consell, cosa sempre degudament recollida pels mitjans de comunicació. Tots els presidents posteriors també han fet el mateix. Fins i tot els demòcrates: per exemple es reuní prou vegades amb la secretària d’Estat de Barack Obama, Hillary Clinton, amb qui tingué una relació molt cordial. No consta que s’hagi trobat amb l’administració de Joe Biden.
Avui és considerat una eminència, amb un pensament polític força influent. Tota la classe política de Washington segueix amb atenció el que ha escrit i escriu. Com el llibre ja referit, de fa cinc anys, o l’últim article que publicà, l’any passat: una anàlisi en el Wall Street Journal sobre el món postpandèmia.