La BBC analitzava el passat dijous perquè és tan complicat que Cuba i Estats Units tinguin una relació bilateral normalitzada. Malgrat els intents de l'administració de Barack Obama i les tímides passes fetes aleshores, el cert és que durant els vuit anys de presidència del demòcrata no es va canviar res de manera substancial ni, sobretot, irrevocable. Tot d'una de mudar el color de Washington, amb Donald Trump a la Casa Blanca, no quedà ni el record de les bones paraules anteriors. Ara, en el començament de l'administració de Joe Biden, les relacions no han millorat. El nou president nord-americà fins i tot ha definit la dictadura comunista cubana com a “un estat fallit”, cosa que ha irrita fort ferm L'Havana.
Al parer de la ràdio i televisió britànica existeix quatre raons molt poderoses que marquen el veïnatge i que compliquen força la possibilitat d'una distensió vertadera entre Washington i el govern de l'illa.
Raons de la tensió. La primera de les raons és històrica. L'ocupació de l'illa per part dels Estats Units entre 1898 i 1902 i que quan es retirés es quedés -formalment sota un arrendament - amb un tros, on ara hi ha la base militar de Guantánamo, implicà un ofensa a l'orgull nacional cubà que encara és molt present en la seva classe dirigent. Tampoc no s'oblida a l'illa la ingerència contínua posterior en afer interns, com per exemple el suport a la terrible dictadura militar de Fulgencio Bautista que es perllongà des de 1952 a 1959. “Aquest domini resulta encara ofensiu per al nacionalisme cubà”, al mateix temps que “en els Estats Units no s'entén la resistència cubana a ser dominats”, explica a la BBC William LeoGrande, professor de l'Escola d'Afers Públics de l'American University i autor del llibre Back Channel to Cuba, en el qual es recullen tots els intents de diàleg entre L'Havana i Washington. Explica aquest professor que la documentació del Govern dels Estats Units referida a Cuba datada entre 1959 i 1961 demostra que en l'administració estatunidenca “no s'entenia que els 'joves radicals' els volguessin llevar l'illa, que entenien que era com si fos seva”. Aquests sentiments enfrontats encara són vigents, assegura l'expert.
En segon lloc, l'arrenglerament del règim revolucionari de Fidel Castro amb la Unió Soviètica -explica l'expert a la BBC – fou una mena de punt d'inflexió a partir del qual ja era impossible trobar un punt de contacte entre els dos governs per arribar a un acord. Almenys mentre durés la Guerra Freda. La invasió de Bahía Cochinos el mes d'abril de 1962, amb el suport de l'administració de John F. Kennedy, i la posterior crisi dels míssils, el mes d'octubre del mateix any, foren la confirmació de la impossibilita de la distensió per molt de temps.
El tercer element és l'econòmic. Es tracta dels interessos, molt importants, que enfronten les dues parts en relació a les expropiacions per part del règim comunista d'empreses i terres tant d'estatunidencs com de cubans els descendents dels quals viuen ara als Estats Units. El departament de Justícia d'aquest país, explica la BBC, ha avaluat d'ençà 1959 8.821 reclamacions de compensacions i n’ha considerat justificades 5.913, per un valor d'uns 2.000 milions de dòlars que hauria de pagar Cuba. L'aprovació de la llei anomenada Helms-Burton, el 1996, és el fruit d'aquesta avaluació i implica la possibilitat de perseguir en els jutjats nord-americans -o onsevulla – les compensacions per aquelles expropiacions, tal i com ja ha passat: hi ha en marxa nombrosos casos, tot i que de forma molt discreta les empreses afectades -com algunes de les hoteleres mallorquines – busquen acords extrajudicials.
A pesar de la importància dels tres elements citats, l'expert abans referit deia a la BBC que les relacions entre Vietnam i els Estats Units foren molt més dramàtiques, costaren moltes més vides, la derrota a la guerra va ser una humiliació per a Washington... i tanmateix ara les relacions són cordials. Cosa que no passa en el cas cubà. Perquè també actua en el complicat escac que relaciona els dos països un factor polític a tenir molt present: el poder d’influència de l'exili cubà als Estats Units.
Diu la BCC que “segons estimacions del Centre d'Investigacions Pew, el 2017 hi havia en els Estats Units uns 2,3 milions de persones d'origen cubà. Molt menys que les comunitats mexicana i porto-riquenya, però amb un poder polític molt superior. “L'anomenat 'lobby cubà', conformat per un ampli i variat grup de personalitats i institucions no governamentals, és considerat el motor” d'iniciatives com la Ràdio i Televisió Martí -que no para de fer propaganda contra el règim comunista de l'illa – o la pròpia llei Helms-Burton. Segons el citat LeoGrande aquest és l'element clau, perquè “després del final de la Guerra Freda, Cuba ja no significava un problema per a la política exterior dels Estats Units, el que passava i passa, però, és que en aquell moment la comunitat cubana-estatunidenca ja era molt poderosa en termes polítics”.
Aquesta capacitat d'influència es concreta amb la seva penetració en l'alta política de Washington. Per exemple, hores d'ara hi ha a la Cambra de Representants i Senat 11 escons ocupats per originaris de Cuba, mentre que d'ascendència mexicana són només 15 quan aquesta comunitat té uns 36 milions d'efectius en el país, per només 2,3 de cubans. En aquests moments els cubans estatunidencs, fervorosament anticastristes, controlen mitjans de comunicació, importants empreses de tota mena, tenen una alta capacitat per influir en qui guanya les eleccions a Florida -i aquest estat és força important per la lluita legislativa i presidencial federal – i, per tant, una enorme influència a la política de Washington de tal manera que “insereixen els temes del seu interès en l'agenda política nacional dels Estats Units”. I no tenen interès més intens que acabar amb el règim comunista de Cuba.