Potser quan es miri enrere, al final d’aquesta campanya electoral, ens preguntarem on eren els candidats i la candidata el dijous 15 de juliol. Què van fer o deixar de fer, què van dir o deixar de dir. Potser aquell dijous serà considerat com el dia que va trastocar-ho o transformar-ho tot o, almenys, moltes coses: un dia en què la natura va desbaratar tots els plans de campanya. Potser aquell dijous va ser el dia en què va començar la veritable campanya electoral. L’endemà de la tempesta, de les inundacions.
Aquell dia Armin Laschet va ser a Hagen i Altena. Equipat amb botes d’aigua, el candidat de la CDU a la cancelleria alemanya es va aturar en un carrer inundat i va prometre ajuts ràpids.
Olaf Scholz, candidat de l’SPD, era a la regió d’Allgäu, on estava de vacances. Després va desplaçar-se a Bad Neuenahr-Ahrweiler, població des de la qual va animar a redoblar els esforços contra el canvi climàtic.
Annalena Baerbock també estava de vacances, però els Verds no han volgut revelar on era exactament. Baerbock, en un comunicat de premsa, va reclamar ajuts ràpids i eficients i va anunciar que tornaria de les vacances més aviat del previst per mitjà d’un portaveu.
Quines d’aquestes accions van ser correctes i quines equivocades, què tindrà repercussions i què no, no se sabrà fins d’aquí a unes quantes setmanes. En qualsevol cas, les conseqüències d’aquestes inundacions aniran més enllà d’aquell dijous.
Fins ara la campanya electoral al Bundestag havia estat marcada per un desequilibri inquietant. De qüestions pendents de resoldre n’hi ha un munt, però sobretot requereix respostes la crisi climàtica: es tracta de debatre com la humanitat pot aconseguir que el planeta continuï sent un lloc habitable. Però, en canvi, s’ha debatut sobre el currículum de la candidata dels Verds, sobre el seu llibre amb passatges copiats. I sobre el fet que la CDU va disfressar treballadores de la seva seu central de policies o d’infermeres i els va fer fotos per posar als cartells. Tot ha estat molt insignificant, molt impropi.
Però això es podria haver acabat. Qui després de veure les imatges de la vall de l’Ahr inundada, després de desenes de morts, desapareguts, vides destrossades, després de veure les imatges que arribaven d’una zona catastròfica a Alemanya vulgui continuar discutint sobre capítols de llibre i currículums, haurà de respondre si hi toca o no. La campanya electoral s’està reestructurant amb una potència que només poden crear les forces de la natura.
Això no vol dir que Baerbock no hagi comès errors. Sí que n’ha comès, i amb la seva negligència ha donat una oportunitat a tots els que s’haurien estimat més no parlar gaire del clima. Però ara el tema ha tornat a la campanya electoral, i potser ja no se n’anirà. A més, el que ha passat aquesta setmana és massa greu.
Dijous al matí Christian Beu reposa assegut a l’entrada de Walporzheim, al marge de la carretera. És un home alt i gros d’entre 40 i 50 anys, un home a qui no se’l tira a terra fàcilment. Té les cames cobertes de fang fins als malucs i taques de fang a la cara. Beu ha viscut una nit terrible. L’ha passat aquí, al costat d’unes vinyes. Perquè només aquí tenia la sensació que podia estar segur amb la seva família.
Beu diu que casa seva, situada just a la riba del riu l’Ahr, ha quedat inhabitable. Enmig de l’emergència, va ficar el més necessari en una funda nòrdica, roba per a la seva dona, els seus fills i ell. De sabates no se’n va poder endur, diu, de tan de pressa com se’n va haver d’anar.
Walporzheim està situat al districte d’Ahrweiler, al land de Renània-Palatinat. És un poblet envoltat de vinyes, on viuen unes 600 persones. Cap a les deu del vespre de dimecres, diu Beu, va arribar l’aigua. Ell és electricista i explica que va intentar desenroscar el fusible principal del soterrani. Però no va poder. Al cap de pocs minuts l’aigua arribava fins al sostre de la planta baixa. Cap a les onze de la nit, Beu va fugir amb la seva família.
“Només pensava: hem de sortir d’aquí, cap al lloc més elevat possible”, diu. Juntament amb una família amb qui són amics van esforçar-se per arribar als afores del poble i es van enfilar a les vinyes. Allà van passar la nit les dues famílies. Fins a les quatre de la matinada de dijous no es van atrevir a baixar-ne.
L’aigua va destrossar Walporzheim gairebé del tot. L’endemà, pels carrers hi ha piles de runa d’un metre d’alt, que contenen trossos de ponts, troncs i cotxes. Una excavadora groga passa pel poble i recull runa. Un senyor gran, potser d’uns 70 anys, és portat en llitera per uns sanitaris, està ple de fang.
Sobrevola la població un helicòpter de la policia. Han vingut membres de les organitzacions de protecció civil d’Alemanya. Els bombers, equipats amb destrals, s’obren pas entremig del fang i inspeccionen les cases destrossades. On hi ha ferits, encara? Hi ha víctimes mortals? Tot és incert dijous al matí.
D’una casa en surt una dona amb una motxilla d’esport a la mà, porta un nadó lligat a l’esquena. “Nosaltres toquem el dos”, diu; el seu marit la recull just en aquell moment amb el cotxe. Ha passat la nit al segon pis. Al mòbil ensenya un vídeo en què es veu un torrent que flueix per dintre casa seva. “Va ser una allau d’aigua”.
Oliver Marquardt, pare de dues criatures, busca el seu cotxe. En té dos. Un el va poder salvar i el va aparcar a la vinya el vespre abans, a les nou. L’altre, un Peugeot 208, el va deixar a l’aparcament d’un restaurant. El pàrquing està totalment cobert de runa i el cotxe ha desaparegut. “El dono per perdut”. La seva família ha passat la nit a les golfes. “Hem pogut veure com anaven desapareixent un esglaó rere l’altre”.
Avui els cotxes destrossats es consideren danys intranscendents. Pertot arreu a la vall de l’Ahr circulen ambulàncies, i hi ha helicòpters que fan voltes i rescaten persones dels pobles amb llargues cordes. Hi ha una gran devastació. Dijous a la tarda, un portaveu de la policia de Coblença diu que al districte d’Ahrweiler hi ha dinou morts. Al vespre la xifra s’eleva a 28. Al matí cinquanta persones estan tancades a casa seva, i al principi setanta estan desaparegudes.
Així sonen les coses quan els fets es resumeixen en xifres. Per a les famílies afectades això serà la catàstrofe de la seva vida. En aquests moments d’emergència, la gent es fixa amb més deteniment del que és habitual en els governants. Si envien ajuda, què prometen, si fan servir el to adequat. I sobretot, si es deixen veure.
La línia és fina: es poden cometre molts errors en les primeres hores i dies. Si Armin Laschet no hagués anat de seguida a Altena i Hagen, s’hauria hagut de sentir –i amb raó– que mentalment ja es veia a la cancelleria i que ja no s’interessava per la gent de la seva terra. No s’hauria pogut treure de sobre aquesta màcula. Va amb el càrrec: és el president de la regió de Rin del Nord-Westfàlia, és a dir, n’és el responsable. I devia recordar com la seva predecessora, la socialdemòcrata Hannelore Kraft, es va comportar l’estiu del 2014. Aleshores a Münster hi va haver uns dies de mal temps amb greus inundacions i morts, però Kraft no va anar al lloc dels fets fins al cap d’unes setmanes. Per justificar-se, la presidenta regional va dir que havia estat una setmana en un vaixell a Brandenburg i que allà no tenia cobertura. Van ser aquesta mena d’episodis el que fa tres anys va ajudar Laschet a vèncer Kraft.
Però com s’havia de comportar l’adversària de Laschet a la cancelleria, Annalena Baerbock? I Olaf Scholz, el candidat socialdemòcrata?
En el seu cas, ja era més complicat. Havien d’interrompre les vacances? Se’ls hauria pogut acusar de politiqueria, de marcar perfil d’una manera barata. Scholz ho va fer igualment i va desplaçar-se a Renània-Palatinat. Durant les primeres hores, ni l’un ni l’altre no podien agradar a tothom. Es tractava, abans que res, de cometre com menys errors millor.
Almenys a Twitter van trobar el to adequat. Baerbock va dir que els seus pensaments estaven amb les persones “que tenen les cases i els carrers inundats per les fortes pluges”, i va donar les gràcies als treballadors d’emergències. Scholz també ho va fer. Laschet primer no va fer cap tuit, però va ser dels primers d’anar al lloc dels fets. Tanmateix, després va concedir, com fa sovint, una accidentada entrevista televisada, en què es va posar ràpidament a la defensiva quan li van fer una pregunta sobre la seva política climàtica. Va dir: “No es canvia la política per un dia com avui”. Probablement aquesta frase el perseguirà sempre. En els pròxims dies es faran moltes afirmacions; i Laschet va dir que aquest no és un tema per a la campanya electoral. Però evidentment sí que ho és. La gent vol saber com els polítics gestionaran aquesta situació. La política també és això, i qui suspèn en aquest aspecte pot perdre les eleccions, com li va passar el 2002 a Edmund Stoiber.
En aquell moment, les perspectives de Stoiber eren bones. El govern socialdemòcrata-verd semblava desorientat després de quatre anys. A començament d’agost, la CDU, amb Stoiber de candidat, estava cinc punts percentuals per davant de l’SPD. Però van tenir lloc unes inundacions en què l’Elba i el Danubi van desbordar-se. I Gerhard Schröder va actuar.
El canceller va desplaçar-se al territori afectat, es va posar les botes d’aigua i va donar a la gent la sensació de: soc aquí, m’estic ocupant de la situació. Schröder va seguir el seu instint polític, aleshores en aquesta disciplina no el guanyava ningú. “Evidentment que la situació dramàtica de les inundacions ocorregudes poc abans de les eleccions del 2002 al Bundestag va ser un factor important de la posterior victòria de Gerhard Schröder”, diu Stoiber en referència a aquells fets.
Aleshores Stoiber va dubtar. Quan Schröder ja caminava amb impermeable i amb la mirada decidida per la zona catastròfica, el president de Baviera encara era amb la dona i els nens a l’illa de Juist, al mar del Nord. “Jo tampoc no volia fer campanya amb aquella catàstrofe natural”, diu recordant l’episodi. Però aviat ell també va adonar-se que s’havia de deixar veure. Va desplaçar-se amb retard a la zona, on Schröder ja havia estat feia temps. I hi va anar amb un polo blau cel.
La política sempre és, entre altres coses, una lluita d’imatges, i Schröder va guanyar. I va continuar fent política amb les inundacions, va convidar representants d’altres països afectats de la UE per celebrar una cimera de crisi a Berlín i va ajornar reformes fiscals per tenir diners per a un paquet d’ajuts multimilionari. “Jo, com a candidat de l’oposició, no tenia aquesta possibilitat”, diu Stoiber. La nit electoral, la CDU va quedar prop de 6.000 vots per darrere de l’SPD de Schröder en la votació per al Bundestag.
Què passarà aquesta vegada? Laschet té avantatge perquè pot presentar-se com una figura paterna? O tenen avantatge els Verds perquè ara es torna a parlar del seu tema central? Hi ha dos nivells: l’operatiu, en què cal que arribin ajuts de pressa; i el de fons, en què es tracta de concebre plans de futur. Operativament, Laschet té avantatge. I en l’altre?
Mentre dijous es comptaven els morts, Robert Habeck és damunt d’un escenari a Sankt Peter-Ording. Bufa un vent suau. Allò és un altre món.
Baerbock està de vacances i Habeck, el copresident del partit, està de campanya al nord. El dia abans ha passejat descalç per unes maresmes, acompanyat de fotògrafes i càmeres. Habeck es presentava com un amant de la natura mentre en altres llocs la natura destrossava vides.
Sap que ara cada paraula compta, que pot ficar molt la pota. Treu profit de la catàstrofe políticament? Es mostra fins i tot triomfant, en el sentit de dir: oi que els Verds ja us ho havíem dit des de sempre?
“En un dia com avui està prohibit fer campanya”, diu. No hi ha només soterranis inundats, sinó morts i ferits. “M’han convidat i m’han instat a desplaçar-me a la zona, però això seria un error”, diu Habeck. Explica que ell va viure personalment avisos d’inundacions quan era ministre regional. “Sé que en situacions com aquestes uns polítics bocabadats davant el desastre només fan nosa”. A Laschet el considera una excepció: això, diu, no val per als que tenen responsabilitats polítiques en el lloc dels fets.
Habeck troba el to adequat, sap que avui no és el dia dels Verds, que el seu moment arribarà d’aquí a uns quants dies, quan el debat s’allunyi dels fets i es dirigeixi a les causes. Sap que ara no pot despertar ni la més mínima sospita que als Verds la catàstrofe els va com l’anell al dit.
Però és cert, per fort que soni. La catàstrofe els dona l’oportunitat de recuperar forces en aquesta campanya electoral fins ara tan caòtica. Això no vol dir que als Verds hi hagi gent cínica i malvada. Qualsevol altre partit també faria els mateixos càlculs.
Durant anys els Verds han estat en un dilema polític i moral. Alertaven d’una evolució les repercussions de la qual a Alemanya no eren gaire perceptibles tot i estar demostrades en molts estudis. El canvi climàtic era una cosa abstracta. Fins al 2018.
Aquell any, a partir de la primavera va fer una calor inhabitual i pràcticament no va ploure. La falta d’aigua va assecar la gespa i els camps. L’aleshores vicepresident del Servei Meteorològic d’Alemanya va dir que el canvi climàtic tenia Alemanya “dominada”. Heiẞzeit (‘temporada calorosa’) va ser escollida paraula de l’any. I els valors dels Verds a les enquestes es van disparar.
A començament d’agost les enquestes els donaven un 15%. Al setembre van passar d’un 16% a un 17%, a l’octubre a un 20% i al novembre a un 22%. L’any següent la situació va continuar. La primavera del 2019 també va ser massa calorosa, i els Verds, fins aleshores normalment amb uns resultats més baixos a les eleccions que a les enquestes, van obtenir un 20,5% a les eleccions europees del maig. Aquell va ser el seu millor resultat en unes eleccions celebrades al conjunt d’Alemanya, i aleshores va sorgir la idea de presentar candidatura a la cancelleria. Sense el temps extrem del 2018 possiblement això no s’hauria produït mai.
Els Verds estan en un dilema semblant que la policia. Pràcticament cap agent no deu desitjar que hi hagi assassinats, atracaments i robatoris. Però si no hi hagués assassinats, atracaments i robatoris, podria sorgir la pregunta de per què es necessita la policia.
Ara la gran pregunta és fins a quin punt els episodis de mal temps tenen a veure amb el canvi climàtic. És una lluita per la sobirania interpretativa, una batalla que ja va començar dijous a les xarxes socials i en comentaris periodístics. És una lluita aferrissada perquè en depenen moltes coses.
De fets com aquests n’han passat sempre, deien uns. Però no amb aquesta freqüència, deien uns altres.
És casualitat, feien uns. És el canvi climàtic, feien uns altres.
La pregunta ja divideix la societat. Però què és cert?
Truquem al Servei Meteorològic d’Alemanya, on el meteoròleg Andreas Friedrich s’ocupa d’atendre la premsa. Sap com de sensible és el tema, per això s’expressa amb cautela.
“No és tan senzill atribuir clarament un esdeveniment al canvi climàtic, però segur que hi té certa importància”, diu Friedrich. “Des de fa vint anys tenim un sistema de radar per controlar la precipitació a Alemanya amb el qual podem registrar la pluja íntegrament. Això permet veure clarament que en els últims anys a Alemanya han augmentat els episodis de pluges fortes”. És previsible, diu Friedrich, “que en els pròxims anys els successos extrems no només siguin més freqüents, sinó també més extrems”. “Això és una conseqüència de l’escalfament global que percebem”.
Per a un científic és, doncs, sorprenentment clar, està decidit. Això permet entreveure com de dures i acalorades podrien tornar-se les discussions. La cancellera ja va deixar clar dijous en quin bàndol està. Va dir que sempre hi ha hagut inundacions o tempestes, “però [que] l’acumulació ens preocupa i ens obliga a actuar”, va dir Angela Merkel en el seu viatge als EUA.
El ministre de l’Interior, Horst Seehofer, s’ha expressat amb més claredat: “Ningú no pot dubtar que aquesta catàstrofe està relacionada amb el canvi climàtic”. El ministre ha anunciat que el govern alemany establirà ajuts a escala federal en coordinació amb les regions i municipis afectats. “Ja poden preveure que serà un gran paquet”, ha dit Seehofer.
Per a qui més canviaran les coses és per a Armin Laschet. Fins ara la seva campanya electoral estava dissenyada per donar seguretat a la gent, transmetre’ls la sensació que tot podia continuar si fa no fa tal com era fins ara. Laschet es dirigia a uns ciutadans satisfets, els quals després d’un any i mig de pandèmia tornarien a votar el mateix que fa moltes dècades. És a dir, la majoria de la CDU i la CSU. Evidentment, Laschet també parlava de transformació, però sempre semblava que parlés d’Alemanya com d’una casa de nines en què un llitet es canviaria d’un raconet a un altre, però sense que hi hagués massa canvis ni que els canvis fossin massa radicals. Llavors, però, va arribar la tempesta. A vegades no hi ha res més radical que una tempesta.
Les estadístiques sobre desocupació es poden maquillar i els forats al pressupost es poden amagar. Però el mal temps no. I planteja preguntes: què s’ha de fer perquè aquesta mena de catàstrofes no es converteixin en una cosa habitual? Això també dona maldecaps a Olaf Scholz.
No és que Scholz no tingués idees sobre això. De fet, per a molts socialdemòcrates tradicionals més aviat hi pensa massa, en el clima. Però per més que s’hi esforci, en això els Verds sempre seran percebuts com l’original.
La catàstrofe podria marcar les següents setmanes, ja que no és un succés que es pugui oblidar fàcilment, no és una d’aquelles histèries de campanya que al cap de dos dies són cosa del passat. Les inundacions reordenaran diversos aspectes. I per a la CDU ja van tenir conseqüències concretes de seguida.
Quan dijous algú volia visitar la pàgina web del partit, durant una estona només podia accedir al text “Error 503”. L’empresa operadora que s’encarrega dels aspectes tecnològics de la CDU està radicada a Rheinbach, una localitat molt afectada pels forts aiguat i en què diverses zones del municipi van haver de ser evacuades. El servidor i la impremta de la CDU, doncs, van quedar fora de servei.
Traducció d'Arnau Figueras