Aquest cop la mort s’ha endut Christian Boltanski, ell que amb tanta intensitat la cercava en els ulls dels innocents. La vergonya, la ràbia i, sobretot, l’empatia envers aquelles víctimes d’un holocaust que marcar la seva infància traçaren el nou rumb del treball d’aquell jove artista que, enmig del maig francès, va penjar els pinzells per atacar la realitat amb els seus propis mitjans.
I malgrat la duresa dels temes i els arguments que desenvolupava, era tal la sensibilitat amb la qual donava a llum els seus successius treballs que va aconseguir que diverses generacions compartíssim el seu dolor i que mai no oblidéssim aquells rostres, ni les seves maletes, teles, ulleres i més vestigis portadors d’identitats perdudes que encara ens colpegen des del silenci museístic dels camps de concentració on dormen el somni dels temps. I així, rememorant les experiències traumàtiques que va viure i conèixer quan era un infant, Christian Boltanski va iniciar una trajectòria que apareix a les pàgines de l’art contemporani com un dels retrats imprescindibles tant de la duresa del segle XX com d’aquesta dualitat humana que sempre fa oscil·lar la nostre història i els nostres fets entre la glòria i la misèria.
Boltanski fou la veu que removia les nostres consciències amb els senzills records de vides alienes que per ell mai eren petites. Mestre de l’estètica del vestigi, la compassió ha estat sempre en el centre d’un profundíssim discurs que ha anat prenent forma en un gran ventall de recursos que intercanviava i repetia. Ell que s’acostava als artistes que treballaven amb arxius, féu de la seva obra un gran arxiu que s’ampliava constantment per transformar el conegut en una obra de devoció. És el cas de les seves capses metàl·liques de galetes amb fotos de difunts, de les grans muntanyes de robes i objectes quotidians i, sobretot, de les imponents instal·lacions fotogràfiques dedicades a la memòria de les víctimes de l’Holocaust, la il·luminació de les quals jugava un paper importantíssim donat el sentit quasi religiós que conferia a aquestes obres memorials.
L’any 1986 va donar inici a un projecte que es perllongaria en el temps a la manera de collage, el Teatre d’Ombres, que Boltanski situava en la tradició de les danses macabres de l’edat mitjana i que, un cop més, tenia a veure amb el món de la màgia, la infància i la jugueta. Era aquesta una obra que li permetia introduir un punt d’humor i gràcia infantil i alliberar-se una mica dels drames que formaven part de les seves obres “majors”. En una entrevista que li vaig fer l’any 2008 amb motiu d’una exposició seva a la Galería Kewenig de Palma, el mateix artista em digué que fou aquesta una de les seves “obres més felices”. Posteriorment, l’any 2015, Boltanski va dur una versió d’aquest teatre a la emblemàtica Llotja de Palma.
Amb motiu de la seva darrera gran retrospectiva al Centre Pompidou, Pilar Parcerisas féu un brillant recorregut per les principals fites de la producció de l’artista. Així, guiats per la seva memòria i el seu rigor en la selecció de les obres comentades, vàrem tenir ocasió en aquestes pàgines de conèixer més detalls de les seves imponents peces i instal·lacions d’aquest singular artista de la memòria que gosava també de dur a terme un gran nombre d’accions i esdeveniments efímers.
Sempre recordaré aquella entrevista feta per telèfon mentre viatjava en cotxe desde Polònia cap a França i com em parlava en el seu francès nadiu velocíssim. L’artista estava pletòric després d’haver muntat un espectacle a Varsòvia, “obert a tothom” -deia- en el qual va treballar amb un compositor, músics i deu actors. En aquells moments li interessava ja treure la seva obra dels museus i les galeries i dur-les als entorns humans on podia comprovar les reaccions de la gent.
Quan Christian Boltanski va celebrar el seu seixanta aniversari va comprimir tres mil cops tota la informació del que havia passat a la seva vida en un vídeo de quatre minuts de durada. Les imatges de l’artista al llarg dels anys li proporcionaven un material idoni per plantejar-se la relació que hi ha entre la gran i la petita història. Abans, ja havia iniciat el projecte de més llarga durada de la seva trajectòria, és a dir la gravació del so dels batecs del seu cor, iniciativa que va donar pas posteriorment a la creació d’una gran “Biblioteca de cors”, que Boltanski entenia com una nova interrogació sobre la identitat, la mort i la supervivència, demanant-se un cop més què resta de nosaltres quan ja no hi som.
Per això li varen cridar tant l’atenció les signatures deixades pels cànters mallorquins a les pedres de marès que tallaven i marcaven per saber quina havia de ser la seva paga. Quan Boltanski fou convidat a fer una instal·lació a l’Aljub del museu Es Baluard, va agafar aquestes marques personals, vestigis dels anònims cànters, i va crear una bellíssima i emotiva instal·lació d’escultures de neó en aquest singular antic dipòsit d’aigua descobert durant les obres de construcció de l’actual Museu d’Art Contemporani de Palma.
En aquella ocasió, recordo haver escrit que Boltanski era un caçador d’empremtes capaç de sacralitzar l’absència conferint als seus indicis aquesta dimensió fúnebre, gairebé religiosa. En efecte, aquella instal·lació tenia el mateix to reverencial que les seves acumulacions de fotografies de víctimes de l’Holocaust i, en canvi, aquí es tractava de treballadors anònims als quals ell va rescatar de l’oblit amb les úniques restes que varen deixar de la seva vida. Posant l’èmfasi en el valor del seu treball, Boltanski va presentar damunt cavallets de pintor aquelles signatures magnificades que s’encenien i apagaven alternativament entre una boira blanquinosa, mentre sonava un cop de martell increïblement semblant al batec d’un cor humà. Amb aquesta peça mestra l’artista aconseguí tant mostrar el bullici i l’activitat de la vida com dur la nostra imaginació a aquell temps perdut que per ell era més aviat com una vanitas.
Avui que ja no hi és, podem dir sense dubtes que la seva obra ha estat un gran arxiu de vida, un emotiu homenatge a la memòria i la dignitat humana.