La carta no cridava l’atenció, només era una mica més gruixuda que la resta. Kamzy Gunaratnam era al seu despatx cantoner del setè pis de l’ajuntament d’Oslo, envoltada d’objectes que li són familiars: els seus llibres, els quadres de grafitis de Banksy a la paret, el còmode sofà, les espelmes damunt la taula per prendre el te. Va obrir aquell sobre gruixut i va començar a llegir sense mirar el remitent.
Va llegir “estimada Kamzy Gunaratnam”, però quan es va adonar de qui li enviava la carta, se li van desdibuixar les lletres: era Fjotolf Hansen, des del centre penitenciari de Skien.
Fjotolf Hansen es diu així des del 2017. Però els noruecs continuen anomenant-lo pel seu nom d’abans: Anders Behring Breivik.
Gunaratnam tenia a les mans un text de l’home que la va voler assassinar. Ara irrompia en la seva vida fent-se el simpàtic i signant amb el seu nou nom de pila: Fjo. I al final de la salutació hi posava una careta somrient. A Gunaratnam li van venir nàusees.
El 22 de juliol del 2011, Anders Behring Breivik va desplaçar-se a l’illa d’Utøya armat fins a les dents i amb més de mil bales per matar gent. Allà s’havien congregat 530 joves pel campament d’estiu de les joventuts del Partit Laborista de Noruega, que se celebrava cada any.
L’atemptat de fa deu anys és l’atac terrorista més greu, amb diferència, de la història de Noruega. Va ser un atac d’extrema dreta que va inspirar altres terroristes: a Nova Zelanda, però probablement també a Halle, a Alemanya.
Durant els preparatius, Breivik s’havia expedit una “llicència per caçar traïdors multicultis”. Amb aquesta llicència posaria en una foto. Breivik odiava les persones que considerava que formaven part d’una elit d’esquerres, odiava les seves idees d’una societat oberta i va escriure un manifest llarguíssim i descabellat. Quan la policia el va detenir a les 18.34, havia matat 77 persones, vuit de les quals aquell mateix dia amb un cotxe bomba al barri del govern d’Oslo. La seva víctima més jove a Utøya tenia 14 anys.
Aquell any, Kamzy Gunaratnam formava part de l’equip de monitors del campament. En aquell lloc ja hi havia estat moltes altres vegades: l’illa és en certa manera el quarter general espiritual dels joves socialistes noruecs, on fan celebracions, s’estimen i debaten sobre com fer un món millor.
Gunaratnam recorda com van ressonar els primers trets pel mig del bosc, que semblava que vinguessin de totes bandes. Explica que es va amagar uns instants en un lavabo. Seguidament, va fugir corrent, es va entrebancar amb matolls i roques i va buscar protecció sota un penya-segat arran de mar. Finalment, va tirar-se a l’aigua i va nedar fins que la van portar a un lloc segur amb una barca privada. De la seva fugida d’Utøya ja n’ha parlat molt sovint. Sembla que ja no li fa res recordar els fets.
Tanmateix, quan l’any passat va tenir a les mans la carta de Breivik, 22 pàgines amb la lletra petita, “allò era una altra cosa”, diu. “Tenia la sensació que tot l’ajuntament se m’enfonsaria sota els peus”.
Conversem amb Gunaratnam al seu despatx, amb vistes a les aigües del fiord d’Oslo. Aquí és on treballa des que el 2015 va ser escollida tinenta d’alcalde de la capital. Aleshores tenia 27 anys, la persona més jove que ocupava aquest càrrec i la primera que no havia nascut a Noruega. A l’Aftenposten, el diari més important del país, van dir que era “un diamant en brut”.
Gunaratnam ha fet un llarg camí. Va sortir de Jaffna, la ciutat tàmil més important de Sri Lanka i va continuar el viatge cap a Hammerfest, al nord del cercle polar, on al seu pare li van concedir l’asil i va trobar feina en una fàbrica de peix. La guerra civil entre tàmils i singalesos l’havia portat a Noruega a final dels vuitanta. Quan Kamzy Gunaratnam tenia tres anys, el seu pare va reunificar la família a Noruega.
La noia recorda com l’alteraven i la impressionaven el sol de mitjanit a l’estiu i la llarga foscor a l’hivern. Recorda la profunda soledat de la seva mare, que un dia va trobar consol a animar els esquiadors noruecs a plena veu davant la tele, “els seus nous paisans”. De Hammerfest la família es va traslladar a Groruddalen, i aquest barri obrer de l’est d’Oslo es va convertir en la seva pàtria. Damunt l’escriptori de Gunaratnam hi ha una gorra d’un color vermell cridaner amb la inscripció: “Straight Outta Groruddalen” (‘Sortida directament de Groruddalen’).
Amb el seu recorregut vital simbolitza molts dels elements que conformen la Noruega actual. Prop d’un 18% de la població del país són migrants o fills de migrants. A la capital, Oslo, arriben a ser gairebé un terç dels habitants. La immigració ha canviat tant el país com les reserves de petroli.
Si bé Noruega gaudeix d’un gran benestar, entre els 5,4 milions d’habitants també hi ha forts contrastos socials i tensions culturals. Els noruecs breguen amb les transformacions i es fan preguntes que actualment es fa la gent de molts països: quina identitat tenim? Qui forma part de la nació? Amb quina franquesa es pot parlar de tot? Sovint el to dels debats és estrident. A l’extrem nord-occidental d’Europa també hi ha discussions i odi.
L’atac terrorista d’Olso i Utøya plana sobre tot això com un monòlit fosc que fa ombra al país. En un estudi representatiu sobre les repercussions de la matança, prop d’un 60% dels noruecs afirmen que després del 22 de juliol els polítics responsables no han fet prou contra l’extremisme de dreta.
Per a Kamzy Gunaratnam aquesta mancança és un dolor contra el qual ella lluita. “Tot el que faig políticament es remunta a la promesa que ens vam fer llavors”, diu. Es remet al que el president socialdemòcrata Jens Stoltenberg, l’actual secretari general de l’OTAN, va dir al funeral celebrat a la catedral d’Oslo: “La nostra resposta és més democràcia, una actitud més oberta i més humanitat. Però mai ingenuïtat”. Una frase excel·lent, creu Gunaratnam, perquè significa: “Nosaltres com a societat som millors que ell”. Que Breivik.
No obstant això, Gunaratnam tem que podrien tornar a ocórrer fets semblants. Fa dos anys un noruec de 21 anys va entrar armat a una mesquita d’un suburbi d’Oslo i va començar a disparar, però va poder ser reduït ràpidament. “Després la gent va dir que estava molt sorpresa, però jo no ho estava”, diu Gunaratnam. “Jo sempre he sabut que podia passar una cosa com aquella”.
Gunaratnam parla amb precisió i concentració, encara que parli sobre el que l’afecta profundament: les seves sensacions i les seves pors, el seu trauma des de l’estiu de fa deu anys. El seu cos, diu, va emmagatzemar l’experiència de la fugida i la reviu contínuament. “Quan entro en una habitació, miro per on em podria escapar millor en cas que algú tragués una arma”.
El seu compromís polític també sembla que formi part de la seva estratègia de superació. Això es veu en la seva actitud davant la carta de Breivik, que, com diu, li va regirar l’estómac i li va tallar la respiració.
Durant les setmanes posteriors, es van reforçar els símptomes del seu trauma. Qualsevol soroll fort la feia sobresaltar. “Quan estic així, sempre em pregunto si el que sento són trets”. Els seus ulls busquen instintivament tots els rètols i senyals lluminosos que assenyalin una sortida d’emergència.
No es vol entretenir amb el contingut de l’escrit de Breivik. A la carta el terrorista afirma que s’ha allunyat de l’extremisme de dreta i que ara és partidari del populisme de dreta democràtic. Dona voltes a mites de la conspiració. Li demana unes millors condicions penitenciàries i l’indult al cap de 21 anys.
D’acord amb la legislació noruega, 21 anys de presó és la condemna més alta. En cas que llavors es consideri probable que l’autor pugui cometre més crims, es pot allargar l’empresonament. És ben possible que Breivik passi tot el que li queda de vida entre reixes.
Gunaratnam vol mantenir-se tan allunyada com pugui del pres del centre penitenciari de Skien. Va entregar el text de 22 pàgines al seu advocat. El lletrat s’ha d’encarregar que ella no trobi a la bústia una carta de Hansen-Breivik mai més
I Gunaratnam també ha fet una altra cosa: una acció amb la qual no es protegeix, sinó que deixa la protecció i s’exposa. Per respondre-li ha escrit una carta oberta a Breivik. En el text li parla de la seva por, i no s’estalvia cap detall. Però seguidament passa al mode atac.
La seva arma, diu, és la seva veu, això no li pot treure ningú, ni tan sols un terrorista amb una bomba i mil bales. Li pregunta: “Quina és ‘la teva lluita’?”. Gunaratnam el tuteja, com és habitual a Noruega. “Tu em volies matar. Per què? Per a qui?”.
Sembla una contradicció que faci preguntes a Breivik i que alhora no vulgui rebre cartes seves mai més. Però ella mateixa en dona les respostes en el text: la idea d’una Noruega homogènia ètnicament, únicament cristiana, és una quimera. Segons Gunaratnam, l’atemptat de Breivik, que volia erigir-se com el salvador d’Occident, no va tenir gens de sentit.
Escriu que el fet de treballar, com a política, perquè hi hagi unes escoles millors, més cohesió social i contra la desatenció dels infants és la seva lluita, un combat que du a terme fins i tot per a Breivik: fill de pares divorciats que abans de radicalitzar-se va patir abandonament i desatenció a casa i per part d’alguns professors. Continua dient que ella va triar els mitjans correctes; ell, els equivocats. “Jo soc millor que tu, Anders. Jo soc una noruega millor”.
No se sap que Breivik li hagi respost. Gunaratnam diu –i així li ho ha comunicat al convicte– que només deixarà que li facin arribar d’ell una sola declaració: una veritable disculpa, una mostra de comprensió i penediment, la confessió d’haver comès un gran error. “Això, si vol, m’ho pot escriure en un correu electrònic”.
Precisament perquè la carta oberta està formulada en termes personals, es pot llegir com el manifest polític de Kamzy Gunaratnam. És una dona tan forta com vulnerable, sovint dura i a vegades esgotadora; i ella ho sap: “No soc una dona que procuri ser agradable”. Les seves compareixences són enèrgiques. Els que treballen per a ella segurament no dubten ni un sol segon que la que mana és ella.
El text enviat a Breivik l’ha publicat en un llibre que va aparèixer fa unes quantes setmanes a Noruega. Gunaratnam hi escriu contra el terrorisme i sobre el seu trauma contraposant la seva vida i la dels seus pares. No s’està d’esmentar les derrotes i les resistències, però també explica les condicions en què una família de refugiats tàmils va poder sortir-se’n a Noruega: una feina decent, un sistema social i educatiu obert, bons consellers, integritat personal i la voluntat d’acostar-se al nou país. Explica orgullosa com el seu pare, després de treballar durant anys de cuiner, poc abans de fer 60 anys va aconseguir una llicència professional per establir-se pel seu compte: “Aquesta és la història de Noruega”.
Però ho veuen així tots els noruecs? Gunaratnam fa que no amb el cap. Encara queda molt per fer, diu. En el sopar oficial de Nadal estava asseguda al costat d’un exregidor conservador, i aquest la va provocar amb la pregunta de si es considerava realment noruega. Quan a ella li van traspassar la direcció de les celebracions de la diada nacional a Oslo, una política del Partit del Progrés, populista de dreta, la va criticar obertament pel fet de no ser “noruega de soca-rel”. De fet, diu, ella ho va considerar una cosa ridícula. Però després es va “emprenyar de valent”, “perquè dient allò es deixava clar a tot els nens que provenen d’alguna minoria que algunes coses del país ja les podien oblidar per a tota la vida”.
Explica que rep contínuament missatges d’odi i amb malícia sexualitzada. Però pràcticament res no és constitutiu de delicte, i de moment no ha rebut amenaces de mort. “Això sonarà una mica fort”, diu Gunaratnam, “però em protegeix el fet de no ser musulmana”. Si no, els atacs serien més forts, n’està segura.
Trobar la pròpia identitat no li va ser fàcil. Els seus pares valoraven que a banda de l’escola pública assistís a les classes de la comunitat tàmil. Anava amunt i avall entre una cultura i l’altra: “Havia de ser cent per cent tàmil, això és el que voldrien encara ara els meus pares. Però jo volia ser noruega al cent per cent”. Avui dia està còmode unint tots dos elements en la seva persona.
Aviat haurà de deixar lliure el despatx a l’ajuntament. Kamzy Gunaratnam està a punt de fer el següent pas en el seu recorregut: després de les eleccions parlamentàries del setembre tindrà un escó com a diputada sota les aranyes daurades de la sala del plenari. Dins el partit ha aconseguit un lloc segur a la llista. “L’establishment socialdemòcrata estava en contra meva i d’una altra candidata”, diu. Perquè genera rebombori que vulgui moure i transformar les coses. “Però l’organització juvenil i moltes persones de la base del partit estaven de part meva”.
Segons les enquestes actuals, hi ha clares opcions que el pròxim govern torni a estar liderat pels socialdemòcrates. El 2013, en les primeres eleccions després dels atacs terroristes, hi va haver un canvi de poder. Amb l’ajuda dels populistes de dreta va arribar a la presidència del govern una política conservadora, que va ser reescollida una vegada i que ara es preveu que sigui derrotada.
La discussió al voltant de les posicions de Gunaratnam i els atacs personals podrien augmentar si aquesta dona de 33 anys acaba fent política al parlament o potser fins i tot des del govern. D’això en va poder tenir un tastet fa unes quantes setmanes, quan el Partit del Progrés va aprovar una nova resolució. En el text els populistes de dreta es mostraven contraris a aplicar el terme “racisme estructural” a Noruega. Gunaratnam hi apareix esmentada explícitament com a exemple alarmant: [Gunaratnam] participa “en una campanya constant de presentar Noruega com una societat racista”.
A Gunaratnam li surt el seu riure escandalós i agut quan es refereixen directament a ella. Diu que és bastant poc professional que en una resolució un partit anomeni pel nom una adversària política. A més, ella està orgullosa que aquest any els socialdemòcrates hagin inclòs la lluita contra el racisme estructural en el seu programa.
Què farà el 22 de juliol, el dia del desè aniversari? Encara no ho sap, diu, vol esperar i decidir-ho espontàniament. Els últims anys, per aquesta data li ha agradat fer un dia de retir, i podria ser que ho tornés a fer aquest cop.
I a continuació, inicia una furiosa diatriba. Cada any l’exaspera més “com la gent viu el 22 de juliol”. La cosa ja comença uns quants dies abans de la data: “M’envien cors per Facebook”. Rep centenars de petits cors. “Però jo no necessito cap maleït cor a la meva bústia de Facebook. Jo necessito gent que faci alguna cosa contra el racisme, contra l’odi”.
I hi torna: les desfilades de roses, llegendàries al país, en les qual centenars de milers de noruecs van sortir als carrer després dels actes terroristes del 2011 alçant roses o cors vermells pintats per ells, “allò va ser una pallassada”. Aquelles desfilades, diu, van ser una distracció que no va tenir cap efecte. “Quantes de les persones que van aixecar una rosa fan avui dia alguna cosa contra l’augment de l’extremisme?”. Els ulls li brillen d’apassionament, una passió que neix de la ràbia.
Probablement, les noruegues i els noruecs encara sentiran parlar de Kamzy Gunaratnam.
Traducció d'Arnau Figueras