Quina mandra, haver de respondre els d’Esquerra Unida... Allò que més ha odiat Francisco Camps de la seua tasca presidencial ha estat l’obligació de replicar-los, a les Corts. Ni tan sols prenia notes, quan el portaveu en qüestió prenia la paraula, sinó que es limitava a pujar a la trona i recordar-los l’Europa de l’Est, el teló d’acer. Els instruïa sobre la nocivitat dels règims totalitaris —comunistes— alhora que els obria la porta d’un món nou: el de la llibertat.
El control ferri que Camps i el Partit Popular han exercit sobre RTVV, però, no dista gaire del que Mikhaïl Gorbatxov i el PCUS imposaven a la televisió soviètica. Com si es tractara d’un homenatge a la desinformació que va imperar a la tragèdia de Txernòbil, Canal 9, Nou 24 i Ràdio Nou han emès tot de notícies amputades o propagandístiques. L’escalada manipuladora de l’ens públic valencià ha assolit, ara sí, el seu zenit: l’emissió en diferit de la compareixença de Camps, l’omissió del seu nom com a processat i algunes peces dictades directament des de Presidència de la Generalitat han confirmat que som davant un dels exemples més planers que hi ha a Europa —l’oriental inclosa— de setge informatiu sufragat amb diners de tots els ciutadans.
De la guerra freda...
L’abril del 1986, tant la televisió soviètica com l’agència estatalTass van tardar dos dies a informar de l’“avaria” a la central nuclear de Txernòbil: no van fer-ho fins que els nivells de radiació ja podien causar la mort. La notícia emesa a l’informatiu televisat va durar dotze segons, els que hom tarda a llegir això: “S’ha produït un accident a la central nuclear de Txernòbil i un dels reactors s’ha danyat. S’estan prenent mesures per fer front a la situació i s’està oferint ajuda als afectats. El govern ha creat una comissió d’investigació”.
Tass també va explicar-ho en aquestes sis línies, i no va tornar a informar-ne fins passades quaranta-vuit hores més, en aquest cas per recordar que era “el primer accident” a una central nuclear soviètica, “mentre que als Estats Units, només l’any 1979, se’n van registrar 2.300”. El diari oficialista Izvestia, de la seua banda, tan sols va incloure una petita nota redactada pel consell de ministres. Els mitjans de comunicació soviètics fins i tot van dedicar més temps a rebatre les informacions que es publicaven enllà de l’URSS, per bé que a Finlàndia, Suècia i Dinamarca els índexs de radiació superaven, de llarg, els paràmetres lògics.
A Chernóbil: el fin del mito nuclear (Anthropos, 1988), Santiago Vilanova escrigué que “la població va buscar als mitjans de comunicació una resposta ràpida i creïble a les seues inquietuds i angoixes, quelcom que no va poder satisfer”. “Txernòbil —segons Vilanova— fou un vertader shock informatiu, una convulsió de l’opinió pública europea desconeguda fins aleshores”.
...al sol de la platja
El juliol del 2011, amb l’existència de tot de televisions i ràdios privades, i amb la consolidació d’internet com a eina de comunicació instantània, el bloqueig informatiu de RTVV al voltant del punt més àlgid del cas dels vestits ha estat un dels paranys més escandalosos dels vint-i-dos anys d’història de l’ens, que aviat és dit.
L’obertura de judici oral a Camps no va aparèixer al sumari de l’informatiu de Canal 9 i no va ser llegida fins el minut 20 del noticiari
El dia 15, quan el magistrat José Flors va decretar l’obertura de judici oral a Camps, la notícia en qüestió no va aparèixer al sumari de portada del telenotícies del migdia, que incloïa vuit notícies: l’absolució de l’atleta Marta Domínguez, l’operació eixida de trànsit i les platges plenes, la primera jornada del Festival Internacional de Benicàssim, els tests d’estrès als bancs europeus, les manifestacions estudiantils a Xile, l’actualitat dels equips valencians de primera divisió, una exposició de nines a Onil i una exhibició de tir i arrossegament a Alzira.
Fins el minut vint de l’informatiu no va fer-se menció de l’acte de Flors, sense explicitar-ne les causes, els noms dels afectats i les conseqüències. De manera literal, amb faltes incloses, la notícia llegida pel presentador deia: “El jutge, José Flors, ha decidit finalment obrir juí oral per l’anomenada causa dels tratges. El magistrat ha pres esta decisió, que no és recurrible, tres dies després de celebrar l’audiència preliminar al Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat. Els pèrits cridats a declarar, van assegurar al jutge que és impossible demostrar que el president de la Generalitat no pagara els tratges tal i com manté l’acusació. La defensa sosté que no hi ha proves incriminatòries. Des del Consell demanen cautela a l’hora de fer valoracions”.
Redactada expressament per la cap d’informatius, Maite Fernández, la peça mantenia el costum de no informar sobre els protagonistes, els fonaments i les implicacions, com per exemple les elevades fiances. El locutor, en canvi, sí que va afegir —sobre la marxa— que “el jutge descarta obrir juí oral per suposades irregularitats administratives”.
A Ràdio Nou, la notícia de l’obertura de judici a Camps figurava aquell migdia al novè lloc, i va ser redactada per Carolina Alcolea, coordinadora d’informatius. Com en el cas de la televisió, les úniques reaccions que s’hi incloïen eren la de la consellera portaveu i ex-directora de Canal 9, Lola Johnson, i la de la vicepresidenta, Paula Sánchez de León. Com si l’oposició no existira.
Com la Super Bowl
El dia D, 20 de juliol, després de cinc amb Camps desaparegut, Presidència de la Generalitat va evitar que ningú emetera en directe la conferència de premsa en què va anunciar la seua dimissió. Les ràdios sí que van tenir aquest privilegi, encara que la pública valenciana va preferir de no fer-ne ús. De fet, en el butlletí informatiu de les 17 hores, quan Camps havia convocat la premsa, Ràdio Nou no hi va fer referència. Dos centenars de periodistes s’amuntegaven a palau mentre la ràdio pública —que hi havia desplaçat treballadors— no en deia res. Fins que no van transcórrer quaranta minuts de la compareixença urgent del dimissionari president, no en van parlar.
El mateix marge de temps —de dol?— que van respectar Canal 9 i Nou 24 a fi de pair la mala nova. El text, a més, va ser idèntic al de la ràdio, un redactat que potser va dictar Johnson mateixa, que encara conserva el cuquet del periodisme. De reaccions, tret de la d’un membre de l’oposició, tots dos canals van incloure només de lloança a Camps.
El migdia del dia 20, quan dos dels quatre processats ja s’havien autoinculpat i Camps era a punt de fer igual, Canal 9 va llegir la informació al minut setze, després de parlar, entre més coses, d’un incendi a Llombai, de l’eixida a borsa de Bankia i del plenari de les Corts en què —sense ell— els grups havien aprovat una resolució sobre l’arc mediterrani.
Ràdio Nou ja havia comparat la pedra de quatre centímetres llançada per Ángel Luna a les Corts amb la calç que HB va abocar a l’escó de Ramón Jáuregui
Un cop dimitit Camps, les dues televisions, Canal 9 i Nou 24, van incloure una hagiografia de l’expresident, amb frases com ara “sempre vetlant pels interessos dels valencians”; “ferm defensor del corredor mediterrani”; “durant el seu mandat s’ha fet l’AVE Madrid-Comunitat Valenciana”; “la imatge de la Comunitat ha fet la volta al món”; “esdeveniments esportius que Francisco Camps va aconseguir portar”; “el creixement de la Comunitat ha fet que multinacionals com Microsoft s’hagen interessat pel territori valencià”; “el suport a les xicotetes i grans empreses ha repercutit en benefici dels valencians”, o, és clar, el vessant de “defensor de la llengua i les tradicions valencianes”.
I és que el serial Gürtel ha ofrenat tot de moments èpics: quan al debat de política general del 2010 el síndic socialista Ángel Luna va llançar una pedra de quatre centímetres al sòl de la cambra com a símbol de netedat en contraposició amb Camps, al butlletí de les 20 h Ràdio Nou va dir que li l’havia llançada a Camps “mentre li advertia que no anava a ser la primera pedrada que rebria i que ell es podia permetre el luxe de llançar pedres” [sic]. A continuació, la notícia —redactada pel cap d’informatius de l’emissora, Juanjo Braulio— parlava d’un “intent d’agressió” i ho comparava amb “l’incident que va protagonitzar el 23 de març del 1995 el parlamentari d’Herri BatasunaMikel Zubimendi”, que va “llançar calç damunt de l’escó de l’aleshores conseller de Justícia, Ramón Jáuregui”.
Camps repudia els antics règims comunistes de l’Europa de l’Est tant com Gorbatxov rebutjaria —si en tinguera constància— el setge informatiu a què aquell ha sotmès RTVV. El pas del temps n’ha creuat les trajectòries.