Quan truquen a la porta de Carolina Barrero, o bé són les forces de seguretat de l’Estat o bé la seva veïna, que li explica què està passant davant de casa seva: per allà patrullen contínuament policies i membres de les forces de seguretat del Ministeri de l’Interior vestits de paisà.
Barrero, de 34 anys, no pot sortir del seu pis: el règim la considera una contrarevolucionària perquè és pròxima a un grup de crítics amb el règim, el moviment San Isidro. Ha estat detinguda diverses vegades, i explica que un cop es va haver de despullar davant els policies. Al barri vingut a menys de San Isidro, a l’Havana, on Barrero es reunia regularment amb persones d’idees semblants, hi té les arrels el moviment de protesta que des de diumenge sacseja el país sencer.
Si bé Barrero està en arrest domiciliari, sap perfectament què passa a fora: “El que està passant ara mateix a Cuba és històric”, diu la dona. “Hem perdut la por”. Les protestes han fet entrar el règim socialista en la pitjor crisi des de l’anomenat període especial, l’any 1994, quan després d’unes fortes protestes van abandonar l’illa desenes de milers de cubans. Els manifestants formen part d’una nova generació que no es deixa intimidar.
Les protestes van començar diumenge passat, quan la indignació per la fam i el col·lapse de l’atenció mèdica van arribar a uns extrems que Cuba feia dècades que no vivia: manifestacions espontànies contra el règim, no només a l’Havana, sinó a tot el país, a Matanzas, a Camagüey i a la metròpoli oriental de Santiago de Cuba. “Tenim gana!”, cridaven els manifestants, mentre d’altres exigien vacunes. Un càntic ressonava per damunt dels altres: “Llibertat, llibertat!”.
Barrero estava pendent del mòbil i l’ordinador i informava el món exterior de tot el que li explicaven els seus amics i coneguts, per exemple del vídeo d’una intervenció policial a la ciutat de Cárdenas: uns policies fortament armats entraven amb violència a casa d’un manifestant, esbotzaven la porta i apuntaven amb una pistola l’esposa de l’home que buscaven. No es veia el tret que disparaven contra l’home, però un cop la policia s’enduia el ferit, la seva dona filmava el bassal de sang.
El govern ha tallat la connexió a internet a tota l’illa, però els cubans són enginyosos quan es tracta de driblar la seguretat de l’Estat.
L’aixecament popular de Cuba, que va començar a la petita ciutat de San Antonio de los Baños, prop de l’Havana, i es va entendre ràpidament per tota l’illa, no s’explica sense les xarxes socials. El govern no va autoritzar l’internet mòbil fins al 2018. Però amb aquell pas possiblement va accelerar la seva pròpia caiguda. Facebook, Twitter, Instagram, WhatsApp i Telegram són els mitjans de comunicació més importants de Cuba.
El govern admet que un manifestant va morir en una intervenció policial. Més de cent persones estan empresonades, asseguren els dissidents. “La policia dispara amb foc real”, denuncia Barrero.
L’11 de juliol va marcar un punt d’inflexió. L’illa socialista, que per a la gent d’esquerres de tot el món és vista com l’exemple a seguir per al Tercer Món, sempre ha sigut un Estat policial. L’aparell repressiu del règim és tristament famós. Per això les imatges de manifestants adolescents drets damunt d’uns cotxes de policia bolcats tenen una enorme força simbòlica. El sistema ja no és invulnerable.
“Res no tornarà a ser com abans”, diu Mary Karla Ares, de 29 anys, una activista que també treballa de periodista. A final d’abril va ser detinguda al carrer Obispo, la zona de vianants del centre de l’Havana. Va passar uns quants dies en aïllament i després va ser posada en arrest domiciliari.
La jove viu a casa dels seus pares a Alamar, un barri obrer amb edificis prefabricats de l’est de l’Havana, el lloc on va néixer el hip-hop cubà. Dos dies després de la manifestació de diumenge, hi havia calma als carrers, explica. “Això és enganyós. Els conflictes socials continuen existint”. I afegeix: “Tot el país està militaritzat. A tot arreu hi ha policia pels carrers. Molts van de paisà. Porten armes de foc i porres”.
A mitja setmana, l’aparell de seguretat tornava a tenir la situació controlada, però a un alt preu. Els policies i paramilitars cubans actuen amb brutalitat contra qualsevol crític amb el règim.
El cap d’Estat, Miguel Díaz-Canel, va animar els partidaris del règim a fer manifestacions de signe contrari en un discurs televisat. Allò va sorprendre molta gent. “Va incitar els cubans a anar els uns contra els altres”, diu Barrero. L’endemà Díaz-Canel va rectificar les seves paraules.
Al Malecón, el famós passeig de mar de l’Havana, ara hi fan guàrdia dos uniformats a cada cantonada, segons informen uns observadors a Der Spiegel. Diuen que el Capitolio, l’antiga seu parlamentària, situat al centre de la ciutat, ha estat envoltat temporalment per agents de seguretat. Fins dimarts la gent no es va atrevir a sortir novament als carrers. Van sortir a buscar aliments. Per primer cop es van tornar a formar cues davant les botigues. Dimecres, segons afirmen testimonis oculars, circulaven per la ciutat camionetes amb la bandera cubana al capó. Des dels altaveus sonaven cançons revolucionàries que inundaven els carrers.
Aquestes són les receptes de propaganda habituals del règim. Però encara funcionen? “Jo no he sortit al carrer perquè tinc una filla de dos anys”, diu un lampista al seu taller. “Tinc por que quan faci 15 anys encara manin els mateixos”. Una clienta li ensenya un vídeo d’uns manifestants que ha enregistrat davant de casa seva. “Mira quanta gent que hi ha”, diu. “I el president diu que els carrers són dels revolucionaris”.
Com sempre que està sota pressió, el règim fa responsable de la misèria de Cuba l’embargament econòmic imposat fa gairebé seixanta anys pels EUA. El ministre d’Exteriors, Bruno Rodríguez, va culpar els EUA de tramar els disturbis i va amenaçar indirectament amb un èxode massiu com el 1980, quan Fidel Castro va deixar sortir del país desenes de milers d’insatisfets. El president Barack Obama havia seguit un rumb d’obertura, però Donald Trump va imposar més sancions contra l’Havana. El seu successor, Joe Biden, de moment no ha retirat aquelles mesures.
Els cubans que viuen als EUA pràcticament ja no poden transferir dòlars als seus parents que són a Cuba; i les possibilitats de viatjar al país han estat limitades enormement. Veneçuela, també en crisi, ha reduït els subministraments de petroli rebaixat de preu. Amb la pandèmia el turisme s’ha aturat. Per tant, les fonts de divises més importants del govern s’han esgotat. Cuba està en bancarrota.
Normalment, a Cuba s’importen fins a un 70% dels aliments. S’han de pagar en metàl·lic, però ara no hi ha mitjans per fer-ho. A començament d’any, el govern va introduir una reforma de la divisa del país, i el peso va perdre valor ràpidament. La majoria de productes només es poden aconseguir amb dòlars o euros. Per primer cop des de començament dels noranta, a Cuba es torna a passar fam.
En paral·lel, la crisi del coronavirus s’ha agreujat dràsticament. Després que l’any passat el govern aconseguís mantenir la pandèmia controlada, des de mitjan juny els contagis han augmentat molt.
“Els hospitals s’han col·lapsat per l’afluència de gent”, diu Ares, que ha parlat amb familiars de malalts i difunts. “No queden llits lliures; als malalts els envien a casa sense medicaments”. Els centres sanitaris estan desbordats, afegeix, no hi ha ambulàncies. “Molts malalts han de morir a casa”.
Per al govern això és una catàstrofe: el sistema sanitari cubà sempre havia estat considerat exemplar. Els científics cubans van desenvolupar vacunes pròpies i la producció va arribant a poc a poc. Amb orgull, l’Havana va declinar adquirir vacunes a través del programa COVAX de l’OMS. El govern va rebutjar una oferta de productes humanitaris. “Aquesta supèrbia va indignar molt la gent”, diu Ares.
Mentre manava Fidel Castro, ningú s’atrevia a rebel·lar-se contra el poderós aparell de seguretat. El fet que el règim no caigués després de la desintegració de la Unió Soviètica es va deure sobretot a Castro. El 1994, quan hi va haver protestes per primer cop per l’economia d’escassetat, Castro va decidir espontàniament anar-hi. La revolta es va dissoldre.
Aleshores Cuba havia entrat en una crisi d’abastiment dramàtica. Per aconseguir divises, Castro va obrir el país al turisme internacional. I va assumir que entressin al país socialista la prostitució i la desigualtat.
Molts observadors creien que el règim no sobreviuria a la mort de Castro, fa cinc anys. Però, mentre estava malalt, el Máximo Líder va traspassar el poder al seu germà petit. L’abril d’aquest any, Raúl –que ara té 90 anys– va deixar el càrrec de primer secretari del partit. D’aquesta manera, va haver dimitit definitivament la generació dels revolucionaris.
El seu successor, Miguel Díaz-Canel, va ser funcionari de províncies del partit i és considerat un apparàtxik. Diumenge va anar a San Antonio de los Baños. Sembla que tenia l’esperança que, igual que en el cas de Fidel Castro el 1994, amb la seva presència n’hi hauria prou per calmar els ànims. Però ell no té carisma ni autoritat. Per tant, el mateix dia els companys del partit van anar a buscar el vell revolucionari Raúl Castro, ja jubilat. L’expresident, segons Granma, el diari del partit, va participar en una reunió amb els principals dirigents polítics del país. Això demostra fins a quin punt el règim considera crítica la situació.
La direcció en què es mourà ara el govern és incerta. “Nosaltres volem una transició pacífica i el reconeixement de la pluralitat”, diu l’activista Carolina Barrero. “El govern ha d’aturar les accions i fer cas del poble”.
Traducció d'Arnau Figueras