No soc un bon lector de novel·les, i menys encara de novel·la negra. Tampoc vaig conèixer Jordi Cussà, més enllà d’alguna anècdota de finals dels anys vuitanta, quan el món de la contracultura ja feia massa anys que navegava en la més absoluta marginalitat i ell semblava viure exiliat a una neurona del seu cervell. Les anècdotes que en podria explicar tampoc no aporten res, Són de bar llardós al barri de Gràcia i d’una bohèmia desastrosa, que només mira de romantitzar la gent que no les han viscut... Algun dia s’haurà d’escriure la història de la fallida de l’underground català, i de la fascinació generacional per les drogues, la música psicodèlica de Grace Slick (al rerefons de Formentera Lady) i la poesia de Lou Reed, el músic que Cussà va traduir amb l’ajuda, imagino que decisiva, de l’Anna Camps (Empúries, 2009).
Jefferson Airplane i la música de Lou Reed són una referència imprescindible, molt d’època, tot i que ara en temps políticament correctes produirien esgarips d’indignació. Consti per a la història que no es pot entendre el rock local sense la petja del músic de Nova York que va actuar a Barcelona molt sovint i que, segons la llegenda, portava al mòbil un poema de Blai Bonet. Com que avui es promociona molt l’oblit i la “cancel·lació”, no està de més recordar el fitxatge del cantant de Nova York per l’institut Ramon Llull.
L’any 1920, l’oblidat Plàcid Vidal va publicar Els singulars anecdòtics (edició ampliada, 1925), un seguit de biografies d’escriptors modernistes menors, escrites amb la voluntat de deixar un testimoni d'un període cultural (1898 i 1909), que els noucentistes havien esfondrat, condemnant de passada tot un munt de gent a la misèria. És un llibre que s’ha de llegir obligatòriament quan es vol entendre el panorama de la literatura catalana actual, perquè en cent anys no ha canviat res. Molta energia, molt oblit i desmemòria interessada. Quan es parli de Cussà no estaria de més recordar aquest llibre perquè entre la generació modernista i la dels qui van oferir herba filipina de luxe als rebels que fracassaven hi ha més d’una analogia.
L’urc dels noucentistes amb els modernistes és perfectament comparable amb el tracte que han rebut cent anys després les restes més o menys insepultes del món llibertari català. Els contraculturals catalans, ofegats entre el marxisme universitari d’escaleta i el pujolisme que controlava els recursos públics, senzillament no van tenir mai oxigen, en el sentit literal de la paraula. Com a la Sweet Jane de Lou Reed cal recordar: “Tothom qui ha tingut un somni/ tothom qui ha mai representat un personatge/ tothom qui acabarà vivint solitàriament.” Formigues conscients de ser formigues, els personatges de Cussà estan construïts amb les tècniques de la novel·la negra més clàssica i tenen com a característica primordial el fet de viure en perpetu present. O el que és el mateix, ni se’ls acut imaginar un futur (imperfecte) diferent del seu més immediat trampejar vital.
Al conte “La física i la química o el foc domesticat” (del recull Contes d’anada i tornada, 2009), apareix un personatge, l’Ariel, de qui se’ns diu que: “solia copsar els signes màgics dels elements però, a pesar del nom de fonts, quasi mai no els sabia interpretar correctament”. Del drama de la generació hippie catalana sempre en va tenir clara consciència: “Podria ser molt bé –escriu Cussà– que tota aquella poesia climatològica de merda, acabés sent un puto senyal de l’infern”. Així va ser.
A “Paràbola pòstuma”, del mateix llibre, ho va escriure el lletra cursiva: “La vida de cadascú és un cabdell que s’esmadeixa i recargola constantment, a vegades amb ordre i a vegades en caos. Els miracles (poquíssims) i els cataclismes (constants) sorgeixen quan diversos cabdells es relacionen i interaccionen entre sí” (p. 260). Al final, els personatges de Cussà són sempre homes (o dones molt masculinitzades) que només serien feliços si poguessin viure sols perquè els manca la mínima capacitat de viure junts. Ho havia cantat Jefferson Airplane: a White Rabbit: “una pastilla et fa gran/ una pastilla et fa petit”. Sense “àngels bonifacis i molt menys alexandres, per molt magnes o manguis que poguessin ser” i fent vida “entre preservatius, dimonis, caves i manta màgia” (Cavalls salvatges, p.238) els protagonistes, sempre corals, de Cussà no estan mai sols, ni menys encara saben estar-se quiets, però mai poden espolsar-se la solitud més bèstia.
On Cussà destaca clarament no és el sordidesa del món de marginals agraris que retrata, sinó en la seva capacitat per construir, gairebé del no res, un llenguatge sòlid del món més freak català. Abans dels seus Cavalls salvatges (2000) hi havia només un exemple literari de creació d’argot modern, la traducció que Manuel de Pedrolo havia fet en el llunyà 1967 del que ell va anomenar els pòtols místics (The Dharma Bums) de Jack Kerouac, que es pren més que llicències amb l’original. De fet el millora, però tant li fa. Automòbils atrotinats, nit de droga i sexe no són un escenari original en la novel·la negra. El difícil és fer-los creïbles, i Cussà ho aconsegueix perquè (com Kerouac) hi havia estat en cos (in)mortal. “Imatges, personatges, espurnes d’absurd coherent” (Formentera Lady, p. 201) llisquen en les seves novel·les amb perfecta naturalitat.
Berga és una petita ciutat on aquestes coses poden passar sense més soroll que l’imprescindible, perquè a llocs de muntanya les coses no s’expliquen sinó que les entén sense gaire paraules tothom qui no és llord, paraula quasi en desús que en català d’abans significava, al mateix temps, brut i desendreçat. Tenir el do del llenguatge vol dir això. Un capítol d’El primer emperador i la reina lluna, porta un títol desconcertant: “Fugir o sucumbir (...) Un dia haureu de decidir qui mata a qui”” (p. 339). A totes les ciutats petites el dilema és exactament aquest. O en marxes per no tornar o t’hi conformes i cap vida pot tenir més ambició que el clot d’una vall emboirada. O ets més radical que ningú (Berga és l’únic municipi governat per la CUP) o poses ironia a les relacions humanes i amb la fe d’un mossèn Tronxo qui dia passa, any empeny. Les novel·les de Cussà no expliquen i la crisi del carbó, ni el tancament de les fàbriques tèxtils de les terres berguedanes, sinó el destí llampat d’una generació que va voler ser més moderna i més radical que cap altra en un context carlí i missaire, finalment agrari.
El hippisme una mica forçat com a sortida a una situació de tancament i de crisi constant, com la que arrossega el Pirineu des de fa quaranta anys llargs, no apareixen a l’obra de Cussà perquè no paga la pena lamentar el que és obvi. Però cal referir-se per entendre els límits de moltes coses. Al final, els rebels que s’han maltractat ells mateixos miren de reformar-se però ja és tard.