Tendim a pensar en Rogent des d’una perspectiva contemporània: només pensem en la seva obra i, a sobre, no veiem gaire més enllà del que queda d’ella. Veiem les reformes de les reformes, el façanisme que amaga edificis sovint enderrocats per dins, allunyats del seu context, banalitzats. I, potser per això, edificis que formen més part del patrimoni del que ens puguem pensar. Els edificis d’en Rogent solen estar oblidats. Això quan tendim a veure’ls, perquè, sovint, les històries que amaguen, el context social, l’ús, els ha invisibilitzat. És el cas de la que potser sigui la seva obra més coneguda, la seu de la Universitat de Barcelona: imperfecta, més curta del que caldria perquè la parcel·la disponible, que navega entre dues mançanes, era estranya de veres, la Universitat de Barcelona és més paisatge que arquitectura. Teló de fons de manifestacions, de reivindicacions, d’un simple passeig, suport d’un dels rellotges més pràctics de Barcelona, la UB és un inteligentíssim edifici de catàleg, que és com es projectava aleshores, esplèndidament construït, caracteritzat per la màgia dels espais que no se sap ben bé per què serveixen. Què carai és un paranimf? Com que ben bé no ho sabem ni tampoc és que ens importi a no ser que sigueu un acadèmic/a d’aquells rancis i encarcarats, l’espai acaba servint per tot. Aquesta és la seva gràcia.
Però toca explicar per què, més enllà de la seva obra, va ser realment important, aquest senyor. Format a Madrid, en Rogent va ser un esplèndid arquitecte fill del seu temps, un arquitecte que es va trobar exercint una professió que no feia tant que estava reglada. Una professió amb unes atribucions a definir i endreçar. Una professió en auge que només podia aprendre’s (i poc més que exercir-se) des de Madrid. L’arquitectura reglada era una professió que calia inaugurar a casa nostra. A 1874 es funda l’Associació d’Arquitectes de Catalunya. El seu primer president serà Josep Oriol Mestres, aleshores l’arquitecte més veterà del país. El seu primer secretari serà Lluís Domènech i Montaner, aleshores el (o un dels) arquitectes més joves del país. Entremig d’ells, un Rogent de 53 anys serà una de les peces clau en aquesta associació. En Rogent, àvid de responsabilitats, es convertirà l’any següent en el primer director de l’ETSAB, l’escola d’arquitectura principal del país, que porta oberta des d’aleshores. No es deturarà aquí. Prenent el toro per les banyes, en Rogent emprendrà la restauració de tres edificis clau per entendre el nostre patrimoni: el monestir de Sant Cugat, trinxat després de la Desamortització, Santa Maria del Mar, la joia de la corona de la nostra arquitectura, i el monestir de Ripoll, encara més trinxat que el de Sant Cugat, tan trinxat que li permetrà reinventar-se’l en una restauració ja no aventurada, sinó completament errònia vista des dels nostres paràmetres de restauradors contemporanis, una restauració, més aviat una reconstrucció, que simbolitzarà la fita principal tan d’en Rogent com d’altres homes d’aquella època: les bases d’una nova consciència catalana, orgullosa, sensible al passat però mirant el futur. Una consciència que inaugurarà institucions aleshores d’una vitalitat extraordinària, que assentarà les bases de la cultura formada des d’aquí. No es poden entendre ni el Modernisme ni el Noucentisme sense la figura d’en Rogent. No es poden entendre figures com en Gaudí sense en Rogent. No es pot entendre la consciència de la nostra arquitectura, el seu re-desplegament des de les bases del romànic, el gòtic i el mudèjar sense en Rogent. Com no es pot entendre la nostra professió actual sense en Rogent. D’aquí ve aquesta qualificació de mestre de mestres.
Això ens permet extreure unes certes conclusions sobre la vigència de la seva figura. En Rogent ens permet reflexionar sobre qui som i on som. Al moment actual la seva ETSAB ha estat destronada del lideratge docent de l’arquitectura catalana. Amb una escola del Vallès molt més prestigiada, amb escoles com l’IAAC proposant iniciatives socials, l’ETSAB no està i, el que és pitjor, no se l’espera a curt termini, més enllà de les iniciatives proposades (i premiades) pel seu principal capital: els alumnes, això sí, tan vitals i optimistes com sempre. Segueixo. El COAC, hereu de l’associació d’arquitectes, també presenta signes d’un cert desconcert, i això és per una cosa molt senzilla: som més que mai, tenim menys atribucions que mai, totes trontollen i estem perdent el lideratge civil. I això està passant en un moment de redefinició de la professió, un moment tan clau i crític com el que en Rogent va viure fa dos-cents anys.
El paral·lelisme és obvi. Només cal veure’l i actuar en conseqüència.