Quan al final del 2019 va aparèixer un nou virus a la ciutat xinesa de Wuhan, ningú entreveia que el món es trobava al començament d’una nova pandèmia. I ningú no sabia tampoc com abordar correctament un virus com aquell. Aviat es crearia una competició internacional sobre la manera correcta de fer-ho.
En pocs mesos el SARS-CoV-2 va arribar pràcticament a tots els països del planeta i va tenir unes conseqüències dramàtiques: van morir milions de persones, les democràcies occidentals van imposar les restriccions més estrictes de la seva història i en molts països l’economia es va enfonsar. Van caure governs perquè no havien pogut controlar la pandèmia. Als EUA Donald Trump va perdre la reelecció per aquest motiu, entre altres.
Encara ara en totes les societats hi ha disputes al voltant d’aquestes preguntes: quines són les mesures més efectives contra la pandèmia? Com s’aconsegueix que l’economia segueixi activa i que alhora el nombre de contagis sigui baix? I com es pot vacunar de pressa la població?
L’èxit o el fracàs dels governs es veu setmana rere setmana en la manera com els seus països van superant la pandèmia. Amb la pandèmia, l’actuació pública –fins a un cert punt– es pot comparar, encara que sovint la sort també és rellevant: el caràcter insular, l’estructura de l’edat de la població o el moment en què la pandèmia arriba al país també poden ser elements determinants.
En realitat, no hi ha mai un sol motiu pel qual un país controla millor o pitjor la crisi del coronavirus, sinó que sempre hi ha un cúmul de factors: democràcia o autocràcia? La superpotència emergent de la Xina vol demostrar que amb el seu sistema autoritari gestiona més bé la crisi que els EUA i les democràcies liberals.
Der Spiegel ha elaborat una comparació internacional entre països. L’objectiu és registrar quins països han sortit més ben o més mal parats de la pandèmia fins ara i quins elements han estat determinants en això. En total hem treballat amb les dades de 154 països i, a partir d’aquestes dades, hem seleccionat 21 Estats de cinc continents. A la llista hi apareixen tant països capdavanters com cuers.
Evidentment, un balanç mundial del coronavirus com aquest és provisional, perquè la pandèmia encara no s’ha acabat. Molts països estan bregant amb xifres de contagis altes o que tornen a pujar; i, a més, arriben mutacions més contagioses, com la variant delta. Tanmateix, a partir de les dades es pot extreure una primera conclusió sobre com de bé o malament han gestionat la crisi per ara els governs.
Per comparar els països, és bàsica la xifra de morts per coronavirus. Al conjunt del planeta, fins ara han mort prop de quatre milions de persones per coronavirus. Això, si més no, és el que diuen les estadístiques de la Universitat Johns Hopkins, que diàriament recull les dades registrades. En realitat, però, el nombre de morts per coronavirus probablement és molt més alt. Perquè molts països porten un registre incomplet de les víctimes mortals. Ens dona molta més informació, doncs, l’excés de mortalitat, xifra que compara el nombre de morts amb el nombre de defuncions previstes en períodes de normalitat. En alguns casos, aquestes dues xifres divergeixen molt. A Rússia, per exemple, oficialment només hi havia hagut 112.000 morts per coronavirus fins a començament de maig, mentre que en realitat podrien haver estat uns 520.000. Gairebé cinc vegades més.
No obstant això, al món només es disposa de les dades d’excés de mortalitat de 78 països, ja que la majoria no porten registres de morts a escala estatal. Per copsar l’abast real de la pandèmia, la revista britànica The Economist ha elaborat un model que calcula l’excés de mortalitat per als més de cent països restants. Amb aquest càlcul, veiem que la COVID-19 és molt més perillosa del que fan suposar les xifres de morts comunicades pels Estats. En total, la pandèmia podria haver comportat més de deu milions de morts fins a començament de maig, mentre que, oficialment, fins a aquella data hi havia hagut 3,3 milions de víctimes de la COVID. Això suposaria que més de sis milions de morts per coronavirus no haurien estat comptabilitzats com a tals.
En el conjunt del món, l’excés de mortalitat és molt variat. Mentre que, per exemple, a Noruega, Dinamarca o Islàndia, hi ha hagut menys morts del que s’esperava malgrat el coronavirus, Bulgària, per exemple, va registrar 450 morts més per cada 100.000 habitants des del gener del 2020 fins al maig del 2021. La majoria de països de l’Àfrica i l’Àsia es troben clarament per sota dels 200 morts. Podria ser que els beneficiés la baixa edat mitjana dels seus ciutadans. Alemanya es troba una mica per sota dels 50 morts per cada 100.000 habitants.
En alguns països, entre ells Alemanya, la xifra oficial de morts per coronavirus està fins i tot per sobre de l’excés de mortalitat. Això es deu, sobretot, a dos motius. D’una banda, les morts, si hi hagut un test positiu, sempre es compten com a defuncions per coronavirus, encara que la infecció no hagi estat la causa principal del decés. De l’altra, durant el període 2020-21 es va evitar una onada de grip gràcies a les estrictes mesures de protecció, una onada per la qual solen morir milers de persones cada any.
Precisament a Europa la dispersió de l’excés de mortalitat és extrema. El continent sembla dividit en dos: com abans, en Orient i Occident. Molts països exsocialistes obtenen uns resultats clarament pitjors que l’oest i el nord. A més de Bulgària, països com la República Txeca, Lituània, Macedònia del Nord, Bòsnia i Hercegovina i Rússia estan també entre els països més afectats, amb un excés de mortalitat en alguns casos de més de 400 morts per cada 100.000 habitants.
Molts dels països de l’est d’Europa van sortir relativament ben parats de la primera onada gràcies a confinaments estrictes i primerencs, però en la segona i la tercera s’han vist especialment afectats perquè van reaccionar tard o gens. Ara tenen més morts per habitants que Itàlia, que va patir una gran afectació al començament de la pandèmia.
L’evolució del nombre de morts presenta uns paral·lelismes desconcertants amb la grip espanyola, la pandèmia ocorreguda fa uns cent anys. Aleshores, la primera onada també va ser relativament fluixa. Els valors més alts de morts no van enfilar-se fins a la segona onada. En aquell cas, els motius van ser semblants que els actuals: en la primera onada les autoritats van reaccionar majoritàriament amb determinació, mentre que en la segona van dubtar. A més, van arribar mutacions. Al final, van morir moltes més persones que en la primera onada.
Molts països van reaccionar al coronavirus amb restriccions enormes de les llibertats personals. La vida pública es va reduir, es van tancar escoles i es van prohibir els contactes. La Universitat d’Oxford ha desenvolupat un Stringency Index que avalua les mesures restrictives imposades pels governs.
Amb el pas del temps, van aparèixer les diverses estratègies: Itàlia, Alemanya i França van imposar diversos confinaments estrictes, en part amb tocs de queda durs. En canvi, als EUA, Suècia i Suïssa es van imposar restriccions comparativament més suaus, fet que va provocar un nombre relativament alt de morts. A Suècia i Suïssa l’excés de mortalitat és de prop de 100 morts per cada 100.000 habitants, aproximadament el doble que a Alemanya, i als EUA arriba inclús als 180.
La Xina va controlar el virus imposant confinaments durs i primerencs. De tota manera, l’Stringency Index registra mesures dures gairebé universals per a la República Popular. Això es deu al fet que l’índex no distingeix entre regions. Les mesures que afecten només províncies o ciutats concretes són avaluades igual que les restriccions a les llibertats per al conjunt del país.
En gairebé tots els països, l’economia va veure’s molt perjudicada per les mesures contra la COVID-19. En el grup que hem seleccionat nosaltres, però, no es pot detectar cap connexió entre la gravetat de la pandèmia i l’evolució del PIB en comparació amb les expectatives. Amb l’excepció del Perú, que té l’excés de mortalitat més alt i la pitjor caiguda de l’economia, entre els sis països més afectats per la COVID-19 del nostre rànquing no n’hi ha cap que presenti un retrocés especialment alt del PIB. En canvi, els països que van imposar confinaments estrictes van patir caigudes més altes. A Itàlia el PIB real l’any 2020 va ser més d’un 9% inferior al pronòstic que hi havia per a aquell any. A Suïssa, Suècia i Rússia la reducció només va ser de la meitat, perquè en aquests països hi va haver més morts atès que les mesures van ser menys estrictes.
Riquesa i salut, dos elements que amb el coronavirus no van necessàriament de bracet. A diferència del que s’esperava, un sistema sanitari ben equipat no ha pogut protegir de manera fiable contra les conseqüències mortals del virus. Els EUA, per exemple, són el país que proporcionalment dedica més a la salut dels seus ciutadans i, així i tot, ha tingut molts morts pel virus. Suïssa, França i Suècia, tot i dedicar una proporció alta del seu PIB als costos sanitaris, tampoc no han obtingut uns resultats gaire bons. En canvi, Grècia, que en comparació amb els països europeus té una despesa sanitària baixa, ha sortit relativament ben parada de la pandèmia. Sigui com sigui, alguns països que destinen pocs diners a sanitat, com l’Índia o el Perú, també han sofert molts morts per coronavirus.
En conjunt, ara per ara Europa, l’Amèrica del Nord i l’Amèrica Llatina han estat molt més afectats per la COVID-19 que l’Àsia i l’Àfrica. Justament, la Xina ha sobreviscut millor a la pandèmia que el seu adversari, els EUA. La República Popular no solament ha tingut molts menys morts pel virus, sinó que l’economia també ha resistit molt més bé. Tanmateix, d’això no se’n pot extreure la conclusió que en general les autocràcies siguin millors en la gestió de l’epidèmia, com li agradaria dir a la propaganda xinesa.
El nostre gràfic posa el caràcter democràtic dels països, segons l’índex de democràcia de The Economist, en relació amb l’excés de mortalitat. I no es pot establir una connexió unívoca entre la forma de l’Estat, el grau de democràcia o autocràcia, i l’evolució de la pandèmia.
De tota manera, sí que crida l’atenció que ni els països especialment democràtics ni els especialment autoritaris han estat els més afectats pel coronavirus fins ara. Els països amb xifres altes, de més de 200 morts per cada 100.000 habitants, es troben més aviat en la mitjania democràtica, mentre que cap de les pitjors dictadures de l’Àsia i l’Àfrica, per ara, no obtenen uns resultats gaire dolents.
Només a Europa hi ha una certa relació entre democràcia i gestió de la pandèmia. Aquí s’observa, una vegada més, la vella divisió entre est i oest. Els Estats menys democràtics de l’est i el sud-est d’Europa són els que gestionen més malament la pandèmia. A Rússia i Bielorússia, els cuers en termes democràtics, ha mort molta gent per coronavirus. Al continent americà, per contra, els EUA presenten un excés de mortalitat semblant a un cuer democràtic com Veneçuela.
Fins ara l’Àsia ha gestionat relativament bé la pandèmia, independentment de la forma d’organització política. Tanmateix, tots els països que són bastant democràtics també han gestionat bastant bé la pandèmia. És el cas de Taiwan, el Japó i Corea del Sud. A més, aquests tres països es veuen afavorits per la seva insularitat (de facto, en el cas de Corea del Sud). Al mateix temps, però, autocràcies com la Xina, Birmània o el Vietnam també obtenen bons resultats.
Amb la propagació de la variant delta es podrien acabar els resultats fins ara relativament bons de l’Àsia i Austràlia. Malàisia, Bangladesh i Austràlia ja han imposat mesures estrictes perquè aquesta mutació, molt contagiosa, s’està escampant amb rapidesa i només una petita part de la població té la pauta de vacunació completa. A Austràlia, per exemple, està vacunat de moment menys d’un 10% de la població.
Des de començament d’any, la vacunació cada cop té més rellevància. La velocitat a què un país aconsegueixi vacunar la majoria de la població finalment serà decisiu per a la superació de la COVID-19. A banda de l’adquisició de vacunes, també és important la disposició de la població a vacunar-se. Per exemple, Rússia, que aviat va desenvolupar i produir una vacuna, està sent víctima de la desconfiança de la seva pròpia població. En alguns països fins i tot s’han de llençar vacunes perquè caduquen. És el cas d’un país de la UE com Bulgària, on fins ara només prop d’un 12% de la població està completament vacunat i la disposició a immunitzar-se és molt baixa.
Països que havien estat capdavanters com el Regne Unit, els EUA i Israel van sent atrapats per altres països, que gairebé sense excepció són Estats rics industrialitzats. La Xina, però, també avança a bon ritme en la vacunació. Taiwan, per contra, és un dels cuers. L’Estat insular ha estat víctima del seu èxit: al principi, el govern no va considerar urgent la vacunació perquè el virus semblava que estava controlat.
A Alemanya l’inici lent de la campanya de vacunació va deteriorar la confiança en el govern. Com que es disposava de massa poques dosis, la vacunació es va iniciar a poc a poc. I enmig de la disputa federal entre els presidents regionals, es va reaccionar massa tard a la segona onada, amb la qual cosa a començament d’any es va estendre la impressió d’un Estat parcialment disfuncional.
Un element decisiu per a l’èxit de la vacunació serà l’efectivitat contra les mutacions. Les vacunes permeses a Alemanya sembla que de moment confereixen una bona protecció també contra les noves variants. Però això pot canviar. Actualment, a Xile es veu què passa quan la meitat de la població ha estat immunitzada amb vacunes que tenen una efectivitat reduïda contra les mutacions. El país utilitza un vaccí del fabricant xinès Sinovac. Per això les xifres de contagis de Xile han pujat ràpidament malgrat una proporció elevada de vacunats i els hospitals han patit una sobrecàrrega.
L’èxit de les campanyes de vacunació també depèn, naturalment, de la proporció de persones vacunades. Els investigadors creuen que la xifra ha de ser superior a un 80% per assolir la immunitat de grup. És incert que un nombre considerable de països ho aconsegueixi. Si ens fixem en Israel, el Regne Unit i els EUA, veiem que, un cop està vacunat entre un 50% i un 60% de la població amb la pauta completa, és difícil continuar fent pujar la proporció.
Malgrat la frustració dels mesos de vacunació i dos llargs confinaments, Alemanya de moment surt bastant ben parada en el rànquing. En la classificació general del grup de 21 països seleccionats, Alemanya ocupa el sisè lloc, per davant de la Xina i els EUA. Per elaborar la llista s’han contemplat l’excés de mortalitat, l’evolució del PIB, el progrés en la vacunació i la severitat de les restriccions a la llibertat segons l’Stringency Index, és a dir, els àmbits rellevants: sanitat, economia i llibertat. S’ha donat el mateix pes als quatre paràmetres, encara que es podria argumentar que per motius ètics les víctimes mortals que la pandèmia ha provocat en un país determinat són de llarg el criteri més important.
En el grup de 21, Dinamarca, Taiwan i Nova Zelanda són els que queden més ben classificats, mentre que els cuers són l’Índia i el Perú. Un cas especial és el Iemen, que de manera sorprenent queda situat ben amunt en la llista, cosa que es pot explicar pel fet que, en aquest país assolat per una guerra civil, pràcticament no es va prendre cap mesura; no hi va haver, doncs, restriccions a les llibertats.
Si tenim en compte els 154 països del món que tenen més de mig milió d’habitants, Finlàndia, Noruega i Luxemburg són els capdavanters. Aquesta comparació completa de països, inclòs el rànquing, es pot trobar en línia a Spiegel.de.
Entre aquests 154 països, Alemanya ocupa el lloc 21. A escala internacional, doncs, el país està situat a la meitat alta. Els ànims negatius de començament d’any estaven, per tant, justificats, si més no en part. A més, si en el si de la UE s’hagués insistit en l’adquisició ràpida de vacunes i, al començament de la segona onada, s’hagués reaccionat aviat, s’haurien pogut evitar molts morts per coronavirus i un confinament llarg. En aquest cas, Alemanya hauria entrat fins i tot en el grup capdavanter.
Traducció d'Arnau Figueras