A finals de juny, Junts per Catalunya va restituir de militància a Eduard Pujol. Al cap de vuit mesos, les dues dones que l’havien denunciat al partit per assetjament sexual no havien presentat una denúncia als jutjats. Ell les ha denunciades per injúries i calúmnies.
El procés seguit per la formació, la dependència d’una denúncia judicial per prendre una decisió definitiva, és força problemàtic. Com bé recorden Camilo S. Baquero i Àngels Piñol a El País, els casos més notoris d’assetjament ocorreguts a ERC i la CUP tampoc no s’han denunciat a la justícia. És ben sabuda la reticència a denunciar de moltes víctimes de violència masclista, fins i tot en els casos en què perilla la seva vida, pels prejudicis masclistes de molts treballadors de l’administració pública i perquè els hi suposa rememorar, durant tot el procés, una experiència traumàtica. No debades, el Parlament català considera la violència institucional, inclosa la que passa als jutjats, com una mena de violència masclista més. En casos amb sentència favorable a les denunciants, hi ha la possibilitat que l’agressor sigui absolt amb posterioritat: Bill Cosby ha sortit de la presó, on complia condemna per agressió sexual, no perquè fos innocent, sinó perquè el delicte ja no es podia jutjar. Al dolor que causa la via judicial, s’hi suma el fet que molts agressors, sobretot si són famosos, reben suport social. Plácido Domingo, assetjador confés, és ovacionat als escenaris.
La creació de protocols per prevenir i abordar la violència sexual garantistes tant per les denunciants com per l’acusat és molt complexa, sobretot perquè és una situació en què entren en joc les diferents concepcions de l’honor que la societat té d’homes i dones: en ells és la projecció pública; en elles, la sexualitat. Aquest fet, ja d’entrada, vicia la presumpció d’innocència. La presumpció d’innocència és un requisit fonamental per a qualsevol judici just i amb garanties, i és per això que s’ha de ser conscient de com es construeix socialment. Encara ara, els mitjans i els partits polítics veuen les denúncies d’assetjament sexual com a atacs a l’honorabiltat dels homes, i no pas com a signes de la manca de seguretat amb què les dones desenvolupem la nostra feina en diversos entorns laborals.
Això causa que, primer, la presumpció d’innocència de l’home impliqui la presumpció de culpabilitat de la dona, que veurà com la seva vida sexual serà jutjada, sigui per massa estreta, sigui per massa baldera. Per exemple, Xavier Sala i Martín va titllar les denunciants d’Eduard Pujol, a qui considera “una bona persona”, de “talibanes de la correcció política”. Segon, els casos de denúncies s’aborden com un conflicte entre dues parts, en lloc d’emmarcar-los en l’àmbit de la seguretat laboral, fet clau en la restauració de la militància d’Eduard Pujol.
Quan es va anunciar la seva suspensió, a finals d’octubre del 2020, dues periodistes van revelar l’assetjament que havien patit a mans de Pujol. Ana Polo va explicar al podcast Oye Polo (a partir del minut 51), que quan ella treballava a RAC1, Pujol, llavors director de la cadena, va arribar a grunyir rere seu quan caminava pels passadissos. També va afegir que ell l’anomenava Polito i li feia preguntes com “no dius que està guapo, el teu director?”, a més a més de dir-li que ella era la seva Sègolène i ell el seu Hollande –dues persones que van estar casades.
Per la seva banda, Núria Casas va detallar a El Nacional, ial programa de ràdio Aquí Cuní, l’assetjament de Pujol i d’un altre periodista, i afirmava que havia necessitat suport psicològic per superar-los. El seu relat apunta al poc cas que li van fer els organismes encarregats de preservar el benestar de la plantilla, així com a la dificultat per creure les afectades: “Com es pot demostrar quan t'han intentat tocar un pit enmig d'una redacció completament sola? O t'esperen ajupits a l'entrada i et diuen que és per mirar-te les calces que portes? O et coaccionen dins el seu despatx amb l'excusa prèvia que volen parlar amb tu? En les dues situacions en què m'he trobat ho vaig posar en coneixement de la direcció i els comitès, reunida en un despatx o enviant per carta la denúncia amb informes psicològics inclosos”.
Els testimonis de Polo i Casas mostren un abús de poder per part de Pujol que ha quedat impune. També il·lustren les diferents formes d’assetjament sexual que es poden donar a la feina: sobrenoms amb càrrega sexual (Ségolène), preguntes inapropiades, miraments a parts íntimes o tocaments indesitjats. També exposen el silenci dels organismes encarregats d’evitar-ho. Pel que ha transcendit fins ara, sembla que JxC no ha tingut en compte les declaracions ni de Polo ni de Casas per prendre la decisió de restituir Pujol. La mateixa Polo confirma que cap membre del partit ha contactat amb ella. Tampoc ho ha fet cap periodista, per cert.
Per la diversitat de comportaments exposats, exigir denúncia davant de la justícia per actuar en casos d’assetjament sexual, com fa Junts per Catalunya, implica sotmetre aquests actes a uns estàndards d’exigència més estrictes que altres males conductes a la feina. Un treballador que s’adorm al lloc de treball i arriba tard dia sí dia també té molts números de ser acomiadat, malgrat que no calgui interposar una denúncia als jutjats. De fet, adormir-se a la feina i arribar tard dia sí dia també no és ni tan sols un delicte. I, malgrat tot, res impedeix a l’empresa d’actuar. Si això no es fa en el cas de l’assetjament sexual és perquè, repeteixo, el que la societat considera que està en joc no és la salut laboral de les dones, sinó l’honor d’un sol home*.
Que finalment les dones que van acusar Eduard Pujol no hagin presentat denúncia davant la justícia no invalida els testimonis d’Ana Polo i Núria Casas. El deure de JxC era, i és encara, investigar l’acció de Pujol al capdavant de RAC1, i també les seves actituds amb les dones durant la seva feina a Junts per Catalunya. Quan un home assetja una o dues companyes de feina, cap companya està segura. Qualsevol periodista dona, qualsevol diputada –del partit o d’altres grups parlamentaris–, qualsevol militant, qualsevol treballadora del Parlament o de la Generalitat que tenia contacte amb Eduard Pujol hi estava exposada. Un assetjador no és un bon company de feina. Fer que els homes respectin les companyes de feina és un deure de l’entitat que els i les contracta. L’ambient laboral i la determinació de l’empresa, partit o institució en castigar les actituds sexistes i les vinculades amb l’assetjament sexual dels treballadors homes determina la impunitat amb què els altres companys homes poden fer les mateixes accions. Els assetjadors homes avancen en la mesura que el seu entorn els hi permet.
Amb el cas d’Eduard Pujol, Junts per Catalunya ha optat pel qui dia passa any empeny. El missatge que ha llançat als homes del grup parlamentari, als de la militància, als que treballen a les conselleries –així com als assetjadors homes que pul·lulen a les altres formacions polítiques–, és que, malgrat que dues dones hagin advertit de les males praxis professionals de Pujol, els seus testimonis no es tindran en compte per obrir cap mena de diligència.
*Si algú s’escandalitza amb aquesta afirmació, que pensi que Maradona o Roman Polanski segueixen sent ben valorats laboralment malgrat ser, el primer, un maltractador, i el segon, un violador d’una menor.